Autor: Guillem Carbonell

La vida és un misteri

Remei Margarit (Sitges, 1935) va publicar fa uns dies una article a La Vanguardia que es titulava L’escriptori. Deia que als set anys els Reis Mags li van regalar un escriptori blau que no havia posat a la carta. Sí que havia demanat joguines, com un cotxe de pedals que no li van dur mai. Però els Reis van encertar aquell regal i, tot i el pas dels anys -quan escric aquestes línies en té 82-, recorda l’escriptori com un regal ple de sentit: “Al llarg de la meva vida sempre he fet el possible per tenir un racó on escriure”. Jo també col·loco sempre un escriptori allà on puc. Ara, per exemple, el tinc al despatxet que em vaig treure de la màniga eliminant el petit vestidor del pis i col·locant-hi un taulell, amb vistes a l’Eixample i al Tibidabo. A partir del sentit i de la importància d’aquell escriptori Margarit parla de la vida i en un moment determinat llença una sentència potser òbvia però que jo he anotat: “la vida és un misteri” i que em serveix. M’agrada aquesta frase perquè deixa oberta totes les possibilitats i, sense donar cap resposta, les dóna totes. Respon les preguntes més humanes que queden formulades a l’adolescència però que en realitat no desapareixen mai: Què fem aquí? Qui són els altres, els que ens acompanyen? Té algun sentit la...

Read More

El millor quiosc deixa les rambles i se’n va a Sant Antoni

-“Saps que ens mudem?”. Doncs no ho sabia. M’ho explica un dels dependents del Free Time. el meu quiosc-llibreria preferit de Barcelona, fins ara al 114 de la Rambla. Hi són des del 1992, pujant a mà dreta, poc abans de Portaferrissa. Tenen una gran selecció de llibres i revistes internacionals d’actualitat i de tendències: arquitectura, interiorisme, estils de vida, viatges, música, economia, gastronomia, programació… Qui sigui que fa la tria, la fa molt bé, és molt temptadora. Comprador compulsiu de publicacions en paper com sóc, vaig localitzar el Free Time fa divuit anys, quan vaig viure un parell d’anys en un petit estudi de Portaferrissa 11, cantonada amb el carrer d’en Bot, que sempre recordaré com el meu primer espai de vida adulta a la ciutat. Quan hi passo no puc deixar de mirar de reüll l’edifici (que en part és un hostal, l’Hostal Fina, antiga seu del Col·legi de Notaris) i somriure. Quan vaig deixar el barri del Pi i em vaig mudar a Sant Antoni vaig seguir sent client habitual del Free Time, client de cap de setmana: hi passo a comprar, a remenar, a tafanejar i a emprenyar-me amb les portades, just abans d’entrar a l’Ateneu, que és a tocar. Curiosament ara els tindré molt a prop de casa. Arriben a Sant Antoni pocs mesos abans que reobri el mercat després de vuit anys d’obres...

Read More

Nicabs a la cavalcada

A casa no celebràvem gaire el dia de reis. Potser per les influències suïsses del meu pare, suís alemany de formació, els regals els portava el papà Noel el 25 de desembre. Els reis només  ens duien xocolates, caramels i carbó. Parlo de finals dels 70’s. Però per sort tenia un amic que cada any em convidava a veure la cavalcada des del vaixell del seu avi. Així que el meu primer contacte amb la cavalcada de Reis va ser marítim: anàvem a buscar els reis mar endins i els acompanyàvem en una processó de barques fins al port de Barcelona. Hi vaig anar aproximadament dels 9 als 12 anys. Després, encara molt jove, vaig deixar d’anar a les cavalcades perquè curiosament els meus pares no hi van mostrar mai gaire interès. Dic curiosament perquè el meu pare és un gran pessebrista i la meva mare s’esforçava ens transmetre’ns la fe. Així que a partir dels 12 i fins als 18 només vaig treure el nas per la incipient i modesta cavalcada de Sant Gervasi i Galvany, que baixava per Muntaner. D’adult m’he establert al barri de Sant Antoni i el primer any de viure-hi, fa 17 anys, vam descobrir amb sorpresa que la cavalcada passava pel costat de casa, pel carrer Sepúlveda, i que era una meravella també per als adults. Des d’aleshores no me n’he perdut ni...

Read More

El meu record de Joan Subirà, periodista i capellà

Divendres 22 de desembre em va cridar l’atenció veure una pila de llibres que algú havia deixat sobre una fusta al carrer de Sepúlveda cantonada amb Casanova, a Barcelona. La majoria eren sobre teologia i catolicisme progressista, propis d’algú que havia freqüentat una parròquia postconciliar.  Però el que em va cridar l’atenció va ser que entre el munt de llibres hi havia el de les memòries del periodista i capellà Joan Subirà: Sóc un zero a l’esquerra. El vaig agafar i me’l vaig endur a casar. Feia molt de temps que no pensava en Joan Subirà! El vaig conèixer com a periodista jove, a la redacció del diari AVUI, els anys 1988, 1989 i 1990. L’aleshores director del diari, Santiago Ramentol, me’n va obrir generosament les portes i un dels primers periodistes adults que vaig tenir la sort de conèixer va ser en Subi, com tothom li deia. Tenia un sentit de l’humor molt característic, que l’AVUI aprofitava en l’època Ramentol -caracteritzada per donar joc a les portades- per a fer titulars enginyosos. Recordo un que deia: “Ni borsa, ni Barça”, un dia que la borsa s’ensorrava i que el Barça va perdre un partit important! Aquells tres anys vam coincidir sovint els caps de setmana a la redacció: jo, com a periodista en pràctiques, i ell de cap de guàrdia de la secció de Societat. En aquesta condició, va...

Read More

Per Nadal, un plat de sopa per a tothom

La sorpresa de la nit de Nadal del 2017 me la vaig trobar en un moment del tot inesperat. Havia decidit sortir a comprar unes mandarines al colmado internacional del carrer Parlament. Quan passava en bici al costat de la carpa que des de fa vuit anys fa de mercat provisional de Sant Antoni, em va cridar l’atenció un grupet de veïns, en general joves, que arrossegaven un carret del que sortia fum. Al seu costat hi havia un altre grup de persones, sensesostres. El carro portava cartells on deia “Nadal” i un altre que identificava l’acció: “Vols sopa?”. Eren nois i noies joves del barri de Sant Antoni, que estaven repartint sopa als vagabunds en plena nit de 24 de desembre. -“No som de cap ONG ni de cap organització, som un grup d’amics que l’any passat vam decidir repartir sopa a gent que dorm al carrer”. A banda de la felicitació, la pregunta era òbvia: “Ho feu també altres dies o només per Nadal?” No va caldre fer-la, una noia del grup la va contestar abans: -“Ens estem plantejant fer-ho periòdicament. de moment avui ho fem per segona vegada i ja veurem. Vols que t’avisem si hi tornem?” Vaig dir que sí i vam quedar que m’escriurien. Bravo per la iniciativa així en un barri, el de Sant Antoni, que té molts veïns que dormen als racons i...

Read More

Subscriu-t’hi!

A quin email vols rebre els articles?


Hemeroteca

Posts més recents

Post per temes