ambulants.JPG

Cròniques de la Ribera / Guillem Carbonell

Diumenge a la tarda vaig venir un moment a Sitges, en tren. El semidirecte de dos quarts de sis ja se m’havia “escapat” així que vaig agafar el tren que va a Vilanova i que surt 10 minuts més tard. Tot perfecte: el tren puntual, la lectura agradable, feia un dia esplèndid, encara hi havia llum i el cel tot just començava a agafar colors de posta de finals d’hivern.

Entre Castelldefels i el Garraf em va espantar la veu d’un noi negre que havia entrat al vagó, no entenia què deia. (Fa uns mesos en una situació semblant em van mig-atracar, un noi que se’m va asseure al costat i em va “demanar” diners, sense opció a dir que no). Però res a veure en aquest cas.

El que passava és que l’home -d’uns trenta i tants anys- havia entrat de cop al vagó a preguntar quantes parades faltaven per arribar a Sitges. Però per no saber no sabia ni com es deia el poble, el pronunciava fatal, això sí, amb un somriure: “¿Chés? ¿Chés? ¿Cuándo Chés?” Per ‘Sitges’, és clar.

-“La próxima es Garraf y luego Sitges”, li vaig dir. “Ya te avisaré, que yo también bajo allí”.

I va seure al meu costat.

-“¿De dónde eres” li vaig demanar.

-“De Senegal”

-“Hombre, hoy hay elecciones en Senegal”, li vaig dir sabent que són unes eleccions molt conflictives, amb un president de 85 anys i una gran part de la societat sobretot jove en contra.

-“Sí, mis padres están muy asustados, hay mucho miedo de que pase algo”.

El seu castellà anava millorant, em vaig adonar que en realitat el parlava força bé. I em va seguir explicant:

-“En Senegal nunca hemos tenido problemas, nunca han habido guerras como en otros países. Pero ahora mi familia está muy asustada”.

-¿Hace tiempo que estás aquí?

– Cuatro años pero en Tenerife. En Barcelona sólo hace 18 días. Muy difícil, la gente va muy rápida, muchos nervios, en África todo es más tranquilo, siempre hay tiempo”.

Portava una carpeta:

– “¿Qué vas a hacer en Sitges?

– “Vendo relojes. ¿Mejor vender que robar, no? Tengo amigos que me esperan”

Se’l veia un home senzill i bo.

Quan vaig veure les primeres cases del poble li vaig dir:

– “Ya llegamos a Sitges”.

-“Muchas gracias” i em va donar la mà: “Me llamo Abdelfatah”

-“Yo Guillem”

Després, de tornada, em va semblar veure’l intentant vendre al carrer Parellades però no vaig dir-li res, ell estava ocupat i jo anava amb pressa. A més estava amb els seus companys, hi havia moltes catifes a terra, potser unes deu.

És veritat, tants venedors ambulants a Parellades semblen més un ‘zoco’ que un carrer comercial de Sitges.

Però la pròxima vegada que els veieu sapigueu que potser un d’ells es diu Abdelfatah i que ven rellotges.