Autor: Guillem Carbonell

10 del pont, Besalú

Cada diumenge que sóc a Besalú, busco una terrassa amb vistes al pont per llegir el diari i observar. Els diaris a Besalú ja no es compren al quiosc -l’últim va deixar de vendre’n fa uns mesos, ara ja només ven tabac i unes poques revistes-. Ara es compren a la gasolinera que hi ha sortint del poble, a la carretera d’Olot, on fan allò que mai no he entès de col·locar-los al revés com perquè no en puguis llegir els titulars. El cas és que últimament he descobert el 10 del pont, amb una terrassa especial on anar a llegir les notícies després de passar per la gasolinera. És un local petit, que només té quatre taules i que està al davant de la Mikweh, els banys jueus. Té unes grans vistes al pont i diria que tenen prou cura en la tria del que serveixen (i del que no serveixen). Per la banda dolça de la carta destaquen les madalenes banyades en xocolata; i per la part salada, els planxats, una espècie de bikinis. Jo sempre demano un suc de taronja natural i un tallat i em poso a llegir el diari. Ahir em va tocar seure davant d’una parella d’uns trenta i tants. Ella era de Madrid i comentava coses interessants de l’actualitat madrilenya, com allò que han fet de fer de circulació única per a vianants la vorera del...

Read More

“Qui trenca què?”

Pujo al tren per anar a Sitges, amb ganes de seguir llegint “Tot pelant la ceba”, les memòries de joventut nazi de Günter Grass. I amb poques ganes de pensar en política. Ja he tancat RAC1 fa una estona perquè hi tornaven i no paren. Però en plena campanya pel 21D és difícil desconnectar, perquè la gent en parla al carrer. Al neu costat, al tren, hi seuen dues senyores i un senyor de setanta-i-tants, que em recorden els meus tiets.  Primer la conversa és plàcida. Una de les dones porta un llaç groc, els altres dos -que semblen un matrimoni- no. La del llaç groc va raonant, el seu argument principal és que és injust acusar el Procés d’haver trencat res: “En tot cas, qui trenca és qui no accepta que la majoria pugui decidir”. L’home es va sulfurant, tot i que no arribo a identificar si la seva posició és 100% unionista, tipus Ciutadans, o més matitzada, tipus Comuns. Diria que més aviat va per aquesta segona, però la veritat és que acaba com esbufegant de nerviós que es posa. La segona senyora intenta posar-hi pau. Tot plegat molt discret, intentant no cridar l’atenció. Intenta relativitzar els punts tot i que semblen irreconciliables. Només seguim la conversa una senyora d’uns 80 anys -que llegeix La Vanguardia una mica més enllà i que fa cara d’horroritzada, amb pensaments...

Read More

Al 24: “Comprueben si les han robado algo”

Pujo al 24 a l’Avinguda Príncep d’Astúries. És l’autobús que puja i baixa del Carmel fins a la Ronda Sant Pau i que fa un recorregut extraordinari: passa davant del cinema Floridablanca i plaça Universitat, puja per Passeig de Gràcia i Gran de Gràcia, passa prop del Park Güell i et deixa en ple Carmel. I viceversa, baixant per Príncep d’Astúries. A la parada de plaça Molina puja un senyor al bus i crida: “Comprueben que no les hayan robado nada. Acaban de bajar tres señoras que estaban robando en el autobús”. La gent posa cara de circumstàncies i tothom comença a comprovar si li han robat alguna cosa. Jo faig les tres comprovacions habituals, que es resumeixen en tres moviments, un a cada butxaca: cartera, mòbil, claus. -“Què passa, què passa”, em diu el nen. -“El senyor que ha entrat és un policia de paisà. Hi havia tres senyores que robaven. T’han robat alguna cosa?” Diu que no i tots dos ens girem a mirar cap al carrer on, efectivament, tres dones estan sent registrades per la policia. El secreta torna a pujar al bus i pregunta: “A algú li han robat alguna cosa?” Tothom diu que no. El conductor insisteix i davant la confirmació que a ningú li falta res torna a engegar l’autobús i reprèn el trajecte. -“És que el bus ve del Park Güell i...

Read More

Uns dies de novembre a Zuric

Durant uns dies he fet de l’habitació 60 de l’Hotel Limmathof de Zuric casa meva. És un hotel modest, però té tot el que ha de tenir quan vens sol a la capital suïssa: està a tocar de la Hauptbanhoff, l’estació central, les habitacions són clàssiques. Com una cel·la monacal, tenen llit i tauleta de nit; una calaixera amb el Nou Testament en alemany, francès i italià; una altra tauleta -més alta- des d’on escric aquestes ratlles; un espai elevat per deixar la maleta; i una finestra que en el meu cas dóna al funicular que va al Poli, la muntanya de Zúric). Un bon esmorzar i tot plegat, econòmic per als estàndards de Suïssa. De l’aeroport a la ciutat en tren és un plis plas. Ja no recordava, per cert, allò que tant s’explica de Suïssa i que vaig observar quan tot just vaig arribar a la ciutat: que sempre ha volgut ser neutral però que és un dels països on veus més militars pel carrer! Divendres l’estació central de Zuric era plena de reclutes joves que, metralladora en mà tornaven a casa a passar el cap de setmana. A mi que els exèrcits no m’agraden gens, mai m’han agradat, aquesta imatge de Suïssa sempre m’ha impactat, i l’havia oblidat. De Zuric Barcelona podria aprendre moltes coses, però em permeto apuntar-ne dues: D’una banda, la relació amb el...

Read More

L’olor a mandarina

Al novembre estem en plena època de mandarines i l’olor d’aquesta fruita apareix quan menys t’ho esperes. És una olor potent, que al principi sobta. Després dius: “Ah, mandarines!” i busques dissimuladament, sense cercar complicitats que puguin ser delatores, qui la pot estar menjant. És el company de feina que tens al costat però que no veus perquè te’n separa una prestatgeria? El conserge de l’edifici? La passatgera que s’asseu al costat al bus? Sovint, quan identifiques la persona i li ho fas saber, qui se la menja te n’ofereix un grill. La mandarina és una fruita fàcil de compartir. L’olor de mandarina no és pudor, és olor, però és forta i ho impregna tot: les mans, els llavis i en general tota pell del cos no vestida. I la roba, és clar: el jersei, la camisa, els pantalons… A qui no li agradin les mandarines l’olor sí que li pot semblar pudor i li pot molestar, però no acostumen a queixar-se. Per a mi la mandarina és un tresor. En època de poca fruita n’intento tenir sempre a casa. Són sanes, ben triades són de gust exquisit i econòmiques, com gairebé tota fruita de proximitat i de temporada. A la Boqueria i al Mercat de Sant Antoni van a euro i mig o dos euros el quilo. Hi he pensat avui quan sortia per dinar de l’edifici de la...

Read More

Subscriu-t’hi!

A quin email vols rebre els articles?


Hemeroteca

Posts més recents

Post per temes