Autor: Guillem Carbonell

El mundial de Rússia 2018 vist des de Barcelona

El primer mundial de futbol de què sóc conscient va ser el d’Argentina l’any 1978. Quan va acabar vaig tenir la sorpresa que el següent seria a Espanya: “¡Nos vemos en España 82”, van dir. Sí, sóc dels que a en Naranjito el vam conèixer perquè en vam ser cohetanis i no perquè el veiéssim en alguna samarreta vintage anys després. Encara podria cantar els himnes patriòtics que vam aprendre: “¡Aúpa España, aúpa selección…” Eren temps en què ningú parlava d’adoctrinaments ni a les escoles, ni a la televisió. I no em queixo, m’ho vaig passar molt bé durant aquell mundial, que em va enganxar en plena passió pel futbol. L’any 1982 jo tenia 11 anys i era soci del Barça a general, Gol Nord, tercera graderia. El Club va aprofitar els mundials per ampliar l’estadi i posar marcadors amb pantalles, que al final van ser en blanc i negre (deien que serien en color). I amb l’ampliació van convertir en zona de seients aquella tercera graderia i va enviar la zona de General (és a dir, de peu, sense seient) a dalt de tot. Així que vaig passar una temporada més, encara jovenet i tot sol, anant a veure el futbol a aquella quarta o cinquena graderia on anys més tard també hi posarien seients. Des d’aleshores pràcticament no he tornat al Nou Camp i tampoc no he seguit...

Read More

“Sóc asquerosament pobre i només et demano la voluntat”

Mentre treia diners del caixer que hi ha al carrer del Carme, al Raval, un dissabte al matí, se’m va acostar un noi jove, d’uns trenta anys. Feia una certa angúnia i pena: semblava drogat, caminava molt tort i amb la vista perduda. Es va aturar al meu costat i em va dir: -“Sóc asquerosament pobre i només et demano la voluntat”. La meva reacció va ser la contrària a la que tindries llegint la frase aquí, en fred. Més aviat em vaig posar nerviós, vaig evitar mirar-lo, li vaig dir que no i vaig seguir amb el procés de treure 20 euros del caixer. Ell va esperar uns segons però en veure que jo anava a la meva va passar de llarg i li va dir la mateixa frase, així, en català, a la parella que va trobar uns metres més enllà. Vaig pujar a la bici i vaig seguir la meva ruta. Mentre pedalava em venia al cap la frase que m’havia dit i perquè no se m’oblidés la vaig anotar al mòbil, que és d’on l’he recuperat avui. El mateix matí, una mica més enllà, als votants de l’església de Sant Just, vaig veure un cartell de l’Associació de Veïns del Gòtic que deia: “Fora droga del barri”. I convidava a una cassolada dijous 14 de juny a la plaça Sant Jaume. Pocs dies abans havia...

Read More

L’adéu als rellotges de polsera

Ja abans de l’arribada dels mòbils jo tendia a treure’m el rellotge de braçalet del canell. I és clar, els perdia. Perquè me’l treua també a llocs públics, sobretot biblioteques, de tant en tant me’l descuidava i quan tornava ja no hi era. Un dels que vaig perdre era un regal especial i car, però la resta Swatch econòmics que feien menys de mal. Amb l’arribada dels mòbils em vaig mantenir fidel als rellotges de polsera, tot i seguir amb la tendència del posar i treure constant: m’agradava dur-ne i sobretot ho necessitava, però un cop quiet a la feina, al bar o a la biblioteca de l’Ateneu, tendia a treure-me’l i alliberar aquell espai de pell que demanava aire. Fa uns dies, mentre baixava en autobús pel Passeig de Gràcia cap al centre de Barcelona, em vaig començar a fixar en els canells dels altres passatgers. L’autobús, un dels últims números històrics de bus de Barcelona que no és ni vertical ni horitzontal, el 24, anava força ple, així que vaig poder repassar uns quants canells. I cap, cap passatger no duia rellotge de polsera. Que tots tendim a mirar l’hora al mòbil no és cap sorpresa i que els rellotges de polsera tendeixen a desaparèixer tampoc. El que em va sobtar és constatar-ho. I per un moment vaig pensar en els rellotges de butxaca. La meva generació,...

Read More

La meva, una generació entre el maig del 68 i l’epidèmia de la SIDA

Aquests dies en què es commemora el 50è aniversari del maig del 68 no puc evitar enganxar-me a tots els articles que s’estan publicant sobre aquell moviment. A nivell català em construeixo el relat d’aquell maig francès a través de les persones que en van ser cohetanis i que em són relativament properes i que publiquen articles sobre el tema en premsa o escrits a xarxes socials: Luis Racionero, Pepe Ribas, Ramon Alcoberro, Jaume Sisa. O el que va explicar Teresa Pàmies. Ramon Alcoberro ha explicat a Vilaweb que els fets que hi ha tres coses bàsiques que donen origen al maig del 68: “El baby boom; el moment d’expansió econòmica en què els obrers comencen a deixar de sentir-se classe explotada per entrar en el món de les classes mitjanes i s’aburgesen una mica. I el fet que el cristianisme prova d’acostar-se a la modernitat, després del concili Vaticà II: la societat comença a perdre un seguit de tabús religiosos, polítics i culturals. Jaume Sisa ha escrit a La Vanguardia: “La festa havia començat anys enrere, primer, amb la generació beat, i després, amb el moviment hippy, que va anar escampant per tot el món els valors contraculturals i una actitud diferent davant l’existència.” (···) “Vam demanar la felicitat, la joia de viure, el paradís: no va poder ser, però m’agrada pensar que aquesta ambició seguirà encesa”. (···)...

Read More

Francesc Marc Álvaro sobre Gaziel: “Com deia Ibáñez Escofet, era un pensador de l’actualitat”

El vídeo recull la intervenció que el periodista Francesc Marc Álvaro va fer sobre Gaziel durant la presentació del llibre Gaziel: ¿seré yo español?, que va tenir lloc el dos de març del 2018 a la sala d’actes Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. Francesc Marc Álvaro és autor del pròleg del llibre, un volum que recull el centenar d’articles que Agustí Calvet, Gaziel, va publicar al diari El Sol de Madrid entre els anys 1925 i 1930. Transcric a continuació la seva intervenció: “Gaziel és un gran periodista que les noves generacions han de descobrir perquè ens interpel·la. Esperem que aquest llibre tingui un llarg recorregut també fora de Catalunya, que sigui un motiu per al debat a Madrid, a Sevilla, a València, a Bilbao… Que tal com ell volia hi hagi un debat peninsular, fins i tot tal com ell volia també a Lisboa, tot i que no sé si això no és demanar molt. Que ens permetés oxigenar aquests debats polítics, que tendeixen a enrarir-se, amb una mirada que des d’ahir parla d’avui. Gaziel ha estat definit de moltes maneres, però un altra gran periodista, Manuel Ibáñez Escofet, el va definir molt bé dient que era “un pensador dels fets que ha marcat la història”. Un pensador de l’actualitat. Gaziel sabia transformar el que passava al seu voltant en un tipus de relat que ens feia pensar....

Read More

Subscriu-t’hi!

A quin email vols rebre els articles?


Hemeroteca

Posts més recents

Post per temes