Molt interessant el debat d’aquesta nit al Cercle Artístic Sant Lluc! Al ritme que van, hauran d’anar pensant en trobar una altra sala pels seus debats! L’espai és gran però cada cop és més ple… A començaments de curs es van proposar dinamitzar la casa, incentivar el debat i atreure gent. De nou convidat per la Imma Casas he assistit una estona al debat sobre el “Model Absent”, lligat a l’exposició de la planta baixa del Palau dels Mercaders, a tocar del Mercat de Santa Caterina. Si recordeu, és el joc de fer una exposició de l’art sense model en una casa centenària que sempre ha viscut de dibuixar models homes i dones.

Avui han començat parlant els convidats, els joves artistes i comissaris de l’exposició Lua i Dario i l’Ignasi Aballí, que sovint treballa el tema de l’absència en les seves obres. Jo he arribat quan el públic (he comptat més de 60 persones) ja estava intervenint. Un dels principals temes de debat era el sentit de l’art contemporani enfront del més basat en figures clares. ¿No entenem l’art contemporani perquè no ens hem preparat o perquè els artistes no es fan entendre? ¿Perquè tanta extensió d’art no figuratiu?  

De nou he identificat l’Oriol Nogués, el que fa anys (i panys!) va ser el meu professor d’art als Escolapis de Balmes, que entre d’altres coses ha dit: “El primer que s’ho ha de passar bé és l’artista. Que el públic no entèn el que fa? I què! Ell pinta i prou. El que passa és que si avui pintes figuratiu sembles retrògrad i no és això”. Li han rebatut aquest punt: “Les facultats són plenes de figurisme”.

L’Oriol Nogués també ha dit que el que importa és l’obra final “tothom sap que Domènech i Montaner no va posar les rajoles al Palau de la Música, però el que importa és el resultat final!”

La Imma Casas ha recomenat “mirar, mirar i mirar, com més mires , freqüentes i coneixes, més pots entendre i qüestionar l’obra. Sovint miro una obra i penso: em prenen el pèl? Això és art?”

Més coses que s’han dit? Com que no identificava els altres participants, en faig un resum anònim:

– Vivim en una època en que cada 5 anys sorgeixen noves maneres de veure el món, tot va molt ràpid, en tots els àmbits! És impossible estar al dia en tot

– Com ha de ser la pedagogia de l’art? Vivim en una època amb tanta diversitat que no hi ha models. Ja no val el model sinó el que fa cadascú

–  Tots esperem que l’art ens doni respostes però no volem fer esforços, s’ha d’estudiar i estar al dia per entendre algunes obres

– No, no és l’espectador el que ha de fer esforç per entendre, és l’artista que ho ha de fer bé perquè l’espectador entengui! El plaer de veure…

– Però si veus un retaule del renaixement també se t’escapa molta informació, com passa amb l’art contemporani!

– La falta de regles internes mata l’art…

– Les exposicions clàssiques tenen èxit de públic i les contemporànies no, per què serà?

– Si l’art no és un problema, tenim un problema. L’artista ha de ser pervers, ha de provocar, ha de ser el problema!

– Però que l’art sigui el problema crea un cisme entre creador i espectador…

En fi, ja veieu que hi havia nivell i sobretot molta participació! Crec que continuarà, potser encara amb més gent?