Per motius professionals estava a la Fira d’Art Contemporani de Madrid, ARCO, el dia que Clemente González Soler,  president d’Ifema (el recinte firal) va exigir a una galerista que hi exhibeix, l’alemanya i reconeguda Helga de Alvear, que retirés l’obra Presos políticos en la España contemporánea de l’artista Santiago Sierra de la paret exterior del seu estand.  Paret que per cert dóna a l’entrada principal del pabelló 7 (ARCO ocupa dos pabellons, el 7 i el 9).

Si llegiu aquest escrit pocs dies després dels fets ja sabreu que l’obra mostrava 24 retrats pixelats de presos polítics, però a tothom li queda clar que el que més molestava, incomodava, el que ha fet que retiressin l’obra per trobar-la insuportable, vaja, era que tres d’aquests retrats eren de tres dels quatre presos polítics catalans: Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. El de Joaquim Forn no hi apareixia.

Helga de Alvear va acceptar la retirada i la paret va quedar blanca, com mostra aquesta imatge. Era un blanc impactant i rebel davant d’una decisió insòl·lita com és la censura en una exhibició d’art contemporani del nivell d’Arco.

Vaig llegir la notícia a primera hora a Vilaweb, però inicialment no indicava l’estand on havien censurat l’obra. Just després de dinar sí que vaig llegir que era a l’entrada del pabelló 7. Hi vaig anar de seguida que vaig poder i l’espectacle era impressionant. Com que eren quarts de tres, totes les televisions estaven preparant els seus directes per entrar als telenotícies: Tele 5, TVE, TeleMadrid, la Cuatro, Euskal Telebista, TV3… D’altres estaven enregistrant la informació amb el cartell de Junqueras i dels Jordis a les mans.

Ja dic que la paret blanca era d’un rebel impactant i per això, quan al cap d’una estona vaig tornar a passar i vaig veure que l’estaven conbrint amb altres quadres, em vaig indignar molt: una cosa és que et censurin un espai i una altra és que entris a jugar el seu joc i en comptes de deixar-lo en blanc substitueixis l’obra per una altra.

Per això em vaig acostar a un dels responsables de la Galeria i li vaig dir:

-“¿Pero qué hacéis? ¡Estáis estropeando aún más el relato!” No sé, va ser la frase que em va sortir.

No sense una mica de raó, el galerista em va contestar:

-“¡Pero si el relato ya está hecho!”

Jo li vaig replicar:

-“Pero cambiar la obra por otra lo acaba de rematar y de convertir en una cosa horrorosa, indignante”.

La vida a Arco continuava com si res però hi havia gent, madrilenys, que reaccionaven. Una senyora em va dir:

-“Si tingués un esprai pintaria a la paret ‘¡Libertad de expresión!'”. Que és el que hauríem d’haver fet tots plegats.

Jo també havia pensat en això de l’esprai però per sort em vaig retenir. Un bon amic, sempre lúcid, m’escrivia per Whatsapp:

-“Ja saps allò que deia Napoleó: no interrompis el teu enemic mentre s’està equivocant”.

Vaig parlar un moment amb un representant d’art típic d’Arco, entre bohemi i pijo, que indignat deia:

-“No estoy a favor de la independencia de Catalunya (una coletilla que molts necessiten posar a Madrid abans de fer una afirmació que va contra el consens espanyol), pero esto es una vergüenza y se lo voy a decir a Helga”.

També em vaig trobar una bona amiga, que ha fet la seva carrera professional sempre vinculada amb l’art. Em va parlar de l’artista en qüestió, Santiago Sierra: “Sempre fa obres provocadores”. El cas és que Ifema hi ha caigut de quatre potes, aconseguint, això sí, que l’obra es vengués per més de 80.000 euros.

Un cas que en tot cas es podrà estudiar a diverses facultats: d’Art, de Comunicació, de Política i de Sociologia, entre altres.