Nazario ja deia els anys 70’s: “Las Ramblas están asquerosas”

En el recurrent tema de les rambles, de com han canviat, de com estan de bé o de malament, m’agrada trobar referències de temps passats, també d’un passat recent, que constatin això, que el tema és recurrent.

I ara que estic llegint La vida cotidiana del dibujante underground, les memòries de Nazario, una crònica marcadament sexual i gai de la Barcelona underground dels 70’s, m’ha agradat trobar, a la pàgina 79, aquest breu tresor:

“Las Ramblas están asquerosas. Los sábados están horribles. Los domingos, horrorosas. Si no pasa nada, está todo lleno, y si pasa algo, tiros por aquí, carrerones por allá y grises por todos sitios”. I remata: “¡Como en los viejos tiempos!”

Doncs això, com en els vells temps.

Rosa Regàs a ‘Amics per sempre’: “Durant la dècada de 1960 alguna cosa profunda va canviar en les nostres vides”

Rosa Regàs a ‘Amics per sempre’: “Durant la dècada de 1960 alguna cosa profunda va canviar en les nostres vides”

Una de les lectures que  m’ha acompanyat aquest estiu és el tercer volum de memòries de Rosa Regàs, ‘Amics per sempre’ (ARA Llibres). Com els altres dos és un llibre ràpid de llegir i una delícia per als que ens agrada llegir la història en primera persona, sigui de l’època que sigui. I si és d’un moment de canvi, com ho van ser en tots els sentits els anys 60, encara més.

I és que com ella mateixa explica a la pàgina 191: “Durant la dècada de 1960, diguin el que diguin els moralistes, havíem tingut la impressió que alguna cosa profunda havia canviat en les nostres vides i en el món sencer, alguna cosa que no venia només de la nostra imaginació  i del nostre esforç, ni tan sols del fet d’estar tips de la dictadura, sinó que semblava florir en tota la Terra, flors, cultura, balls, diversió, germanor, compromís, protesta, prou de baralles, prou de guerres. No és cert que hàgim vingut al món a patir, fes l’amor, no la guerra…”.

Són un relat sincer de com l’autora es va afrontar al món d’abans, en el qual estava immersa, i va seguir el seu instint que el va dur, ja casada i amb el primer fill, a estudiar filosofia a la Universitat de Barcelona, on va fer amics de per vida com Manuel Vázquez Montalban, Salvador Clotas o Miquel Barceló, entre molts d’altres.nDesprés van venir les “sobrassada parties”, a la pensió on Miquel Barceló vivia, a les Rambles, i on coincidia amb Gil de Biedna, José Agustín Goytisolo i Gabriel Ferrater, entre d’altres.

Una dona casada i amb fills -al final en van ser 5- estudiant a la Universitat era una rara avis en aquell moment. Pel que explica molt rara avis, una absoluta excepció. Sí que hi havia algunes dones, però no casades.

A continuació van arribar l’experiència editorial intensa amb Carlos Barral, amb final accidentat en perdre Barral el control de la seva editorial, i les nits al Boccaccio del seu germà Oriol.

Membre de ple de la Gauche Divine barcelonina, Regàs i el seu marit Eduard Omedes van acordar mantenir el matrimoni fins que els dos petits, bessons, fessin 18 anys. I van aconseguir mantenir el pacte: vides paral·leles sota el mateix sostre -ella s’atura a explicar especialment la relació amb Salvador Pàniker- per a la crianç-a dels fills i per evitar que les lleis franquistes la deixessin sense la custòdia dels seus fills, com ja li havia passat a la seva mare durant la postguerra.

M’encanta com explica l’anècdota del fill gran que un dia li demanà per què sortia cada nit:

– Jo vull que et quedis a casa
– Doncs no m’hi quedaré, Eduard
-¿Per què no si t’ho demano jo?
– Perquè tu has de dormir, i perquè jo he decidit que, com que ja hem sopat i heu anat al llit, puc fer-ho
– Però, per què
– Perquè ja saps que en aquesta casa tots intentem ser lliures, fer el que hem decidit fer
– Sí, tu tens llibertat, però jo no en tinc
– És clar que en tens, però encara no en la mesura que en tindràs quan siguis gran, per això hi ha els pares, per ensenyar a fer servir la llibertat i a tenir-ne cada vegada més. (···) Quan sàpigues fer servir la teva llibertat, la tindràs tota, la utilitzaràs i a mi ja no em necessitaràs.
– Però, per què has triat d’anar-te’n precisament avui?
– No ho sé, l’únic que sé és que si renunciés a allò que he decidit fer, no havent-hi cap impediment real, jo hauria renunciat una mica, només una mica, a ser lliure i si jo renuncio a ser lliure, tu mai aprendràs a ser-ho.

Unes memòries fantàstiques que us recomano. Començant per qualsevol dels tres volums, fins i tot per aquest, el tercer.

Un grup de Facebook anuncia un “esdeveniment” per al 12 de febrer de l’any 2017, en celebració de la cançó dels Esquirols

Un grup de Facebook anuncia un “esdeveniment” per al 12 de febrer de l’any 2017, en celebració de la cançó dels Esquirols

No sé si encara es canten cançons d’Esquirols a esplais i caus, suposo que ja poc, però els que hi vam anar als anys 80’s i 90’s cantàvem molt la cançó El dia 12 de febrer de l’any 2017. Explica que neix una criatura “filla de la civilització”: “Un xicotet de mida natural, cames i peus no n’hi veureu, són rodes de trial, per mans claus angleses, per boca un embut, i dins les orelles ràdio-cassetes li han nascut”. Doncs bé, han passat els anys i aquella data tan llunyana està a punt d’arribar. Jo ho tenia present i em preguntava qui engegaria campanya per celebrar el dia. I ja hi ha algú que ha pres la inciativa o que, com a mínim, n’ha creat esdeveniment a Facebook. El podeu consultar clicant aquí.

L’Espai Cultural Ajoblanco obrirà a Gràcia el 15 de desembre com a preludi de la tercera etapa de la revista

L’Espai Cultural Ajoblanco obrirà a Gràcia el 15 de desembre com a preludi de la tercera etapa de la revista

L’esperit de la mítica revista llibertària Ajoblanco està a punt de viure una tercera etapa, amb la pròxima obertura de l’Espai Cultural Ajoblanco, el 15 de desembre (2016) al barri de Gràcia de Barcelona.

Pepe Ribas, el seu principal impulsor en totes tres etapes, ho està anunciant darrerament al seu compte de Facebook, on explica: “Serà un lloc on es faran debats, s’impartiran tallers, es promouran trobades llibertàries i que acollirà gent no dogmàtica de diferents generacions, amb ganes de crear i innovar”. També s’anuncia que hi haurà exposicions, projeccions i, com no, també hi ha la idea de crear una revista. “Per al nou Ajoblanco ens interessen les idees, la vida, la quotidianitat, la imaginació”.

Properament s’anunciarà com s’hi pot participar i col·laborar. La revista Ajoblanco va tenir dues etapes: la primera, entre 1974 i 1980; la segona, del 1987 al 1999. Els seus impulsors es disposen ara obrir la tercera etapa, amb expressions múltiples.

Tanca el ‘quiosc’ de plaça Sant Jaume

Tanca el ‘quiosc’ de plaça Sant Jaume

Alguns us preguntareu: quin quiosc? Les cometes del títol hi són perquè és una papereria, però jo sempre l’he vist com un quiosc, sobretot abans. La papereria Sant Jaume. Aquella que hi ha en un petit local comercial de la plaça Sant Jaume, costat Llobregat i més aviat a prop de l’Ajuntament. Jo l’he vist tota la vida. Abans tenien tota la premsa local i internacional. Com els ha anat passant als quioscos del centre de Barcelona, amb comptades excepcions com el Free Time de la Rambla a prop de Portaferrissa, l’espai per a la premsa s’ha anat reduint i últimament ja tenien pocs diaris, els mínims necessaris per acontentar la clientela amiga. Avui a les cinc de la tarda n’he volgut comprar un i m’han dit que ja els havien recollit.

-“Ja? A les cinc de la tarda? Però això ho feu a l’agost o tot l’any?”

-“Avui, però és que tanquem”.

-“Avui o per sempre?”

-“Tanquem per sempre”.

Doncs això, que li queden pocs dies. Sí, ja sé, hi ha altres quioscos a la vora (Via Laietana i Rambles) i, a més, el mateix ho podem llegir per mòbil i iPad. Però a la plaça Sant Jaume encara hi hagués un quiosc era un detallet que s’agraïa.

Quiosc plaça Sant Jaume