Autor: Guillem Carbonell

El New York Times es fa ressò del hàppening de l’estàtua de Franco al Born

Quan ja fa uns dies que l’estàtua de Franco ha estat retirada del Born, després de ser tombada per uns ciutadans, la crònica del hàppening ha arribat a The New York Times. En l’edició paper que arriba a Barcelona el titular era: “In city where Franco era stirs strong feelings, statue doesn’t stand long”. El títol de l’edició digital és una mica diferent: Franco took decades to Leave the Stage. His statue? Only Days. L’article del periodista Raphael Minder fa un repàs del que ha passat a Barcelona arran de l’exposició Franco, victòria i República. Impunitat i espai urbà. És interessant perquè posa en context els fets de l’estàtua amb el present de la ciutat i del país. Més enllà d’explicar els impactes físics que ha rebut l’estàtua, l’article menciona el que significa el franquisme a Catalunya, la retirada de la placa de Joan Antoni Samaranch a l’estàtua cedida pel CIO a l’Ajuntament de Barcelona i el procés independentista que viu Catalunya. També recull l’opinió de Rosa Maria Muga, una responsable de Cultura de l’Ajuntament de l’Hospitalet que mostra perplexitat per la polèmica i ho contrasta amb el fet que un museu de l’Hospitalet exposi sense polèmica un bust de Franco: “Ens agradi o no, Franco forma part del nostre passat”, explica...

Read More

Amazon distribueix en tricicle a Barcelona el servei ‘Prime now’

El de la imatge és el primer servei Prime Now d’Amazon que veig a Barcelona, en concret al barri de Sant Antoni. I m’ha sorprès saber que, al menys en aquest cas, el transport del producte comprat es fa en tricicle, a pedals. Imagino que deuen fer servir tot tipus de mitjans de transport però a poc a poc es va constatant que per a sorpresa de molts el pedal és el mitjà més pràctic, àgil, barat, ràpid per a transportar-se i transportar producte per Barcelona de Diagonal en avall. Amb l’avantatge extra que et permet arribar fins a la porta de casa del carrer més estret del Raval, el Gòtic o la...

Read More

L’exposició “Franco, Victòria i República. Impunitat i espai urbà” provoca vergonya aliena

Un dels pitjors sentiments que pots provocar és el de la vergonya aliena. I en molts barcelonins aquest és el que està provocant l’exposició Franco, Victòria i República. Impunitat i espai urbà, que des de dilluns té lloc al davant del mercat del Born de Barcelona. No pel fet que s’exposin un tipus o un altre d’estàtues: ben explicat gairebé tot es pot entendre. Però la manera com s’ha organitzat, el lloc on s’exposa l’estàtua del dictador, la poca oportunitat temporal i el com de malament s’ha explicat són fets incomprensibles. També sorprèn com, un cop decideixes fer-la, deixes els monuments, les estàtues, tan a la intempèrie i a tocar de qualsevol vàndal. I com l’independentisme ha caigut  de quatre grapes en el ridícul de l’exposició. Ridícul aliè, vergonya aliena que es fan seus tots els que hi participen, a favor o en contra. Sisplau, que la retirin ràpid, l’exposició i les seves circumnstàncies són...

Read More

Com han de ser les terrasses de Barcelona?

HI ha temes recurrents a Barcelona per als que mai es troba solució, segurament perquè no hi ha una solució sinó idees al gust de cadascú. I aquest gust depèn de l’ús que un faci del tema en qüestió que s’està debatent, del barri on un visqui, de com hagi conegut Barcelona depenent de l’edat que tingui, etcètera. Les terrasses són un d’aquests temes. Al debat s’hi ha afegit recentment el publicista Lluís Bassat, amb un article a La Vanguardia titulat Com han de ser les terrasses a Barcelona, arran de la constitució d’una comissió d’experts en el tema presidida pel dissenyador industrial i interiorista Miguel Milà (Barcelona, 1931). Aquesta comissió té per objectiu proposar a la ciutat la forma de les futures terrasses. En l’article, Bassat es mostra com un fan de les terrasses: “Passejar per un carrer amb o sense terrasses és molt diferent”.  A partir d’un quadre d’Àngel Jové Bassat explica com creu que haurien de ser les terrasses dels bars a Barcelona: “Haurien de tenir elements en comú, però també podrien aprofitar la creativitat dels dissenyadors i els arquitectes barcelonins i que cadascuna tingués la seva personalitat”. Perquè això sigui així “Barcelona ha de crear una normativa prou oberta per a no coartar aquesta creativitat i alhora prou estricta perquè el conjunt de terrasses d’un carrer mantingui una certa uniformitat”. A partir d’un encàrrec que...

Read More

Contra Gaudí tothom s’hi atreveix

Agradarà més o menys, però Barcelona li deu molt a Antoni Gaudí. Ja en la seva època va tenir molts detractors, que no entenien el que feia, les “cases lletges”. Tot i això, el seu art ha triomfat i ha estat un dels factors crucials en el puzzle que ha col·locat Barcelona al mapa del món i que fa que ara sigui una de les ciutats més visitades. Un art concebut per una persona humil, que creia en el que feia malgrat el soroll que l’envoltava, i que va morir sota un tramvia. Potser per aquesta humilitat del personatge, hi ha un tipus de progressisme barceloní que sempre s’atreveix contra Gaudí. No poden suportar el fons cristià del personatge i de la seva obra, i això els fa atacar-lo per tots costats, el tot per la part, i ser-li desagraïts. L’exponent més típic del que diem és l’admirat Oriol Bohigas, que sempre ha fet públic el seu rebuig a la continuació de la Sagrada Família. L’actual regidor d’Arquitectura de l’Ajuntament de Barcelona, Daniel Mòdol, també va expressar-se amb igual menyspreu fa uns dies: “La Sagrada Família és una mona de Pasqua gegant”. I ara el govern municipal d’Ada Colau parla de fer que les obres de la Sagrada Família paguin com una obra qualsevol, com no han fet en 100 anys. Més enllà del que hagin de pagar o...

Read More

Subscriu-t’hi!

A quin email vols rebre els articles?


Hemeroteca

Posts més recents

Post per temes