(als comentaris d’aquest post hi trobareu l’arxiu de “La columna del xafarder”, en format dietari, de gener 2010)
(als comentaris d’aquest post hi trobareu l’arxiu de “La columna del xafarder”, en format dietari, de gener 2010)
Arxiu de la Columna del Xafarder
gener 2010
30 gener 2010
Per segona vegada en pocs dies he anat d’enterrament, aquest cop al d’un amic massa jove per morir. La vetlla del cos i el funeral s’han fet al tanatori de Les Corts, entre el Camp Nou i el Princesa Sofia. Entre nosaltres, a triar prefereixo les vistes del tanatori de Sant Gervasi, el mar, la ciutat, l’aire fresc i fred d’aquests dies…
_ _ _
Quin coratge el de la germana que ens ha adreçat unes paraules sobre la vida! Del meu amic mort n’ha destacat la seva fidelitat a l’esperit de la joventut, a l’esperit d’infantesa, a l’infant que va ser i a l’amor. I d’aquests dies que viu la família ha subratllat l’amor que estan rebent per totes bandes.
_ _ _
Quan veus el cos d’un amic mort d’una banda tot trontolla, et quedes de pedra, sembla impossible, és ell però sembla un altre i plores, li dius que l’enyores.
D’altra banda et fas més radical en l’essència de la vida, de la teva vida: primer estar bé amb tu mateix, segon estar a la vora dels altres, “aprofitar” els amics i la família, passar-t’ho bé amb ells; tercer, mantenir-te radicalment fidel als teus objectius de la vida, anar cap a ells. En aquests moments ho veus claríssim. Després, la vida és complicada, és clar.
_ _ _
28 gener 2010
Per circumstàncies de la vida he hagut d’anar al tanatori de Sant Gervasi a acomiadar un familiar estimat.
I fins i tot en aquestes circumstàncies hi trobes elements per a la Columna del Xafarder.
La primera planta del pàrking era plena. Plena? Bé, quedava un lloc per aparcar, que ningú no havia gosat utilitzar, concretament la plaça número 13. Tothom havia preferit deixar la plaça 13 d’un tanatori lliure i baixar al segon pis del pàrking.
_ _ _
El tanatori està bastant aïllat, té bones vistes des de Collcerola sobre Barcelona i només uns edificis residencials que l’envolten. Hi pots comprar pastes i begudes però al vespre el bar tanca. En aquest context i en plena conversa un familiar va dir: “mal lloc per morir-te de gana!” No sé si el doble o triple sentit era buscat o casual. Però efectivament, és un mal lloc per morir-se de gana.
_ _ _
Mai havia passat davant el cementiri de Sant Gervasi i he trobat curiós veure que hi ha tot de casetes amb els seus balconets que donen directament al sostre d’uralita del cementiri. Això sí, totes les casetes tenen el seu jardinet amb llimoners i similars.
_ _ _
Al voltant del cementiri de Sant Gervasi també hi ha bastants edificis de luxe, alguns amb pisos en venda i amb grans jardins comunitaris. L’hivern en aquesta zona de la ciutat era avui ben viu, vent gèlid.
_ _ _
27 gener 2010
Al tren un noi parla per telèfon i li diu al seu interlocutor:
“És que tu sí que vas negociar bé el ‘fixo’ en el seu dia, que és el que s’ha de fer. Que sinó després s’ha d’anar pidolant”.
Quanta raó que té!
_ _ _
Veure les àvies de l’Eixample em produeix una doble sensació d’emotivitat i tristesa. A l’edifici de davant de casa viu una, la veig cada dia. Al matí treu els periquitos al balcó; al migdia mira el Telenotícies (ho sé perquè a l’estiu posa el volum a tope); i al vespre torna a mirar les notícies de TV3. Sempre està sola, se la veu bé i autònoma però sola. Físicament em recorda la meva àvia Montserrat cinc anys abans de morir. Quan alguna vegada la veig pel carrer me la miro però és clar, no li dic res.
_ _ _
25 gener 2010
He vist les pancartes de “Volem un barri digne” que pengen d’alguns edificis de plaça de les Glòries. L’eslògan que es van inventar els veïns del Raval es va exportant a d’altres barris que el necessiten, aquest lema pot fer història.
_ _ _
Rebo un mail d’un bon amic que diu:
“Ahir passejant per Gràcia vaig somriure pensant en tu quan…
“Tres àvies molt àvies i ben vestides anaven per la vorera i una li diu a les altres: ‘que ara a l’hivern faci aquest fred, vale, però…, que a l’estiu faci tanta calor… !”
_ _ _
I l’amic continua:
Una altra de fa dues setmanes: s’obre la porta del metro a l’estació i entra a sac una noia. El qui deuria ser el seu nòvio (tots molt joves) li fot una bronca monumental: “abans d’entrar s’ha de deixar sortir!!!” però que molt, molt enfadat…”
Gràcies per la col·laboració a la columna del xafarder, amic !
_ _ _
24/ gener / 2010
És allò que un dissabte al matí vas a un bar a estar tranquil i llegir una estona el diari. Però coincideix que al teu costat s’asseuen uns nois que aquest dia treballen, sembla com si tinguessin unes jornades de formació i estan fent una pausa. I comencen a parlar dels companys, un d’ells diu:
“Yo a esa tía la primera vez que la vi pensé, qué buena que está!!! Pero a la que abrió la boca en la reunión vi que era tonta. Desde entonces la veo fea!”
_ _ _
A mi la moda skate ja no em va agafar, vaja que ja em va agafar als 20 anys, quan jo era adolescent a Barcelona no hi havia skaters. Ahir van pujar un pare d’uns 30 anys i el seu fill d’uns 7 anys al tren a Gavà. Tots dos anaven vestits d’skaters, roba ampla, patinet i gorra, se n’anaven a patinar a Barcelona. 8 anys fan la diferència? Potser sí, ja és això. Vull dir que se suposa que a aquest pare sí que li va agafar la moda skate.
_ _ _
Quan he d’anar a la Garrotxa agafo la Teisa, l’autobús que surt de Pau Claris i que et deixa al mig de Banyoles, Besalú o d’Olot. Ahir una noia que anava asseguda darrera meu parlava per telèfon i es queixava del preu fins a Olot: “Setze Euros! Però si avui en dia te’n vas fins a Honolulu per 20 Euros! S’aprofiten que no hi ha tren…” Sí, és clar, però a mi la veritat és que quan he d’anar a Olot la Teisa em soluciona la vida, és puntual, va bé i sobretot surts del centre de Barcelona i et deixa al centre d’Olot.
23/gen/2010
Mireu què m’ha passat, hi ha dependentes de botigues tontes o que no dormen prou. Entro en una botiga Goldenpoint, de roba interior. Ja hi he comprat d’altres vegades.
Busco mitjons llargs. N’hi ha uns de rebaixats i uns que no: “pero de los no rebajados, si compras 5 del mismo precio, sólo pagas 4”, em diu la noia.
Fa temps que a casa m’insisteixen que intenti coprar mitjons iguals, és més fàcil fer els parells! Així que penso que aquesta és una bona oportunitat de fer cas als consells, són mitjons de rombs, provaré. “Doncs me’n quedo 5 i aprofito la promoció”, li dic a la botiguera.
Li dono la tarja, la passa, em cobra i signo, veig la xifra i em sembla raonable. Però un cop signat me n’adono que no ha aplicat la promoció. Li dic però no m’entén, no per un tema lingüístic sinó simplement perquè no m’entén mentalment.
Al final la noia m’entén però em diu: “Te tengo que hacer un vale, no puedo devolver dinero”.
Tinc dues opcions, enfadar-me molt per 5 Euros o comprar uns calçotets, que també necessito i que havia estat mirant. Li dic: “Escolta, però si és un error teu, no em pots tornar els diners? No és pels diners però això és per enfadar-se molt!”. És d’aquells moments que et posaries a cridar per 5 Euros, però em mossego la llengua.
Total, que torno a mirar els calçotets i en trio uns, passo de vales i de posar-me a cridar. Els que em quedo costen 7 Euros, menys el “vale” han de quedar per 2. Aquesta vegada pago en “cash”, li dono un bitllet de 10 Euros. I va la tia i en comptes de tornar-me 7 em cobra els calçotets a preu normal. És a dir que em torna només 7 Euros.
Jo que li dic, ja en castellà: “Oye, que no me has descontado el vale”.
I la tia que no m’entén. Li ensenyo els 3 Euros i fa cara de seguir no entenent. Fins i tot agafa la calculadora i comença a fer sumes i restes: us ho juro.
Evidentment, al final m’ha tornat el canvi correcte. Al·lucinant. Bé, ja us diré si són còmodes els mitjons i els calçotets.
_ _ _
21/gen/2010
_ _ _
Ahir vaig sopar al Born amb un amic. No teníem taula reservada i en aquests casos sempre queda el recurs d’aquella pizzeria que hi ha al carrer Montcada, direcció Santa Maria del Mar a l’esquerra, ja buscaré el nom i el posaré aquí.
Hi vam anar però gastronòmicament la vam pifiar: els propietaris han canviat i les pizzes són fastigoses, quin mal de panxa a la nit! Tan bones que eren abans, ara no són gens recomenables. Sort que pizzes al marge la xerrada va ser molt agradable, dos amics parlant de tot plegat, amb la perspectiva que comença a donar-nos el temps.
_ _ _
El conseller Huguet ha rectificat les seves paraules d’ahir en que titllava de “fantasmada” la idea d’Hereu dels jocs d’hivern 2022 a Barcelona. La frase va ser recollida per una càmera de l’ACN i havia estat dita en una conversa privada.
Per mi no va ser cap escàndol que ho digués. Però avui ha rectificat “com a conseller”.
Llàstima, jo vaig trobar molt lúcides les seves paraules i per què rectificar si és el que pensa. Al revés, el que necessitem dels polítics és que diguin i facin el que pensen.
Una vegada vaig veure l’ara conseller Huguet (encara no ho era) tocant la guitarra i cantant cançons d’Esquirols, crec que a la Fira d’espectacles d’arrel tradicional de Manresa.
Jo quan dubto penso en les coses que cantava als 15 anys i intento ser conseqüent, és una manera d’encertar-la. I com deien els Esquirols: “si els venem la camisa, ens prendran els pantalons. Corrandes en són corrandes, i cançons en són cançons!”
_ _ _
20/gen/2010
Pilar Rahola està que se surt. Jo la veig i la sento per tot arreu: al Cuní, a RAC1, a la Noria de Jordi González…
Ahir vaig agafar una taxi i el conductor va posar “Julia en la Onda” el programa que cada tarda fa Julia Otero a Onda Cero. I qui va sortir? Pilar Rahola.
En el seu estil (populista?) però porta una època bastant lúcida. En aquest cas parlava de Vic i feia un discurs molt directe (i que no hagués agradat gens al “Progre amb la boca plena” que fa comentaris als posts d’aquest blog).
Bàsicament deia que sisplau no treiem les coses de context, que a Vic s’han fet moltes coses bé i que l’Estat carrega el problema sobre els Ajuntaments, que no poden més.
-“Està més lúcida que mai?” li vaig dir al taxista, a veure què em deia
-“¡Es verdad! Es que los políticos cuando se sacan la cáscara que llevan hablan bien”
-“Bé però Pilar Rahola abans que política ja era periodista…”
-“Habla muy bien, dice las verdades”
Au.
_ _ _
El tema dels adolescents és complicat, ja ho sé, però hi ha casos i casos. Ahir a l’estació de Sarrià va pujar una mare amb la seva filla d’uns disset anys i bastant pija. Venien del metge i la nena no feia més que queixar-se del metge, amb un to que a mi em posava dels nervis.
Per dir que s’estava deprimint va i li diu a la mare:
-“Crec que m’ha agafat un “bajón! que no veas…”
Ai, el Sarrià dels pijos i els seus tòpics!
_ _ _
Al Món a RAC1 un col·laborador parlava de no sé quin experiment amb ratolins. Al que Jordi Basté ha comentat:
-“Aviso: algun dia els ratolins es rebel·laran!”
_ _ _
Una noia parla per telèfon:
-“Demà marxo a la fira”
La seva interlocutora li deu haver dit alguna cosa com “doncs que vagi molt bé i venguis molt!
I ella com amb ironia i culpant la crisi d’un possible fracàs, ha contestat:
-“Espero que vagi bé, sinó serà culpa de la crisi!”
_ _ _
Jo anava tranquil i amb compte en bici per la Rambla i com de passada he sentit una dona gran que protestava:
“No s’hi pot anar per aquí!”
De seguida l’he tingut massa lluny com per dir-li res. Té raó, no s’hi pot anar, però ja sabeu que jo en aquest tema sóc tossut contra la normativa de l’Ajuntament, que va néixer morta, pura façana, cap multa, l’únic que aconsegueix és enfrontar el ciclista contra tothom: vianants, motos, cotxes, taxis i autobusos. Què guais i progres que són.
Però la dóna tenia raó, per allà legalment no s’hi podia anar.
17 gen 2010
Divendres no vaig parar de trobar coses curioses a La Vanguardia i les vaig numerar:
1) Un titular del Vivir sobre la candidatura del 2022: “Desconfianza moderada”. És un gran exemple de voler acontentar tothom: desconfiança però ei! moderada. La desconfiança, ¿pot ser moderada? Potser sí, però jo o hi confio o no. I si dubto, m’espero a opinar.
2) “Los príncipes heredan por sorpresa”: ja sabeu, la història aquesta del milionari de menorca que els ha deixat la fortuna. Ja té collons! Diu que la cediran a fins benèfics i és que els borbons són gent generosa…
3) “Telediario 2 usa imágenes falsas del terremoto de Haití”. Ja s’ha de ser patós, eh? Mira que n’hi ha d’imatges tristament noticiables
4) L’horòscop. El llegiu alguna vegada? Com pot resistir una secció d’horòscop estúpid en diaris pretesament seriosos?
5) “Obama llama a Zapatero a participar en el rezo contra la Gran Depresión”. En això de la religió mai no entendré els Estats Units. En temes religiosos em sento especialment europeu
6) Antoni Puigverd escriu sobre el 2022: “El reto de Hereu va contra la eurorregión, única estrategia catalana digna de tal nombre”. Comparteixo la reflexió al 100%, disparem trets contra nosaltres mateixos, com a país ¿som suicides o tontos?
7) L’afer Mrs Robinson (la primera ministra irlandesa i el seu jove amans) vist per Quim Monzó: “Un muchacho con futuro”. Aquest afer i la seva coincidència musical amb “El Graduado” supera qualsevol ficció possible…
16 gen 2010
_ _ _
Alguna vegada us he explicat que quan he de comprar animals o “derivats” (menjar per animals) vaig a Amadeu Vidal, al carrer Santa Anna. Al davant hi ha un “self-naturista” de tota la vida. El que té gràcia és aquests veïns del davant de la botiga d’animals tenen tot el vidre ple de cartells contra la venda d’animals. Pique entre veïns? Bon rotllo, bon rotllo. Els rètols diuen: “Adopta, una llar, un gat”; “Per Nadal no els compris, no els regalis, no els abandonis”; “Fes-te soci de l’Associació “El jardinet dels gats!”; o “En adopció: http://www.veuanimal.org“. Ara que l’Amadeu Vidal és tan ple com sempre. I el naturista, també.
15 gen 2010
_ _ _
Les converses d’amor són iguals a qualsevol edat però les dels adolescents tenen aquell punt d’innocència. Ahir des de la bici vaig sentir una noia d’uns quinze anys que li deia al nòvio: “Si no n’estàs segur prefereixo deixar-ho…”
_ _ _
Els skaters de vegades són d’allò més retro. Sovint a plaça Universitat i a la plaça dels Àngels n’hi ha que enregistren imatges amb càmeres de vídeo. Però avui a plaça Universitat n’he vist un fent fotos amb Polaroid, amb les còpies sortint a l’instant. Després fotògraf i fotografiat se les miraven atentament!
(13/gen/10)
Hi ha una cosa que em molesta molt. Sentir des de casa a la nit crits de mala llet al carrer.
-“¡Ven aquí, cabrón!!! Hijo de puta !!!” cridava algú fa uns dies.
I avui una altra vegada he sentit un “Hijo de puta” d’algú a qui li sortia de ben endins.
(9/gen/10)
_ _ _
La biblioteca de l’Ateneu està aquests dies molt plena d’estudiants. Fa gràcia la combinació de gent molt gran, segurament socis “de tota la vida”, i els joves. Avui un senyor de 80 anys ha arribat amb La Vanguardia a la taula on jo era assegut amb quatre joves més (entengueu que jo ja no sóc post-adolescent (home, tot es podria discutir) però en relació amb l’home sóc una criatura ;D).
Els senyors grans que utilitzen la biblioteca de l’Ateneu es caracteritzen per trencar el silenci gairebé monàstic del lloc, suposo que una mica sords utilitzen un volum i to de veu que ressonen a les sales.
Mig cridant i ple d’ironia l’home ha dit: “No hi ha mai ningú i avui tan ple!”
Ei, que no hi hagi mai ningú no és pas veritat, però sí que es nota que ara la gent ha d’estudiar.
L’home porta un quart d’hora llegint atentament la pàgina 3 de La Vanguardia, al meu costat: “El desafío terrorista: el impossible riesgo cero”.
M’agrada aquesta combinació de gent. Fins i tot no em molesta que l’home ronqui mentre llegeix (creieu-me que és així), em fa pensar en la gent gran de la meva família.
(6/gen/10)
_ _ _
Hauríeu d’haver sentit la discussió d’ahir a un forn de Barcelona. Un senyor, que semblava client habitual del forn, demanava una segona corona pel seu tortell de reis. Però la fornera no li donava. El senyor insistia: “és que tinc dos nets. Si vol li compro. Què val, dos Euros?”. I la fornera, tossuda que no. Al final li va explicar: “No és el que costa, és barata. Però és que la fava, el rei i la corona es compren per packs. Tens tantes faves com reis i corones, si li dono una corona de més a vostè hi haurà un tortell que se’n quedarà sense!”
Bah! Segur que no li venia d’una corona!
_ _ _
I és que quan arriben aquestes dates la gent ja està cansada de nadals i vol tornar a la quotidianitat, no?
_ _ _
No sé si heu vist imatges de la celebració de la Pàsqua Militar a Barcelona. Quina cosa més ronyosa…
_ _ _
Com cada any, les botigues han aprofitat la nit de reis per penjar els rètols de rebaixes. Al centre de Barcelona els empleats ho han deixat tot a punt per començar la nova campanya. Ja em direu si no fa ràbia veure com un minut després de tancar el Nadal tots corren a instal·lar els rètols de “Rebaixes”. Al carrer Pelai n’he vist de fins al 70%! Quina presa de pèl…
_ _ _
(5/gen/09)
Que fort: diu que el rei Baltasar de Huelva és un noi negre, de 17 anys, que va arribar fa 3 anys en patera i que ven pulseres pel carrer. L’han entrevistat a la SER i diu que la seva mare es va posar a plorar quan li va explicar fa uns dies per telèfon. No n’hi ha per menys…
_ _ _
(4/gen/2010)
Uns operaris feien unes obres fa dies al carrer de Banys Nous. Eren sis però només un picava. Un senyor que passava per allà va i li diu al fill:
-“¡Esto es España, uno trabajando y cinco mirando!”
Haguéssiu vist l’emprenyada que els va agafar als operaris! Però la sentència va tenir resultat, un minut més tard ja s’havien dispersat per altres trams de les obres del carrer, com donant la raó al senyor.
_ _ _
(2/gen/2010)
_ _ _
No sé si heu tastat mai el gelat de càctus. Jo ho vaig fer en un sopar de Nadal, al restaurant Semproniana, d’Ada Parellada (Rosselló, entre Aribau i Muntaner). De fet la mateixa Ada Parellada em va servir el plat: “A veure si endevines de què és el gelat”, que acompanyava una crema de llimona. Jo vinga a tastar i ni idea. “És que és difícil” va dir ella. “De pistatxo?” li vaig dir. “No, és de càctus”. Era bo.
_ _ _
Fa uns dies unes noies repartien caixetes de caramels “Halls Coolwave sugarfree”, gust llimona. A la caixeta hi posa “new”. Me’n van donar una, encara no els he provat però fan bona pinta.
M’agraden aquestes accions de màrketing i a més, en mi són efectives. Vaig començar a esmorzar Kellogg’s extra després de tastar una mostra que em van donar a l’estació de Badalona…
_ _ _
M’agrada parlar de tot amb tothom excepte amb els que no escolten, amb aquests passo. Caic en la trampa un cop i discuteixo amb ells, potser fins i tot dos però a la que m’adono que la discussió és inútil, evito nous debats.
De gent que no escolta n’hi ha de tot tipus i ideologies però en tinc detectats uns que segueixen exactament el mateix perfil.
Avui he assitit a un d’aquests falsos debats. Al cafè entra una senyora catalana i un senyor castellà dels que porten inscrit al front el discurs de la caverna.
Ell comença i no para, aquesta gent repeteix sempre els mateixos arguments: que et regalin quatre vestits no és corrupció i qui ho digui no s’entera de la pel·lícula; el discurs del canvi climàtic és fals, hi ha moltes dades històriques que indiquen que el clima no ha canviat, tot és propaganda dels ecologistes, els mateixos que abans parlaven d’un refredament global del clima, etc.
En un moment determinat l’home ha parlat d’una entrevista que li van fer a algú a la BBC, es veu que a aquesta persona li van demanar:
“I com s’entèn l’independentisme a Catalunya?”
I ell va contestar que és una cosa menor, que n’hi ha tan poc ara com fa deu o quinze anys.
Ei, aquí m’ha agradat la resposta de la dona, una velleta de bona fe que fins ara no havia pogut rebatre gaires arguments però que en aquest cas ha respost una obvietat:
“Hombre, el independentismo ha crecido estos últimos años”
I l’home ha hagut d’admetre: “Bueno, un poco sí”.
L’home també ha hagut d’admetre algunes altres evidències de la dona: per exemple, que tants de cotxes i tant de fum una mica sí que han d’afectar el clima.
Al final per sort l’home ha callat, deia que per no molestar els que estàvem al voltant però us diré un secret: en veritat volia acabar els mots encreuats de La Vanguardia, ha mirat el rellotge i ha vist que li quedava poc temps.
_ _ _
Per cert que una estona més tard hi tornen i ell fa una sentència que no està malament: “Yo no puedo ser del Barça porqué es más que un club”. Y olé. Encara segueix: “Laporta ha hecho daño al Barça fuera de Catalunya”. Però la dona el defensa: “Nunca habíamos ganado tanto y los catalanes le votaríamos”. La senyora ara reprèn la iniciativa del debat i l’home que intenta seguir fent els mots encreuats no pot.
_ _ _
Fa mala pinta, això pot acabar a hòsties entre la dona de vuitanta-i-tants i l’home de la caverna. Ell ara diu: “Nunca nos pondremos de acuerdo. Los independentistas créeis que cuanto más odio generéis más cerca tendréis la independencia. Mientras que los unionistas somos conscientes de que si puedes unir no puedes odiar”.
Caram, això dels independentistes i els unionistes…
“Yo no odio a nadie”, diu la dona
Ara sí que aturo la retransmissió, que em donarà “algo”. Ja dic que no puc amb aquests que criden i criden i no escolten.
És que ell no para: “Tu estás convencida de que nos odian”. Bah!
També és veritat que ella no baixa la guàrdia. Ara per fi han callat i només se sent el silenci de la gent que parla al voltant.
Fins aquí la retransmissió d’aquest debat, en rigorós directe wifi.
(m’agrada més veure’ls calladets, cadascú amb el seu diari i deixant-nos als altres fer la nostra)
_ _ _
(1/gen/2010)
Quin vent bufa mentre torno a peu cap a casa de la festa de cap d’any! Ha aparegut de cop i volta com per marcar l’inici del 2010. Les fulles dels plàtans formen petits remolins a la Gran Via.
_ _ _
… si haguéssiu vist la cua que hi havia davant la discoteca Arena Vip a Gran Via entre Balmes i Rambla Catalunya! Tinc una foto en iphone, a veure si la puc penjar. Moltíssima gent esperava entrar a la sala, a un quart de quatre de la matinada de la nit de cap d’any. Una sala que en teoria és gai però que a la pràctica és mixta. Diu que els gais prefereixen les dues sales que Arena té a Balmes.
_ _ _
També em van cridar l’atenció els dos joves (19 o 20 anys) que hi havia a aquella hora a la vorera de davant de la discoteca. Semblaven anglesos, borratxos com una cuba, un intentava ajudar a l’altre a pixar però amb prou feines aguantaven l’equilibri. El que havia de pixar li anava dient a l’altre que no, amb el cap i les mans: “Ja puc jo sol, ja puc jo sol”, venia a dir. Feia patir perquè volia pixar al tronc d’un plàtan posant-se al costat per on passaven els cotxes, amb el cul cap els cotxes que passaven bastant embalats. Un petit desequilibri i zzzàààs! …hagués caigut cap al carril. Per sort el sentit de la supervivència el mantenien, el noi com va poder es va baixar els pantalons i es va posar a pixar sense caure de cul cap els cotxes. Ja no vaig veure res més, perquè jo seguia el meu camí…
_ _ _
(31/des/09) El Periódico feia l’últim dia de l’any una enquesta a experts sobre l’economia al 2010. Em quedo amb dos comentaris:
El d’Enric Vilamajor, DG de Wintermann que diu: (tradueixo de l’edició castellana) “Només sortiran oportunitats d’empreses que hagin aguantat. L’últim trimestre la situació millorarà. A Catalunya anirà pitjor que a la resta d’Espanya. Moltes societats catalanes se’n van a Aragó i València per motius fiscals”.
I el de Patrici Garrido, del grup Kalise Menorquina que diu: “La marca blanca seguirà guanyant quota”. Cada dia tots en comprem més de marca blanca, oi?
_ _ _
També hi apareix l’aportació de Guillermo Gaspart, del Grup Husa, que diu que “empitjorar el 2009 és pràcticament impossible”. També admet que “de l’únic que estic segur és que no sé res”.
_ _ _
El 31 de desembre a la tarda m’encanta passejar una estona per la Rambla, enmig de tots els turistes que han vingut a celebrar el cap d’any, són gent com nosaltres quan anem a París, Londres o NY. I també passeja gent vestida molt elegant, especial per l’ocasió, uniforme de les grans gal·les.
Llàstima que un any més la ciutat no els ha preparat cap festa central i tornaran a no saber on anar a celebrar el cap d’any. Com a últim recurs sempre tenen la cutrada de plaça Catalunya. Fa anys que insistim: cal una festa central, per exemple a les fonts de Montjuïc. Suposo que no s’atreveixen a fer-la per diversos motius: faria la competència a festes com la del Poble Espanyol i seria tota una responsabilitat que no passés res. Però cal fer-la com fa cada gran ciutat. El que no pot ser és voler estar a la primera divisió del turisme de cap d’any i després no oferir res als que aposten per passar-lo a Barcelona.
_ _ _
(24/des/09) El Vivir de La Vanguardia parla de la “ressurrecció del Penedès”, diu que des del 2003 s’ha reduït la producció de vins i caves en 25 milions d’ampolles, sobretot per la pèrdua de terrenys cultivats en favor dels polígons. I que ara el Consell Regulador de la DO Penedès se n’adona de la barbaritat que això suposa i ho denuncia.
Gent del Penedès fa temps que ja ho deia però fins ara ningú no els feia cas, vivíem en el regne miop dels polígons industrials i de la construcció. Se’n diu matar la gallina dels ous d’or i deixeu-me que sigui ben escèptic d’aquesta hipotètica ressurrecció, a la que pugui la taca de ciment continuarà creixent.
_ _ _
I per cert, ho parlàvem amb un amic fa uns dies, a la que el ciment ocupa un terreny ja no el deixa en vida nostra, ens acompanya fins a la mort, amb comptadíssimes excepcions. Per això és tan important defensar un creixement ordenat i lògic del territori i no l’anarquia amb que es dóna al nostre país, fruit purament d’interessos personals.
_ _ _
(23/des/09) Els lectors d’aquest blog critiquen sovint la Boqueria (que si està plena de turistes, que si ja no és el que era) però la veritat és que a la Boqueria es troba de tot i que hi ha moltes parades amb molt bona relació qualitat-preu. Per exemple, pots trobar fruita de temporada (ara mateix mandarines i taronges) a un Euro el quilo a diverses parades.
En canvi m’he sorprés dels preus de la fruita al mercat de Sant Antoni. Primer passa que no estan gaire indicats, els rètols són petits i a moltes parades no n’hi ha de rètols de preus! I pel que fa a la fruita, només trobes preus com els de les parades cares de la Boqueria. Amb alguna excepció puntual. M’ha sorprés, pensava que el de Sant Antoni era un mercat popular. A veure si durant l’hivern us puc anar posant exemples concrets…
_ _ _
Un d’aquests vespres de Nadal baixava de nit a peu per la vorera de Passeig de Gràcia. A l’alçada del passatge de la Concepció se’m va creuar una rata d’un pam i mig. Si en fes un post podria titular amb un sensacionalista: “Rates al Passeig de Gràcia”. Com que el blog està de vacances de Nadal, de moment no ho faré. La rata crec que tenia el seu cau al terreny de la cantonada on els senyors de Zara estan construïnt/reconstruïnt un edifici…
_ _ _
Aquests dies post-nadalencs qui més qui menys menja de les restes dels grans àpats, sobretot dels canelons. Sento una dona que diumenge de Nadal li diu al seu marit:
“Per dinar, al final he tret una ‘bandejeta’ de canelons…”
Jo també dinaré una ‘bandejeta’ de canelons i potser fins i tot la soparé!
_ _ _
Vaig anar a veure la pel·lícula Avatar. Si us agraden els efectes especials no us la perdeu, diu que és la pel·li amb més pressupost de la història. És una història com d’indis i vaquers però de l’espai, més recargolada i amb un vaquer que acaba defensant els indis.
Però el que us volia explicar és que vaig anotar una frase que em va agradar:
“All energy is only borrowed and one day you have to give it back”.
Els indis explicaven així la mort, dient que tota l’energia que un té és prestada i que algun dia l’hem de retornar. Bastant raonable, oi? Prestada segurament per la natura, o sinó per qui sigui.