Per molt blog que escrigui, sóc un devorador de diaris i de cada un d’ells no em perdo els seus dibuixants. Quan un diari fluixeja de caricaturistes se’n ressenteix tota la publicació, els dibuixants de còmics són uns dels col·laboradors més importants d’un diari. Perquè et fan somriure i a més els “llegeixes” en un plis plas. Sovint la seva opinió val per mil editorials. No sé vosaltres però jo només llegeixo editorials en comptades ocasions i en canvi no em perdo els acudits. Si em dieu El Periódico, us dic Ferreras. Si em dieu La Vanguardia us dic Toni Batllori. Com que l’humor és tan personal cadascú riu amb estils diferents. Avui mateix he somrigut amb la tira de Fred Basset a La Vanguardia. En canvi em costa molt riure amb els acudits d’El Burladero. Mai he acabat de sintonitzar amb El Roto d’El País i en el cas de l’AVUI em vaig quedar amb en Cesc i Fer. Quan miro El Punt de tant en tant somric amb la vinyeta de cap al final.

Per això, quan a un diari se li mor un dels seus humoristes gràfics li desapareix una part de l’ànima. És el que li ha passat a La Vanguardia amb la mort de Fernando Krahn (Xile 1935, Sitges 2010).  A mi em va costar entrar en el món de Krahn, no el vaig entendre fins que fa un parell d’anys vaig llegir una entrevista on el dibuixant explicava la seva trajectòria i humor. Des d’aquell dia me’l vaig mirar diferent i intentava no perdre’m l’última pàgina del Magazine o els dibuixos que feia a l’Eco de Sitges.

Avui el dominical de La Vanguardia publica la vinyeta que copio a sobre. No sé si realment és l’última que ha fet per aquesta publicació (un nàufrag llençant una ampolla amb missatge al mar), si realment ho és l’última serà una culminació final ideal i molt apropiada a la manera com en Krahn ens feia somriure i pensar.

No hi ha cap article relacionat.