Mai deixa de sorprendre’m com els que pugem als ascensors del metro (i jo ho faig sovint per no carregar la Brompton per les escales) ens ignorem els uns als altres. Ei, res a dir, eh? És normal. Potser si fóssim nord-americans ens diríem qualsevol tonteria per interactuar, però aquí la gent respecta aquest espai de, diguem-ne, intimitat. Total, que avui mentre esperava al costat d’una senyora per pujar a l’ascensor de la parada de plaça de les Glòries un magrebí d’uns quaranta-i-tants i amb un cert aspecte de vagabund -no del tot, no ho sé- se’ns ha com colat. M’ha fet una mica de ràbia, més que res perquè s’ha avançat a la nostra posició sense ni mirar-nos. Quan ha arribat l’ascensor, hi ha entrat i ha pitjat ràpid el botó de pujar. Tan ràpid (sense tenir en compte els que veníem al darrere) que a mi les portes m’han agafat contundentment i han fet soroll contra la bici. “Ja li val”, he pensat. I en canvi ell m’ha respost amb un somriure de perdó i de complicitat. Un somriure magnífic que m’ha fet canviar radicalment de pensament i m’ha acostat a ell. Un somriure, també una mica de revolta. “Potser sóc vagabund, o simplement passo les meves dificultats però somric, no perdo el somriure”. I quan he pujat a la bici per Diagonal Mar no me n’he pogut estar de tararejar “I amb el somriure, la revolta”, de Lluís Llach. Que és en el que m’ha fet pensar. “El gest utòpic, que et demana…”.

No hi ha cap article relacionat.