Divendres a la tarda, dos quarts de quatre. Estic al metro, a la línia 1, la vermella. El vagó va molt ple, com acostuma a anar en hores punta aquesta línia. Circula entre les estacions d’Urquinaona i Universitat.

Sempre m’impressiona el saber estar de tanta gent incòmodament barrejada, agafats al barrots o asseguts en aquells seients on tres s’asseuen al lloc que hauria de ser de dos, en cadires molt estretes. I tant m’impressiona la convivència de gent diversa en un espai tan reduït, com m’incomoden i em fan sentir malament fets que puntualment la trenquen.

De sobte s’intueix que uns espais més enllà hi ha un batibull. Què deu passar? Empentes. Alguns crits que no puc interpretar, no els sento prou clars. Sembla que algú reclama el seu mòbil: “¡Que me lo des, gilipollas!” No puc apreciar si el suposat lladre ho és o no, si accepta que hi ha hagut robatori o no, però la moguda es manté fins a l’estació d’Universitat.

Allà baixo i veig com de la porta del costat un passatger surt disparat a empentes. Una noia d’uns dinou any l’escup des del vagó i llença la sentència final, mentre dos empleats del metro s’ho miren sense fer-hi res:

“¡Ladrón! ¡Hijo de puta!

No hi ha cap article relacionat.