Autor: Guillem Carbonell

Francesc Marc Álvaro sobre Gaziel: “Com deia Ibáñez Escofet, era un pensador de l’actualitat”

El vídeo recull la intervenció que el periodista Francesc Marc Álvaro va fer sobre Gaziel durant la presentació del llibre Gaziel: ¿seré yo español?, que va tenir lloc el dos de març del 2018 a la sala d’actes Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. Francesc Marc Álvaro és autor del pròleg del llibre, un volum que recull el centenar d’articles que Agustí Calvet, Gaziel, va publicar al diari El Sol de Madrid entre els anys 1925 i 1930. Transcric a continuació la seva intervenció: “Gaziel és un gran periodista que les noves generacions han de descobrir perquè ens interpel·la. Esperem que aquest llibre tingui un llarg recorregut també fora de Catalunya, que sigui un motiu per al debat a Madrid, a Sevilla, a València, a Bilbao… Que tal com ell volia hi hagi un debat peninsular, fins i tot tal com ell volia també a Lisboa, tot i que no sé si això no és demanar molt. Que ens permetés oxigenar aquests debats polítics, que tendeixen a enrarir-se, amb una mirada que des d’ahir parla d’avui. Gaziel ha estat definit de moltes maneres, però un altra gran periodista, Manuel Ibáñez Escofet, el va definir molt bé dient que era “un pensador dels fets que ha marcat la història”. Un pensador de l’actualitat. Gaziel sabia transformar el que passava al seu voltant en un tipus de relat que ens feia pensar....

Read More

Pepe Ribas a la presentació d’Ajoblanco a Madrid: “Aneu a les hemeroteques i llegiu què deien diaris com el Tele/Exprés, que no estan digitalitzats”

La llibreria Blanquerna de Madrid va acollir el 22 de febrer la presentació de l’Atrapados en la red, el segon número de la tercera època de la revista Ajoblanco. Hi van participar l’impulsor del projecte Pepe Ribas, la periodista i antropòloga Carolina Espinoza, i el periodista Bernardo Gutíérrez. Per circumstàncies diverses tots hem sentit a parlar del Centre Cultural-Llibreria Blanquerna, però no hi havia estat mai, així que sentia curiositat per veure com era. I també em feia gràcia coincidir amb un acte d’aquestes característiques a Madrid. Vaig anar en metro fins a la parada d’Alcalá i sortint del metro em vaig desorientar una mica. Això em va permetre veurem immers durant un parell de minuts en una interessant manifestació d’skaters madrilenys, que demanaven ser equiparats amb els ciclistes en la nova ordenança de mobilitat de Madrid. Finalment vaig trobar la llibreria Blanquerna i la veritat és que entrar-hi produeix bones sensacions, La llibreria és al nivell de carrer i la tristament famosa sala d’actes, al soterrani. De totes reflexions que es van fer sobre l’evolució del periodisme en època Internet em quedo amb les paraules de Pepe Ribas que podeu sentir al vídeo: “El que estan ensenyant les facultats de Periodisme avui en dia és a repetir la veu de l’amo, per ser la veu d’una institució en un gabinet d’informació institucional.  Fan com si el periodisme crític...

Read More

L’octogenària botiga d’hules de Sarrià

Tothom que estimi Barcelona hauria de córrer a comprar a la botiga d’hules de Montserrat Sagué (Barcelona, 1929), a Sarrià. Als seus 89 anys encara regenta la botiga d’estovalles plastificades i altres estris de casa, al número 7 del carrer Jaume Piquet de Sarrià. A un pas dels Ferrocarrils i del carrer Major. La Montserrat va néixer a Ciutat Vella, on els seus pares tenien una botiga també d’hules però a prop de la catedral: -“Van venir de Barcelona i van obrir aquesta botiga fa més de 80 anys. Està tal qual”. Ella tenia tres o quatre anys. Va estudiar al Grup Escolar Dolors Monserdà, que ensenyava amb el renovador mètode Montessori. De tant en tant busco una excusa per escapar-me a Sarrià, entrar a la botiga i parlar amb ella o amb el seu home. L’excusa acostuma a ser comprar-hi algun pot de plàstic, o un embut. Ahir, per exemple, en vaig sortir amb un plàstic per cobrir estovalles de tela i un pot per omplir de colònia. -“Doncs posi-me’n dos metres, per cobrir una taula rectangular”, li vaig dir. -“Passa, passa, anem a dins a tallar el plàstic”, em va dir convidant-me a entrar a la rebotiga. Mentre tallava els dos metres de plàstic amb un regla de fusta de metre i mig -que té tants anys com l’establiment comercial- m’explicava: “Durant la guerra, el fotògraf hongarès Robert...

Read More

Madrid 2018

Per primera vegada he passat tres dies a Madrid i m’ha encantat. Com que tenia poc temps per gaudir-ne, perquè tenia els dies ocupats, he intentat viure la ciutat com un madrileny. I quina millor manera de fer-ho que agafar el metro i observar. Tenia l’hotel entre el Ministerio de Agricultura i el Museo de Antropología, davant de la parada d’Atocha. Per anar a la fira agafava el Metro a Atocha i canviava a Tribunal i a Nuevos Ministerios, dos noms que per a mi eren exòtics. També he fet escapades a Serrano, a Chueca i a Sol. Des de la perspectiva d’un barceloní, del metro madrileny sorprèn la facilitat per canviar d’una línia a una altra. Tot sembla molt més integrat. “Perquè quan foraden no troben aigua com a Barcelona”, m’explica una amiga. En realitat no en sé el motiu, però m’ha fet la sensació que al metro de Madrid és molt més fàcil fluir que al de la capital catalana. Madrid és ple d’edificis amb noms contundents que des de la distància no acabes d’ubicar si no els visites. Per això vaig fer una escapadeta a Serrano per saber on dimonis està l’Audiència Nacional. Era el divendres que hi declarava el major Trapero i tenia ganes d’oferir-li algun crit de suport si coincidia amb ell, cosa que no va passar: davant l’edifici hi havia moltes càmeres de...

Read More

ARCO 2018 i com empitjorar el relat

Per motius professionals estava a la Fira d’Art Contemporani de Madrid, ARCO, el dia que Clemente González Soler,  president d’Ifema (el recinte firal) va exigir a una galerista que hi exhibeix, l’alemanya i reconeguda Helga de Alvear, que retirés l’obra Presos políticos en la España contemporánea de l’artista Santiago Sierra de la paret exterior del seu estand.  Paret que per cert dóna a l’entrada principal del pabelló 7 (ARCO ocupa dos pabellons, el 7 i el 9). Si llegiu aquest escrit pocs dies després dels fets ja sabreu que l’obra mostrava 24 retrats pixelats de presos polítics, però a tothom li queda clar que el que més molestava, incomodava, el que ha fet que retiressin l’obra per trobar-la insuportable, vaja, era que tres d’aquests retrats eren de tres dels quatre presos polítics catalans: Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. El de Joaquim Forn no hi apareixia. Helga de Alvear va acceptar la retirada i la paret va quedar blanca, com mostra aquesta imatge. Era un blanc impactant i rebel davant d’una decisió insòl·lita com és la censura en una exhibició d’art contemporani del nivell d’Arco. Vaig llegir la notícia a primera hora a Vilaweb, però inicialment no indicava l’estand on havien censurat l’obra. Just després de dinar sí que vaig llegir que era a l’entrada del pabelló 7. Hi vaig anar de seguida que vaig poder i l’espectacle era...

Read More

Subscriu-t’hi!

A quin email vols rebre els articles?


Hemeroteca

Posts més recents

Post per temes