Cada diumenge que sóc a Besalú, busco una terrassa amb vistes al pont per llegir el diari i observar.

Els diaris a Besalú ja no es compren al quiosc -l’últim va deixar de vendre’n fa uns mesos, ara ja només ven tabac i unes poques revistes-. Ara es compren a la gasolinera que hi ha sortint del poble, a la carretera d’Olot, on fan allò que mai no he entès de col·locar-los al revés com perquè no en puguis llegir els titulars.

El cas és que últimament he descobert el 10 del pont, amb una terrassa especial on anar a llegir les notícies després de passar per la gasolinera. És un local petit, que només té quatre taules i que està al davant de la Mikweh, els banys jueus.

Té unes grans vistes al pont i diria que tenen prou cura en la tria del que serveixen (i del que no serveixen). Per la banda dolça de la carta destaquen les madalenes banyades en xocolata; i per la part salada, els planxats, una espècie de bikinis.

Jo sempre demano un suc de taronja natural i un tallat i em poso a llegir el diari.

Ahir em va tocar seure davant d’una parella d’uns trenta i tants. Ella era de Madrid i comentava coses interessants de l’actualitat madrilenya, com allò que han fet de fer de circulació única per a vianants la vorera del carrer Preciados, suposo que n’heu sentit a parlar:

-“¿De dirección única una acera?, se sorprenia l’home.

-“Es que por allá pasa muchísima gente”, raonava ella.

Al costat de la seva taula i de la meva van seure dues noies amb els seus fills, d’uns 7 anys un i d’un parell d’anys l’altre:

-“Teniu cafè amb curri?” va demanar el nen gran.

Tot i que el riure va ser general, el nen no havia dit cap barbaritat, més enllà que per edat no li corresponia fer un cafè. Es veu que el curry coffee existeix i se serveix en alguns bar indis. Però al final al nen li van portar una xocolata amb nata.

Els dissabtes i diumenges el centre històric de Besalú sempre és ple, a l’estil turisme de masses, i aquest dia no era una excepció: no paraven de passar-hi guies amb una una bufanda lligada a un pal de selfie, en direcció a la Mikweh: grups de catalans, de gent d’arreu d’Espanya i d’israelians circulaven un rere l’altre.

I jo a la terrasseta, combinant l’escalfor del tallat amb el refresc del suc de taronja i llegint el diari: es veu que amb els nous canvis de nomenclàtors per fi Pepe Rubianes tindrà carrer a la Barceloneta, substituint l’Almirall Cervera, que va ser un mariner que va participar a la guerra de Cuba.

L’estimat comunista Antoni Gutiérrez Díaz també és notícia pel nomenclàtor, perquè li ha correspost l’espigó de la Mar Bella, que com a homenatge d’una ciutat com Barcelona no està gens malament.

(El Guti va ser company d’escola del meu tiet Benito, i m’agradava preguntar-li per ell, de qui sempre recordava que qui fou líder del PSUC ja era un comuista irreductible de ben petit, als Escolapis de Diputació)

Al 10 del pont no aneu a demanar-hi un vermut: dos clients en van demanar i no en tenien. I és que no és un bar orientat al turisme de masses i no sembla que vulguin servir Martini perquè ho demanin els turistes. És més aviat un agradable local slow, on tiar entre el que t’ofereixen, gaudir del moment i del lloc i deixar passar el temps.

No hi ha cap article relacionat.