Autor: Guillem Carbonell

Com han de ser les terrasses de Barcelona?

HI ha temes recurrents a Barcelona per als que mai es troba solució, segurament perquè no hi ha una solució sinó idees al gust de cadascú. I aquest gust depèn de l’ús que un faci del tema en qüestió que s’està debatent, del barri on un visqui, de com hagi conegut Barcelona depenent de l’edat que tingui, etcètera. Les terrasses són un d’aquests temes. Al debat s’hi ha afegit recentment el publicista Lluís Bassat, amb un article a La Vanguardia titulat Com han de ser les terrasses a Barcelona, arran de la constitució d’una comissió d’experts en el tema presidida pel dissenyador industrial i interiorista Miguel Milà (Barcelona, 1931). Aquesta comissió té per objectiu proposar a la ciutat la forma de les futures terrasses. En l’article, Bassat es mostra com un fan de les terrasses: “Passejar per un carrer amb o sense terrasses és molt diferent”.  A partir d’un quadre d’Àngel Jové Bassat explica com creu que haurien de ser les terrasses dels bars a Barcelona: “Haurien de tenir elements en comú, però també podrien aprofitar la creativitat dels dissenyadors i els arquitectes barcelonins i que cadascuna tingués la seva personalitat”. Perquè això sigui així “Barcelona ha de crear una normativa prou oberta per a no coartar aquesta creativitat i alhora prou estricta perquè el conjunt de terrasses d’un carrer mantingui una certa uniformitat”. A partir d’un encàrrec que...

Read More

Contra Gaudí tothom s’hi atreveix

Agradarà més o menys, però Barcelona li deu molt a Antoni Gaudí. Ja en la seva època va tenir molts detractors, que no entenien el que feia, les “cases lletges”. Tot i això, el seu art ha triomfat i ha estat un dels factors crucials en el puzzle que ha col·locat Barcelona al mapa del món i que fa que ara sigui una de les ciutats més visitades. Un art concebut per una persona humil, que creia en el que feia malgrat el soroll que l’envoltava, i que va morir sota un tramvia. Potser per aquesta humilitat del personatge, hi ha un tipus de progressisme barceloní que sempre s’atreveix contra Gaudí. No poden suportar el fons cristià del personatge i de la seva obra, i això els fa atacar-lo per tots costats, el tot per la part, i ser-li desagraïts. L’exponent més típic del que diem és l’admirat Oriol Bohigas, que sempre ha fet públic el seu rebuig a la continuació de la Sagrada Família. L’actual regidor d’Arquitectura de l’Ajuntament de Barcelona, Daniel Mòdol, també va expressar-se amb igual menyspreu fa uns dies: “La Sagrada Família és una mona de Pasqua gegant”. I ara el govern municipal d’Ada Colau parla de fer que les obres de la Sagrada Família paguin com una obra qualsevol, com no han fet en 100 anys. Més enllà del que hagin de pagar o...

Read More

Joan de Sagarra i el ‘Price’ de Floridablanca amb Casanova

Joan de Sagarra deu ser l’últim dels cronistes de Barcelona que pot parlar en primera persona del clàssic Price, la sala que estava  sala a Floridablanca amb Casanova, al barri de Sant Antoni. S’hi feien tot tipus d’espectacles (ball, boxa, esports, conferències, concerts…) amb capacitat d’unes 4500 persones. Avui l’esmenta breument a La Vanguardia: -“El pare em va portar a la Monumental, i al Price, quan era una criatura de pantalons curts. M’ho vaig passar molt bé, vaig aprendre moltes coses. Però es va acabar, com s’acaben tantes coses”. Després d’una llarga decadència, va ser enderrocat el 1973, com explica La Barcelona de antes....

Read More

Nazario ja deia els anys 70’s: “Las Ramblas están asquerosas”

En el recurrent tema de les rambles, de com han canviat, de com estan de bé o de malament, m’agrada trobar referències de temps passats, també d’un passat recent, que constatin això, que el tema és recurrent. I ara que estic llegint La vida cotidiana del dibujante underground, les memòries de Nazario, una crònica marcadament sexual i gai de la Barcelona underground dels 70’s, m’ha agradat trobar, a la pàgina 79, aquest breu tresor: “Las Ramblas están asquerosas. Los sábados están horribles. Los domingos, horrorosas. Si no pasa nada, está todo lleno, y si pasa algo, tiros por aquí, carrerones por allá y grises por todos sitios”. I remata: “¡Como en los viejos tiempos!” Doncs això, com en els vells...

Read More

Rosa Regàs a ‘Amics per sempre’: “Durant la dècada de 1960 alguna cosa profunda va canviar en les nostres vides”

Una de les lectures que  m’ha acompanyat aquest estiu és el tercer volum de memòries de Rosa Regàs, ‘Amics per sempre’ (ARA Llibres). Com els altres dos és un llibre ràpid de llegir i una delícia per als que ens agrada llegir la història en primera persona, sigui de l’època que sigui. I si és d’un moment de canvi, com ho van ser en tots els sentits els anys 60, encara més. I és que com ella mateixa explica a la pàgina 191: “Durant la dècada de 1960, diguin el que diguin els moralistes, havíem tingut la impressió que alguna cosa profunda havia canviat en les nostres vides i en el món sencer, alguna cosa que no venia només de la nostra imaginació  i del nostre esforç, ni tan sols del fet d’estar tips de la dictadura, sinó que semblava florir en tota la Terra, flors, cultura, balls, diversió, germanor, compromís, protesta, prou de baralles, prou de guerres. No és cert que hàgim vingut al món a patir, fes l’amor, no la guerra…”. Són un relat sincer de com l’autora es va afrontar al món d’abans, en el qual estava immersa, i va seguir el seu instint que el va dur, ja casada i amb el primer fill, a estudiar filosofia a la Universitat de Barcelona, on va fer amics de per vida com Manuel Vázquez Montalban, Salvador Clotas...

Read More

Subscriu-t’hi!

A quin email vols rebre els articles?


Hemeroteca

Posts més recents

Post per temes