El periodista Lluís Foix deia fa uns dies a RAC1: “Em queden uns 15 anys de vida activa. Espero que fem d’una vegada el referèndum i que surti el que surti els pròxims 15 anys poguem estar més tranquils i parlar d’altres coses”. La cita no és literal però la idea era aquesta. És veritat que hem entrat en una espiral que esgota bona part dels ciutadans, en un entorn que demana a crits solucions a totes les mancances derivades de la crisi. Que en part -però recordem, no només- van lligades al debat nacional i al finançament. A aquest debat se li ha de trobar una sortida i ha de ser ràpida, la que decideixi la majoria dels catalans, i tirar endavant.

Però ai las! El problema és que passi el que passi ningú no ens garanteix els 15 anys de tranquil·litat que demana Foix: si l’independentisme perd el referèndum, el país té el risc de seguir encallat com fins ara. De la banda catalana, per una àmplia no voluntat de seguir vinculat al projecte espanyol; i de la banda espanyola, per una desconfiança creixent cap a Catalunya, que resulta en una retallada contínua d’inversions.

Si qui guanya és l’independentisme, tampoc no està clar que ens poguem estalviar 15 anys d’aquest debat que esgota: Espanya frenarà tant com pugui el procés i Catalunya de moment no sembla comptar amb grans aliats internacionals.

Però els catalans no es mereixen ni es poden permetre 15 anys més de debat estèril. Per això ens agafem a les paraules de Lluís Foix i ens atrevim a dir que el país clama: referèndum ja i, després, respecte a la decisió de la majoria.

No hi ha cap article relacionat.