Internet i les xarxes socials no han liquidat el vell món dels mèdia i de les seves corporacions, que malgrat tot continua existint, potent i ple d’influència. Però sí que ha empoderat comunicativament persones que haurien tingut poques opcions per fer-se escoltar i que ara poden, amb un tuit, un post a Instagram o Facebook, o des del seu blog, fer-se sentir. Ahir mateix, en Miquel se sorprenia dels mil-tres-cents retuits sobre les tristes declaracions de Goytisolo a la SER.
La gran paradoxa és que els algoritmes de les grans empreses d’Internet ens han portat a una realitat en què la xarxa, en comptes d’obrir finestres mentals, ens porta a un món reduccionista en què només ens arriben missatges dels que pensen com nosaltres i que reforcen els nostres apriorismes.
Políticament i des d’un punt de vista de convivència, això és un desastre, com es constata amb tants exemples arreu del món: Trump als Estats Units, Bolsonaro al Brasil, el Brexit al Regne Unit, a la Xina. I també a Espanya, amb els relats inventats sobre l’independentisme, o a Catalunya, on ens estem habituant a un món híperpolititzat. Mires el mòbil o engegues la ràdio i tot és política.
No és fàcil fugir d’aquesta trampa. Jo ho intento fer triant referents d’aquí i d’arreu, de tots els temes que m’interessen, que em serveixin per seguir construïnt una visió crítica i amb criteri propi de l’època que ens ha tocat viure. Si alguna cosa vaig aprendre a la Universitat, però a tants llocs i amb tants amics i causes amb què em vaig formar d’adolescent, va ser aquesta: la importància de mantenir l’esperit crític.
No deixa de sorprendre’m que el país que m’imagino el trobi més al parc quan parlo amb mares i pares amb qui tenim perspectives diferents sobre el que està passant, que als missatges que compulsivament m’envien els algoritmes.
I sabeu l’única certesa que tinc? Que si ens deixessin resoldre el tema (el conflicte, vaja) al grup de pares i mares, el resoldríem i arribaríem a un país on tothom se sentiria còmode.
