Autor: Guillem Carbonell

El “Bon Nadal”, una batalla perduda?

Passejant per Barcelona tinc la sensació que sí, que el Nadal té la batalla perduda. Comença a fins i tot quedar malament felicitar les festes amb un “Bon Nadal” en lloc de dir la fòrmula neutra del “Bones Festes”. Per primera vegada m’estic trobant gent que s’indigna quan li dic “Bon Nadal” i d’altres que intueixo que no els agrada, però que no gosen dir-m’ho. De rètols de “Bon Nadal” cada cop n’hi ha menys. A algunes botigues encara aguanta, però als carrers s’imposa molt majoritàriament el “Bones Festes”. Per allò d’un suposat respecte guai a la diversitat i a la multiculturalitat. Arguments que trobo més d’auto-odi amb tot el que té a veure amb la tradició cristiana que de respecte als altres. Un rebuig que, tot s’ha de dir, alguns s’han guanyat i es guanyen a pols. Als carrers de Barcelona gairebé tot són rètols de “Bones Festes”, de la mateixa manera que a Nova York el “Happy Holidays” s’imposa al Merry Christmas. Només a alguns racons, com al Baixador de Vallvidrera, persisteixen rètols il·luminats de “Bon Nadal”. És una batalla innecessàriament perduda perquè el Nadal, o al menys el meu Nadal, el que he après a casa, és un Nadal solidari i obert a tothom qui vingui. M’agrada celebrar i compartir el Nadal, de la mateixa manera que m’agrada celebrar les festes dels altres que han vingut a Barcelona. Però...

Read More

Una visita al mercat i forn de pa de Formiguera: Le Pain de Papou, Christian Guasch artisan Pâtissier Boulanger

A Forminguera (el Capcir) m’agrada anar-hi qualsevol dissabte de l’any. És dia de mercat i hi arriba gent de tota la comarca i també de Cerdanya, l’Auda i més enllà. Hi vaig tornar fa uns dies en ple agost i semblava avançada la tardor: boira, fred, muntanya. És un plaer passejar-hi i tafanejar les parades, la gent, l’església. Les parades són les típiques dels mercats: fruita, formatges, embotits i gèneres de punt. Col·locades en filera des de la plaça fins a la carretera, també sobre el pont que travessa el riu. Ho tastaria tot. La gent és variada però...

Read More

El mundial de Rússia 2018 vist des de Barcelona

El primer mundial de futbol de què sóc conscient va ser el d’Argentina l’any 1978. Quan va acabar vaig tenir la sorpresa que el següent seria a Espanya: “¡Nos vemos en España 82”, van dir. Sí, sóc dels que a en Naranjito el vam conèixer perquè en vam ser cohetanis i no perquè el veiéssim en alguna samarreta vintage anys després. Encara podria cantar els himnes patriòtics que vam aprendre: “¡Aúpa España, aúpa selección…” Eren temps en què ningú parlava d’adoctrinaments ni a les escoles, ni a la televisió. I no em queixo, m’ho vaig passar molt bé durant aquell mundial, que em va enganxar en plena passió pel futbol. L’any 1982 jo tenia 11 anys i era soci del Barça a general, Gol Nord, tercera graderia. El Club va aprofitar els mundials per ampliar l’estadi i posar marcadors amb pantalles, que al final van ser en blanc i negre (deien que serien en color). I amb l’ampliació van convertir en zona de seients aquella tercera graderia i va enviar la zona de General (és a dir, de peu, sense seient) a dalt de tot. Així que vaig passar una temporada més, encara jovenet i tot sol, anant a veure el futbol a aquella quarta o cinquena graderia on anys més tard també hi posarien seients. Des d’aleshores pràcticament no he tornat al Nou Camp i tampoc no he seguit...

Read More

“Sóc asquerosament pobre i només et demano la voluntat”

Mentre treia diners del caixer que hi ha al carrer del Carme, al Raval, un dissabte al matí, se’m va acostar un noi jove, d’uns trenta anys. Feia una certa angúnia i pena: semblava drogat, caminava molt tort i amb la vista perduda. Es va aturar al meu costat i em va dir: -“Sóc asquerosament pobre i només et demano la voluntat”. La meva reacció va ser la contrària a la que tindries llegint la frase aquí, en fred. Més aviat em vaig posar nerviós, vaig evitar mirar-lo, li vaig dir que no i vaig seguir amb el procés de treure 20 euros del caixer. Ell va esperar uns segons però en veure que jo anava a la meva va passar de llarg i li va dir la mateixa frase, així, en català, a la parella que va trobar uns metres més enllà. Vaig pujar a la bici i vaig seguir la meva ruta. Mentre pedalava em venia al cap la frase que m’havia dit i perquè no se m’oblidés la vaig anotar al mòbil, que és d’on l’he recuperat avui. El mateix matí, una mica més enllà, als votants de l’església de Sant Just, vaig veure un cartell de l’Associació de Veïns del Gòtic que deia: “Fora droga del barri”. I convidava a una cassolada dijous 14 de juny a la plaça Sant Jaume. Pocs dies abans havia...

Read More

L’adéu als rellotges de polsera

Ja abans de l’arribada dels mòbils jo tendia a treure’m el rellotge de braçalet del canell. I és clar, els perdia. Perquè me’l treua també a llocs públics, sobretot biblioteques, de tant en tant me’l descuidava i quan tornava ja no hi era. Un dels que vaig perdre era un regal especial i car, però la resta Swatch econòmics que feien menys de mal. Amb l’arribada dels mòbils em vaig mantenir fidel als rellotges de polsera, tot i seguir amb la tendència del posar i treure constant: m’agradava dur-ne i sobretot ho necessitava, però un cop quiet a la feina, al bar o a la biblioteca de l’Ateneu, tendia a treure-me’l i alliberar aquell espai de pell que demanava aire. Fa uns dies, mentre baixava en autobús pel Passeig de Gràcia cap al centre de Barcelona, em vaig començar a fixar en els canells dels altres passatgers. L’autobús, un dels últims números històrics de bus de Barcelona que no és ni vertical ni horitzontal, el 24, anava força ple, així que vaig poder repassar uns quants canells. I cap, cap passatger no duia rellotge de polsera. Que tots tendim a mirar l’hora al mòbil no és cap sorpresa i que els rellotges de polsera tendeixen a desaparèixer tampoc. El que em va sobtar és constatar-ho. I per un moment vaig pensar en els rellotges de butxaca. La meva generació,...

Read More

Subscriu-t’hi!

A quin email vols rebre els articles?


Hemeroteca

Posts més recents

Post per temes