Mentre treia diners del caixer que hi ha al carrer del Carme, al Raval, un dissabte al matí, se’m va acostar un noi jove, d’uns trenta anys. Feia una certa angúnia i pena: semblava drogat, caminava molt tort i amb la vista perduda.

Es va aturar al meu costat i em va dir:

-“Sóc asquerosament pobre i només et demano la voluntat”.

La meva reacció va ser la contrària a la que tindries llegint la frase aquí, en fred. Més aviat em vaig posar nerviós, vaig evitar mirar-lo, li vaig dir que no i vaig seguir amb el procés de treure 20 euros del caixer. Ell va esperar uns segons però en veure que jo anava a la meva va passar de llarg i li va dir la mateixa frase, així, en català, a la parella que va trobar uns metres més enllà.

Vaig pujar a la bici i vaig seguir la meva ruta. Mentre pedalava em venia al cap la frase que m’havia dit i perquè no se m’oblidés la vaig anotar al mòbil, que és d’on l’he recuperat avui.

El mateix matí, una mica més enllà, als votants de l’església de Sant Just, vaig veure un cartell de l’Associació de Veïns del Gòtic que deia: “Fora droga del barri”. I convidava a una cassolada dijous 14 de juny a la plaça Sant Jaume. Pocs dies abans havia aparagut morta una persona a conseqüència d’una baralla amb armes blanques al barri de la Ribera. El País ho explicava així: “Segons fonts properes a la investigació, la principal hipòtesi és que es tracti d’un nou cas de violència relacionada amb el tràfic d’estupefaents”.

I ja fa mesos que al Raval -ara ja a tota la ciutat vella de Barcelona- els veïns es mobilitzen contra els narcopisos i la degradació que els acompanya. En uns barris la dignitat dels quals els veïns defensen modèlicament amb el seu dia a dia, com per exemple fa tota la comunitat filipina que des de fa anys viu al voltant del carrer de la Lluna.

No me n’he pogut estar de vincular-ho tot plegat: el pobre noi drogat, el cartell dels veïns que com poden defensen la dignitat del barri i lluiten perquè els seus fills ni ho vegin, ni ho visquin, ni hi caiguin i la impunitat amb què malgrat tot tot segueix passant.

Com en tants altres temes (l’expulsió de veïns que provoca l’especulació immobiliària, l’atur o fins i tot les malalties) podem pensar que sí, que ens solidaritzem, però mirar cap a una altra banda perquè en realitat volem creure que ens queda lluny. Però ho tenim a tocar, entre nosaltres.

Ara penso que, més enllà de donar-li o no una moneda, al noi li hagués pogut preguntar, per exemple, si no tenia família o amics a qui trucar perquè el poguessin ajudar. Segurament no hauria servit de res, però al menys haver-ho intentat. No la podia tenir gaire lluny, la família.

Vaja, fer amb ell el que m’agradaria que em fessin (a mi o al meus amics i familiars- si mai tinguéssim la desgràcia d’estar en les mateixes condicions-.

Però fer aquesta pregunta i comprometre’t amb una situació així és tan difícil…