Autor: Guillem Carbonell

L’octogenària botiga d’hules de Sarrià

Tothom que estimi Barcelona hauria de córrer a comprar a la botiga d’hules de Montserrat Sagué (Barcelona, 1929), a Sarrià. Als seus 89 anys encara regenta la botiga d’estovalles plastificades i altres estris de casa, al número 7 del carrer Jaume Piquet de Sarrià. A un pas dels Ferrocarrils i del carrer Major. La Montserrat va néixer a Ciutat Vella, on els seus pares tenien una botiga també d’hules però a prop de la catedral: -“Van venir de Barcelona i van obrir aquesta botiga fa més de 80 anys. Està tal qual”. Ella tenia tres o quatre anys. Va estudiar al Grup Escolar Dolors Monserdà, que ensenyava amb el renovador mètode Montessori. De tant en tant busco una excusa per escapar-me a Sarrià, entrar a la botiga i parlar amb ella o amb el seu home. L’excusa acostuma a ser comprar-hi algun pot de plàstic, o un embut. Ahir, per exemple, en vaig sortir amb un plàstic per cobrir estovalles de tela i un pot per omplir de colònia. -“Doncs posi-me’n dos metres, per cobrir una taula rectangular”, li vaig dir. -“Passa, passa, anem a dins a tallar el plàstic”, em va dir convidant-me a entrar a la rebotiga. Mentre tallava els dos metres de plàstic amb un regla de fusta de metre i mig -que té tants anys com l’establiment comercial- m’explicava: “Durant la guerra, el fotògraf hongarès Robert...

Read More

Madrid 2018

Per primera vegada he passat tres dies a Madrid i m’ha encantat. Com que tenia poc temps per gaudir-ne, perquè tenia els dies ocupats, he intentat viure la ciutat com un madrileny. I quina millor manera de fer-ho que agafar el metro i observar. Tenia l’hotel entre el Ministerio de Agricultura i el Museo de Antropología, davant de la parada d’Atocha. Per anar a la fira agafava el Metro a Atocha i canviava a Tribunal i a Nuevos Ministerios, dos noms que per a mi eren exòtics. També he fet escapades a Serrano, a Chueca i a Sol. Des de la perspectiva d’un barceloní, del metro madrileny sorprèn la facilitat per canviar d’una línia a una altra. Tot sembla molt més integrat. “Perquè quan foraden no troben aigua com a Barcelona”, m’explica una amiga. En realitat no en sé el motiu, però m’ha fet la sensació que al metro de Madrid és molt més fàcil fluir que al de la capital catalana. Madrid és ple d’edificis amb noms contundents que des de la distància no acabes d’ubicar si no els visites. Per això vaig fer una escapadeta a Serrano per saber on dimonis està l’Audiència Nacional. Era el divendres que hi declarava el major Trapero i tenia ganes d’oferir-li algun crit de suport si coincidia amb ell, cosa que no va passar: davant l’edifici hi havia moltes càmeres de...

Read More

ARCO 2018 i com empitjorar el relat

Per motius professionals estava a la Fira d’Art Contemporani de Madrid, ARCO, el dia que Clemente González Soler,  president d’Ifema (el recinte firal) va exigir a una galerista que hi exhibeix, l’alemanya i reconeguda Helga de Alvear, que retirés l’obra Presos políticos en la España contemporánea de l’artista Santiago Sierra de la paret exterior del seu estand.  Paret que per cert dóna a l’entrada principal del pabelló 7 (ARCO ocupa dos pabellons, el 7 i el 9). Si llegiu aquest escrit pocs dies després dels fets ja sabreu que l’obra mostrava 24 retrats pixelats de presos polítics, però a tothom li queda clar que el que més molestava, incomodava, el que ha fet que retiressin l’obra per trobar-la insuportable, vaja, era que tres d’aquests retrats eren de tres dels quatre presos polítics catalans: Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. El de Joaquim Forn no hi apareixia. Helga de Alvear va acceptar la retirada i la paret va quedar blanca, com mostra aquesta imatge. Era un blanc impactant i rebel davant d’una decisió insòl·lita com és la censura en una exhibició d’art contemporani del nivell d’Arco. Vaig llegir la notícia a primera hora a Vilaweb, però inicialment no indicava l’estand on havien censurat l’obra. Just després de dinar sí que vaig llegir que era a l’entrada del pabelló 7. Hi vaig anar de seguida que vaig poder i l’espectacle era...

Read More

Quina barra

Llegeixo a La Vanguardia una notícia signada per Rosa Salvador: “La venda de pisos de luxe s’enfonsa per la situació política”. La troupe mediàtica espanyola porta mesos queixant-se que una de les conseqüències del procés ha estat una aturada de la venda de pisos a Barcelona i per extensió a Catalunya, a finals del 2017. I, és clar, una suposada baixada dels preus. O una aturada de l’escalada, que no seria ben bé el mateix. Segueixo llegint: “La venda de pisos de luxe es va enfonsar l’últim trimestre de l’any a Catalunya, arran de la incertesa política que va seguir al referèndum de l’1 d’octubre”. Aporten com a referència les declaracions d’Imma Amat, d’Amat Immobiliària, que explica que en el seu cas “les vendes s’han reduït un 56%”. Amat destaca, en canvi, que els habitatges de preus mitjans i baixos, per sota dels 800.000 euros, que adquireixen els compradors locals, es continuen venent a bon ritme. I dic jo: des de quina posició privilegiada es pot fer un plantejament informatiu així? En primer lloc, la segona part de la notícia nega la major, la hipòtesi de com han baixat el preu dels pisos a conseqüència de l’intent fallit d’independència. Perquè, si els pisos amb preu per sota els 800.000 euros s’han seguit venent a bon ritme, vol dir que el procés no ha afectat el gruix del mercat immobiliari. En...

Read More

Temps limitat

Tinc la sort de treballar a prop d’Àlex Broch (Barcelona, 1947),  un dels principals experts contemporanis en literatura catalana. Actualment està dirigint la nova Història de la literatura catalana d’Enciclopèdia, de la qual ja està preparant el cinquè volum. És un savi amb look de savi: barba llarga i grisa, cabells una mica revolucionats, sempre pensatiu i amb un parlar que convida a escoltar. Incansable treballador, sembla que mai deixi d’escriure, i gran company. Fa uns mesos, quan encara seia a la taula de davant meu, em va dir: -“Saps? Jo ja sé que no podré fer tot el que vull fer”. -“Què vols dir?” -“Que ja ara sé que arribaré al final sense haver pogut escriure tot el que tinc al cap, tot el que vull escriure”. L’Àlex Broch té 70 anys i per tant encara té la perspectiva raonable de 10 o 15 anys més escrivint sobre literatura catalana, però està clar que té raó, primer perquè mai se sap, i segon perquè tard o d’hora se’ns acaba el temps de poder fer coses. I fins i tot apurant fins al final la seva trajectòria com a crític literari, mai no acabaria tot el que vol acabar, perquè sempre se li obririen fronts nous. Per sort, segur que ser director d’un projecte tan impressionant com el que té entre mans l’ajuda a concentrar esforços  i a no dispersar-se....

Read More

Subscriu-t’hi!

A quin email vols rebre els articles?


Hemeroteca

Posts més recents

Post per temes