Aquesta que podeu veure al vídeo i que transcric a sota, és una de les intervencions del periodista Agustí Pons durant l’acte sobre Gaziel a l’Ateneu, una de les que em va semblar més interessants, on a partir de la biografia de Gaziel reflexiona sobre la figura dels periodistes i els equilibris que han de fer per a viure de la professió, dependre d’un amo i, malgrat tot, dir el que pensen:

“Gaziel no hauria pogut escriure el que escrivia si (les seves opinions) no haguessin agradat a l’amo del diari, el que fos, que en aquest cas era el Conde de Godó. Amb això què vull dir? Que jo entenc perfectament, si jo estigués als anys 30, que Gaziel per mi seria un adversari. Hi havia una coincidència entre la lucidesa de Gaziel, que veia perfectament que allò del catalanisme s’anava en orris, i en això va demostrar ser el més lúcid de tots. Això coincidia amb el punt de vista dels amos de La Vanguardia, que per al que no estaven era pel tema de la recuperació de la República o del que fos. Eren dinàstics.

D’altra banda, això em causa una gran admiració i ho dic sincerament. Perquè els que hem treballat als diaris sabem les pressions que hi ha. És a dir: no serveix de res un periodista que tingui tota la raó i que se’n vagi dalt de la muntanya perquè no té lloc en un diari. La gràcia del periodisme és que tens uns amos, els que siguin (públics, privats, l’Església…) i que tu d’una banda et guanyis el sou, que és la teva obligació, però de l’altra siguis capaç de dir la teva sense baixar-te del tot els pantalons. Això és un equilibiri fantàstic! Quan es parla de la “llibertat de premsa”… La majoria de periodistes no viuen de renda i han de fer equilibris molt complicats.

Estic segur que Gaziel era absolutament conscient del lloc que ocupava i és molt admirable que d’una banda fos tan lúcid i de l’altra no el fessin fora. També penso que si no el van fer fora era perquè per raons oposades el seu punt de vista anava bé als amos de La Vanguardia. En canvi, a la majoria d’intel·lectuals catalanistes, que havien fet campanyes per la catalanització de La Vanguardia, els resultava bastant difícil d’admetre que Gaziel pogués tenir raó. I per això, la carambola de la història és que allò que és fatal per al país -i des d’un punt de vista professional per a ell- fa que Gaziel quedi desampallegat de tots els condicionants que tenia, i en català és quan fa les seves grans obres”.