“Raval, èxit o fracàs?” es preguntaven avui a la Llibreria Central del carrer Elisabets. Molt sovint les coses més interessants les trobes quan menys t’ho esperes. A quarts de 9 del vespre passava per davant de la llibreria Central del Raval i he vist que feien algun acte al pis de dalt. Era un debat moderat per Rafael Vila-Sanjuan (president de la Fundació Tot Raval i subdirector gerent del CCCB) i en el que participaven Fatima Ahmed (mediadora intercultural) Antonio Ramírez (director de La Central) i Antonio Paolo Rossi (professor a la URV i especialista en civisme). Sort que he entrat perquè el debat era molt viu i interessant, m’havia perdut les intervencions principals però he estat a temps de viure i recollir les conclusions. Si hi éreu, animeu-vos a complementar aquest intent de crònica feta amb recursos limitats perquè fins i tot em costava distingir qui parlava, però l’important són les idees que sortien.

La sala era plena de veïns, comerciants i curiosos. S’hi barrejaven moltes postures, la dels veïns que es queixaven dels que intenten positivitzar: “vosaltres penseu així perquè no hi viviu!”. La dels comerciants que volen tirar endavant: “Els mèdia utilitzen el Raval per carregar contra l’Alcalde, no pot ser que tota la merda vingui contra el Raval perquè al final el que aconseguiran és que marxin tots els empresaris”.  Com volent dir que també hi ha problemes a d’altres barris però que els diaris ho centren tot al barri del Raval per un interès polític. I el discurs de convivència: “El que diferencia aquest barri de d’altres són les relacions humanes que s’hi creen, entre gent de procedències diverses, no deixem que això ens ho espatllin, defensem-ho al màxim, sinó el Raval es convertirà en un gueto”.

“Ja ho és, ja és un gueto!” ha cridat algú del públic.

“Jo ho veig diferent, no ho és, és un barri molt divers, són diferents visions” ha contestat l’anterior.

Més idees que han sortit?

Uns deien que després d’uns intents de fer que el Raval tirés endavant, fa cinc o sis anys que l’Ajuntament ha perdut el nord al barri;  

D’altres que d’acord que ara és un moment difícil però que més difícil era als anys 80: “La setmana que jo vaig obrir el negoci l’any 84 van matar un veí, després un altre, després un Guàrdia Urbà. Els veïns de l’edifici vam fer una pancarta contra la violència i una manifestació, a la que van assistir 40 prostitutes”. És veritat que sembla que ara ningú no recordi allò, oi?

Més coses: “Les reformes que es feien al barri no comptaven, no podien preveure el veritable allau migratori que s’ha produït en un barri on ara més del 50% de la població és d’immigració recent”. I tampoc no estàvem preparats per l’allau de turistes provocades per l’èxit del 92″ han dit. Què fort que encara estiguem parlant que els turistes venen per l’èxit del 92, no sé si és veritat però ja fa 17 anys, ja sé que ens va posar al mapa però encara vivim d’allò? Potser sí, potser sí.

Un altre: “Al meu edifici de la Rambla del Raval l’Ajuntament ens va prometre que no deixarien obrir un negoci de restauració ràpida asiàtica, dels que tanquen quan volen. I al cap de pocs dies ja n’hi havia un!” O aquest: “L’Institut Tarradell té un 95% d’immigració. Els pocs que queden del país creuen la Ronda (o la Gran Via si poden) per anar a estudiar a l’Eixample. I aquest procés no és cosa d’un dia, ni de 5 anys, ni de 10. Les autoritats educatives i municipals, tots aquells que han tingut alguna responsabilitat al barri i que són els que es pengen les medalles quan surten a la televisió per inaugurar alguna exposició al MACBA o per fer un acte de multiculuturalitat, aquests no porten el nen a l’IES Tarradell, el porten segurament a una escola privada de la part alta. Volem una ciutat i un barri digne? Anem-ho a demanar als responsables, que són a plaça Sant Jaume, ben a la vora!”. Respecte a l’Institut,  Fàtima Ahmed ha contestat: “Jo estic encantada de portar els meus fills a una escola multicultural”.

Una responsable de l’Hotel Meridien ha dit: “El barri ha canviat moltíssim, però a millor. Nosaltres ens hem adaptat als canvis i això que som un hotel de luxe”. Entre els assistents també hi havia Javier Alegria, cronista del Raval.

Un veí ha dit: “Fa uns anys vam comprar els pisos del meu edifici joves de 30 anys. Però en poc temps ja n’han marxat 6, quan han tingut fills no s’han pogut quedar. I els nous habitants són d’un estatus social més baix, que volen millorar però més baix. Si els altres han marxat i són substituïts massivament, en què s’està convertint el barri?”

 Alguns veïns insistien en el tema del mòbbing immobiliari: a molta gent grans se l’ha forçat a abandonar el barri on havia viscut tota la vida. “El descontentament és general, gent de tota la vida, immigrants antics i recents”.

I el tema dels comerços? Algú ha fet la reflexió que pràcticament no fa ningú en veu alta: “En teoria la gent que ve és per guanyar-se la vida i ve amb pocs recursos. ¿Com pot ser que alguns comprin tants establiments comercials? ¿S’està blanquejant diners en aquests negocis?” Al que algú de la taula ha vingut a dir que sí, però que això passa a tots els barris.

Ja veieu, què interessant tot plegat, dinamitzat per la gent de la publicació Barcelona Metròpolis.