blog vdmEls veïns de la plaça Vila de Madrid han trigat molt pocs dies a mobilitzar-se. No fa ni dues setmanes que es van inaugurar els renovats sepulcres romans i el seu centre d’interpretació i ja han enviat una carta a l’Alcalde Hereu, amb còpia a Itziar González, Regidora de Ciutat Vella, en que demanen “una plaça de la que poguem estar tots orgullosos, en la que hi puguin jugar els nens i prendre el sol els avis. No com ara que ens fa avergonyir”.

A la plaça aquest blog hi té dos amics lectors! Un d’ells ens va escriure  dilluns i deia: 

“Fa uns dies ja vaig veure que demanaves què en pensaven els veïns de la Plaça de la recent inauguració de la Via Sepulcral, depenent del Museu d’Història de Barcelona. Bàsicament i a banda del gran interés que té la part per fí meseugrafiada i dignificada de les tombes, els veïns també estan en peu de guerra per la situació de degradació d’alguns aspectes de la Plaça i per la manca d’informació i col·laboració de l’Ajuntament.

Que els veïns hi siguin i es mobilitzin per defensar la dignitat dels espais i que hi hagi vida al al barri és el que fa que aquest sigui viu i no simplement un parc turístic i en aquest blog ens alegrem que plaça Vila de Madrid estigui viva, que reaccioni. Ho seguirem atentament.

Fins i tot han creat un blog “dels veïns amics de Vila de Madrid, carrer d’en Bot, Canuda, Portaferrissa i passatge Magaroles”, el podeu llegir clicant aquí. La carta que li envien a l’Alcalde la trobareu ací. En un post al blog diuen:

“El passat dia 31 es va inaugurar el Museu de la Plaça Vila de Madrid. Al dia següent, tal com era previsible, la misèria i la marginació han tornat puntualment. Aquest grup en concret ja fa molt de temps que s’ha establert a Ciutat Vella. La majoria són malalts d’alcoholisme, alguns de països de l’Est europeu. La gent el mira de diverses formes. Uns amb llàstima per les seves condicions de vida, tan inhumanes;  altres prefereixen odiarlos i fins i tot utilitzarlos políticament. Hi ha qui els ajuda i altres ens preguntem per les causes, amb l’esperança -cada cop més feble- de trobar el remei. Aquests són -som- els més perillosos, perque trencant el silenci questionem l’optimisme professional dels gestors. I això, no cal dir-ho, està molt mal vist”