Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/droga-331469_1080x675.png) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php56/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 “Sóc asquerosament pobre i només et demano la voluntat”

“Sóc asquerosament pobre i només et demano la voluntat”

Mentre treia diners del caixer que hi ha al carrer del Carme, al Raval, un dissabte al matí, se’m va acostar un noi jove, d’uns trenta anys. Feia una certa angúnia i pena: semblava drogat, caminava molt tort i amb la vista perduda.

Es va aturar al meu costat i em va dir:

-“Sóc asquerosament pobre i només et demano la voluntat”.

La meva reacció va ser la contrària a la que tindries llegint la frase aquí, en fred. Més aviat em vaig posar nerviós, vaig evitar mirar-lo, li vaig dir que no i vaig seguir amb el procés de treure 20 euros del caixer. Ell va esperar uns segons però en veure que jo anava a la meva va passar de llarg i li va dir la mateixa frase, així, en català, a la parella que va trobar uns metres més enllà.

Vaig pujar a la bici i vaig seguir la meva ruta. Mentre pedalava em venia al cap la frase que m’havia dit i perquè no se m’oblidés la vaig anotar al mòbil, que és d’on l’he recuperat avui.

El mateix matí, una mica més enllà, als votants de l’església de Sant Just, vaig veure un cartell de l’Associació de Veïns del Gòtic que deia: “Fora droga del barri”. I convidava a una cassolada dijous 14 de juny a la plaça Sant Jaume. Pocs dies abans havia aparagut morta una persona a conseqüència d’una baralla amb armes blanques al barri de la Ribera. El País ho explicava així: “Segons fonts properes a la investigació, la principal hipòtesi és que es tracti d’un nou cas de violència relacionada amb el tràfic d’estupefaents”.

I ja fa mesos que al Raval -ara ja a tota la ciutat vella de Barcelona- els veïns es mobilitzen contra els narcopisos i la degradació que els acompanya. En uns barris la dignitat dels quals els veïns defensen modèlicament amb el seu dia a dia, com per exemple fa tota la comunitat filipina que des de fa anys viu al voltant del carrer de la Lluna.

No me n’he pogut estar de vincular-ho tot plegat: el pobre noi drogat, el cartell dels veïns que com poden defensen la dignitat del barri i lluiten perquè els seus fills ni ho vegin, ni ho visquin, ni hi caiguin i la impunitat amb què malgrat tot tot segueix passant.

Com en tants altres temes (l’expulsió de veïns que provoca l’especulació immobiliària, l’atur o fins i tot les malalties) podem pensar que sí, que ens solidaritzem, però mirar cap a una altra banda perquè en realitat volem creure que ens queda lluny. Però ho tenim a tocar, entre nosaltres.

Ara penso que, més enllà de donar-li o no una moneda, al noi li hagués pogut preguntar, per exemple, si no tenia família o amics a qui trucar perquè el poguessin ajudar. Segurament no hauria servit de res, però al menys haver-ho intentat. No la podia tenir gaire lluny, la família.

Vaja, fer amb ell el que m’agradaria que em fessin (a mi o al meus amics i familiars- si mai tinguéssim la desgràcia d’estar en les mateixes condicions-.

Però fer aquesta pregunta i comprometre’t amb una situació així és tan difícil…

Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/rellotge-e1529170687232-185660_1080x675.png) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php56/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 L’adéu als rellotges de polsera

L’adéu als rellotges de polsera

Ja abans de l’arribada dels mòbils jo tendia a treure’m el rellotge de braçalet del canell. I és clar, els perdia. Perquè me’l treua també a llocs públics, sobretot biblioteques, de tant en tant me’l descuidava i quan tornava ja no hi era. Un dels que vaig perdre era un regal especial i car, però la resta Swatch econòmics que feien menys de mal.

Amb l’arribada dels mòbils em vaig mantenir fidel als rellotges de polsera, tot i seguir amb la tendència del posar i treure constant: m’agradava dur-ne i sobretot ho necessitava, però un cop quiet a la feina, al bar o a la biblioteca de l’Ateneu, tendia a treure-me’l i alliberar aquell espai de pell que demanava aire.

Fa uns dies, mentre baixava en autobús pel Passeig de Gràcia cap al centre de Barcelona, em vaig començar a fixar en els canells dels altres passatgers. L’autobús, un dels últims números històrics de bus de Barcelona que no és ni vertical ni horitzontal, el 24, anava força ple, així que vaig poder repassar uns quants canells. I cap, cap passatger no duia rellotge de polsera.

Que tots tendim a mirar l’hora al mòbil no és cap sorpresa i que els rellotges de polsera tendeixen a desaparèixer tampoc. El que em va sobtar és constatar-ho.

I per un moment vaig pensar en els rellotges de butxaca. La meva generació, i unes quantes anteriors, ja no els han utilitzat, sempre s’ha vist com una cosa antiga. Però alguna altra generació devia viure’n també el procés d’extinció.

L’actual és un procés progressiu i transgeneracional, tot i que les generacions més grans són les encara són més fidels al rellotge de polsera, és clar. Però fins i tot elles hi estan caient.

Com deuen estar patint els fabricants de rellotges! Tots plegats vivim en primera persona la desaparició dels rellotges de polsera. Tot i que, com sol passar en molts d’aquests canvis, no hi prestem gaire atenció.

Aquest matí, quan hi he pensat, he anat al calaix on guardo el meu rellotge, amagat entre els mitjons. I sí, he comprovat que continua allà. De fet, és una bona manera de no perdre’l.

Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/maig-del-68-131012_1080x675.png) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php56/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 La meva, una generació entre el maig del 68 i l’epidèmia de la SIDA

La meva, una generació entre el maig del 68 i l’epidèmia de la SIDA

Aquests dies en què es commemora el 50è aniversari del maig del 68 no puc evitar enganxar-me a tots els articles que s’estan publicant sobre aquell moviment.

A nivell català em construeixo el relat d’aquell maig francès a través de les persones que en van ser cohetanis i que em són relativament properes i que publiquen articles sobre el tema en premsa o escrits a xarxes socials: Luis Racionero, Pepe Ribas, Ramon Alcoberro, Jaume Sisa. O el que va explicar Teresa Pàmies.

Ramon Alcoberro ha explicat a Vilaweb que els fets que hi ha tres coses bàsiques que donen origen al maig del 68: “El baby boom; el moment d’expansió econòmica en què els obrers comencen a deixar de sentir-se classe explotada per entrar en el món de les classes mitjanes i s’aburgesen una mica. I el fet que el cristianisme prova d’acostar-se a la modernitat, després del concili Vaticà II: la societat comença a perdre un seguit de tabús religiosos, polítics i culturals.

Jaume Sisa ha escrit a La Vanguardia: “La festa havia començat anys enrere, primer, amb la generació beat, i després, amb el moviment hippy, que va anar escampant per tot el món els valors contraculturals i una actitud diferent davant l’existència.” (···) “Vam demanar la felicitat, la joia de viure, el paradís: no va poder ser, però m’agrada pensar que aquesta ambició seguirà encesa”. (···) “Allò no va ser el somni d’una nit d’estiu sinó la realitat d’un mes de maig. Els que mai en tenim prou seguirem somiant sempre”.

Luis Racionero, al mateix diari, ha comparat i marcat distàncies entre la revolució contracultural nord-americana (expressada en gran part a través del moviment hippy) i el maig francès: Ell va conèixer de primera mà la primera al campus de Berkeley i amb les seves experiències amb l’LSD. “La contracultura i els hippies van ser una revolució cultural causada per l’excedent de repressió de la societat puritana ianqui”. En canvi “el maig francès va ser causat per les carències de la universitat i la societat francesa mentre perdia les seves colònies.”

I Pepe Ribas ha recuperat l’especial que la revista Ajoblanco va publicar l’any 1998 sobre el maig del 68:  “El maig francès sintetitza d’alguna manera tots aquells impulsos i totes aquelles pràctiques que desbordant dretes i esquerres van mostrar de forma patent que la utopia pot sortir al carrer en qualsevol moment, arrossegant amb la seva dinàmica obrers, estudiants i fins i tot botiguers”.

A El País Diego A. Manrique parla de la banda sonoral, musical, del 68: “Ni el pop ni la canción de autor anticiparon los levantamientos de 1968. Solo la contracultura californiana fue capaz de articular “lo imposible. No hay un tema que funcione como himno inconfundible de los sucesos de Paris. Sí hubo cantantes en la batalla, en la Sorbona. Pero en realidad, el principal centro de producción cultural de la época será California. Especialmente, el rock de San Francisco-Berkeley, que difundirá mensajes pacifistas, insurgentes, ecologistas, de liberación sexual, de incitación a los estados alterados de conciencia. Asuntos que, hoy sabemos, serán la principal herencia de las insurrecciones del 68”. Potser com a banda musical ens podem quedar amb A bas l’état policier de Dominique Grange? O directament amb l’anterior Blowing in the Wind de Dilan (1962)…

O Teresa Pàmies, que va deixar escrit: “Maig del 68 viu en allò que a França i a altres països impedeix l’statu quo, o sigui, l’encallament històric. Després del maig res no va quedar igual. Que fou exagerat? “Exagérer, c’est commencer d’inventer” (inscripció del maig). Rebutjà a cops de roc la falsedat de l’abundància de la societat de consum, els sistemes corrumputs a tots els nivells d’estructura i de superestructura”.

Nascut el 1971, jo sóc de la generació post-1968. Vam tenir la sort de créixer en un món en què la generació justament anterior havia enderrocat les barreres ètiques anteriors i havia posat la base als nous moviments dels que he estat partícip: pacifisme i anti-militarisme, alliberament sexual, fins i tot en el meu cas cristianisme post-concili Vaticà II. La meva generació va poder gaudir del canvi de xip que es va produir aquells anys gràcies al trasbals provocat pels joves que a finals dels 60’s i començaments dels 70’s tenien entre 17 i 30 anys. I que a nivell familiar m’agrada identificar en unes cares molt concretes, de tiets i cosins que ho van viure i que ens ho han transmès explícitament (explicant-nos-ho) o implícitament (amb estils de fer i de vida).

Sense aquella revolta jo no hauria pogut ser qui sóc, com no ho va poder ser tanta gent abans del 1968.

Tot i que també és veritat que també soc de la generació post-epidèmia de la SIDA, que d’alguna manera va frenar la part més sexual de l’esperit del 68. És a dir, de la generació que no va viure el terrible moment inicial sinó les seves conseqüències posteriors, en forma de posa-te’l, posa-li i amor lliure però menys, amb compte. Això ja donaria per a un segon escrit.

Francesc Marc Álvaro sobre Gaziel: “Com deia Ibáñez Escofet, era un pensador de l’actualitat”

El vídeo recull la intervenció que el periodista Francesc Marc Álvaro va fer sobre Gaziel durant la presentació del llibre Gaziel: ¿seré yo español?, que va tenir lloc el dos de març del 2018 a la sala d’actes Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. Francesc Marc Álvaro és autor del pròleg del llibre, un volum que recull el centenar d’articles que Agustí Calvet, Gaziel, va publicar al diari El Sol de Madrid entre els anys 1925 i 1930. Transcric a continuació la seva intervenció:

“Gaziel és un gran periodista que les noves generacions han de descobrir perquè ens interpel·la. Esperem que aquest llibre tingui un llarg recorregut també fora de Catalunya, que sigui un motiu per al debat a Madrid, a Sevilla, a València, a Bilbao… Que tal com ell volia hi hagi un debat peninsular, fins i tot tal com ell volia també a Lisboa, tot i que no sé si això no és demanar molt. Que ens permetés oxigenar aquests debats polítics, que tendeixen a enrarir-se, amb una mirada que des d’ahir parla d’avui. Gaziel ha estat definit de moltes maneres, però un altra gran periodista, Manuel Ibáñez Escofet, el va definir molt bé dient que era “un pensador dels fets que ha marcat la història”. Un pensador de l’actualitat.

Gaziel sabia transformar el que passava al seu voltant en un tipus de relat que ens feia pensar. Transcendia l’anècdota i anava més enllà. A Gaziel el movia un imperatiu cívic, que en un temps de Fake News com l’actual cal recordar: el periodisme té un imperatiu cívic que cal practicar: intentar que les coses surtin millor, que la gent visqui millor, que hi hagi més concòrdia i acord que discòrdia. I més justícia, l’equilibri entre el consens i la justícia, que no sempre va junt. Però el seu drama literari, periodístic i cívic és que és una veu solitària, no troba a l’altra banda ningú que li doni la rèplica de nivell, és una veu solitària, un home en terra de ningú, perquè quan s’adreça als il·lustrats, als liberals, a la gent progressista espanyola no té grans respostes. Tot i que cal destacar que l’acullin en un diari de Madrid en aquells anys, els de la dictadura de Primo de Rivera. Però no té al davant ningú que li doni una rèplica.

A la vegada hem de dir que la seva història és molt trista: més endavant advertirà de l’arribada de la guerra civil, de que el sectarisme i la manca de punts de contacte portaran al desastre, però tampoc ningú li fa cas. I després trobem un Gaziel desenganyat de la postguerra, quan escriu les seves memòries, les Meditacions en el desert.

“Seré yo español” ens dóna la foto del Gaziel que encara és positiu i vol canviar les coses, i canvi les memòries de postguerra mostren un home que ha predicat una altra Espanya i no se n’ha sortit. Gaziel creu sempre en la reforma però acaba els seus anys pensant que no se n’ha sortit.

Al pròleg el comparo amb Walter Lippmann, el gran periodista nord-americà de la mateixa generació que Gaziel, i els comparo perquè ens posa dos visions, ens permet estudiar Gaziel comparant-lo amb altres grans de la seva època. Quina és la gran diferència? Són el mateix: grans orientadors de la societat que estan al marge dels partits però que són gans ‘insiders’, guies d’opinió i homes que marquen tendència. Però, on és la gran diferència? Mentre que Walter Lippmann té vida periodística fins al final de la seva vida, perquè la societat nord-americana no és perfecte però és democràtica, la vida periodística de Gaziel s’acaba l’any 1939. Podríem dir que Gaziel és el nostre Lippmann truncat i això dol perquè subratlla el desastre col·lectiu de la nostra història, que amb la guerra va malbaratar moltes coses.

Per acabar, dues coses: des del punt de vista polític la majoria de les preguntes que es fa Gaziel en aquests articles no s’ha contestat. La gran pregunta de si és possible fer una Espanya diferent no s’ha contestat satisfactòriament. En el pitjor dels casos algú contesta que no, però és una pregunta pendent. L’altra és si es pot ser espanyol d’una manera catalana, que també és una gran pregunta que fa ell directament quan s’interroga “¿Seré yo español, amb les meves maneres de fer?”.

En Gaziel, per diluir una mica el debat i fugir de la frontalitat posava a dins els portuguesos, tot i que els portuguesos ja tenien resolta la seva situació i no segurament no volien tornar a dependre de Madrid. Però Gaziel ho deia perquè tenia al retrovisor el poeta Joan Maragall, que va ser un gran campió de la idea de l’iberisme. Però sobretot perquè pensava que en un context europeu la península era una unitat cultural de fet, que tenia tres nacions al seu interior: els castellans, els galaico-portuguesos i els catalans. I que això podia fer una unitat des de la diversitat. En el context en què ens trobem ara ja veiem que la prèdica de Gaziel ha arrelat poc i no hi ha ningú que avui això ho pugui defensar. Tant de bo algú s’hi enganxi!

Gaziel va rebre l’oferta de la propietat d’El Sol, diari dirigit intel·lectualment per Ortega y Gasset, per fer pedagogia de Catalunya a Madrid. Quantes firmes de Catalunya poden fer això, avui, en mitjans de Madrid? Quants mitjans de Madrid acullen firmes de periodistes catalans que els hi diuen allò que no els agrada? Perquè el que deia Gaziel no era còmode: parla d’imperialisme i d’una visió castellana tancada. En diaris impresos de Madrid cap, en algun digital sí que hi ha alguna firma catalana. És un drama que avui en un context de polarització i d’irritabilitat una veu com Gaziel no té plataforma per parlar i fer pedagogia. No hi ha un diari com El Sol ni la possibilitat que una veu com la de Gaziel hi pugui escriure”.

Pepe Ribas a la presentació d’Ajoblanco a Madrid: “Aneu a les hemeroteques i llegiu què deien diaris com el Tele/Exprés, que no estan digitalitzats”

La llibreria Blanquerna de Madrid va acollir el 22 de febrer la presentació de l’Atrapados en la red, el segon número de la tercera època de la revista Ajoblanco. Hi van participar l’impulsor del projecte Pepe Ribas, la periodista i antropòloga Carolina Espinoza, i el periodista Bernardo Gutíérrez.

Per circumstàncies diverses tots hem sentit a parlar del Centre Cultural-Llibreria Blanquerna, però no hi havia estat mai, així que sentia curiositat per veure com era. I també em feia gràcia coincidir amb un acte d’aquestes característiques a Madrid.

Vaig anar en metro fins a la parada d’Alcalá i sortint del metro em vaig desorientar una mica. Això em va permetre veurem immers durant un parell de minuts en una interessant manifestació d’skaters madrilenys, que demanaven ser equiparats amb els ciclistes en la nova ordenança de mobilitat de Madrid.

Finalment vaig trobar la llibreria Blanquerna i la veritat és que entrar-hi produeix bones sensacions, La llibreria és al nivell de carrer i la tristament famosa sala d’actes, al soterrani.

De totes reflexions que es van fer sobre l’evolució del periodisme en època Internet em quedo amb les paraules de Pepe Ribas que podeu sentir al vídeo:

“El que estan ensenyant les facultats de Periodisme avui en dia és a repetir la veu de l’amo, per ser la veu d’una institució en un gabinet d’informació institucional.  Fan com si el periodisme crític no existís. Els que volen ser periodistes per vocació intenten buscar el periodisme crític però no saben com fer-ho, però no els ho han ensenyat. I aquest és un gran problema”.

“D’altra banda, a les xarxes estan penjats els arxius dels mitjans de comunicació que en realitat ens han destruït, perquè ens han adotzenat, ens han explicat una realitat que és virtual. Aquests tenen tots penjada la seva història a Internet. Per exemple, a Catalunya està penjada La Vanguardia. Però no està penjat el Tele/Exprés ni els diaris que explicaven el carrer. Amb la qual cosa, estan penjats els diaris institucionals, els que -com El País- filtraven la informació. El País en realitat ha estat un gran disbarat, perquè ha creat totes unes jerarquies i un canon en tot que no funciona. I per això ara estem desarmats. No sabem anar a les hemeroteques, la gent no investiga, no estudia fonts”.

“La història de Catalunya, per exemple, és una història de llibres. De llibres pagats a començaments del segle XX. Però ningú no ha explicat el segle XIX. Per què? Perquè no hi ha fonts directes. Perquè moltes es van perdre a la guerra civil i les altres estan ocultes en famílies. Jo mateix estic descobrint un gran arxiu familiar del segle XIX i és al·lucinant! Perquè no té res a veure amb tot el que jo sabia de la història del meu petit país. Tenim -també nosaltres- unes grans mancances i no sabem buscar les arrels de les coses”.

“Us aconsello anar a les hemeroteques i començar a llegir diaris de la República. No tenen res a veure amb la història que ens expliquen: llegiu El Sol, El Liberal, etc. Aneu a les hemeroteques, perquè això no està a les xarxes!”

“O per exemple, parlant de la meva generació: de tot el moviment universitari, a La Vanguardia no en va sortir mai res! No existia. En canvi, al Tele/Exprés, que era la crònica ciutadana, urbana, sí, però no està. I si vas a les hemeroteques, de vegades també costa que te’ls deixin, és clar. En fi, que queda molt per fer…”.