L’octogenària botiga d’hules de Sarrià

L’octogenària botiga d’hules de Sarrià

Tothom que estimi Barcelona hauria de córrer a comprar a la botiga d’hules de Montserrat Sagué (Barcelona, 1929), a Sarrià. Als seus 89 anys encara regenta la botiga d’estovalles plastificades i altres estris de casa, al número 7 del carrer Jaume Piquet de Sarrià. A un pas dels Ferrocarrils i del carrer Major.


La Montserrat va néixer a Ciutat Vella, on els seus pares tenien una botiga també d’hules però a prop de la catedral:

-“Van venir de Barcelona i van obrir aquesta botiga fa més de 80 anys. Està tal qual”.

Ella tenia tres o quatre anys. Va estudiar al Grup Escolar Dolors Monserdà, que ensenyava amb el renovador mètode Montessori.

De tant en tant busco una excusa per escapar-me a Sarrià, entrar a la botiga i parlar amb ella o amb el seu home. L’excusa acostuma a ser comprar-hi algun pot de plàstic, o un embut. Ahir, per exemple, en vaig sortir amb un plàstic per cobrir estovalles de tela i un pot per omplir de colònia.

-“Doncs posi-me’n dos metres, per cobrir una taula rectangular”, li vaig dir.

-“Passa, passa, anem a dins a tallar el plàstic”, em va dir convidant-me a entrar a la rebotiga.

Mentre tallava els dos metres de plàstic amb un regla de fusta de metre i mig -que té tants anys com l’establiment comercial- m’explicava:

“Durant la guerra, el fotògraf hongarès Robert Capa va venir a l’escola i ens va fer fotos. Tot i que no ho recordo, me les va ensenyar una periodista i m’hi vaig reconèixer. Conservo una foto de la meva classe de l’època i per això vaig poder comprovar que jo i algunes de les meves amigues érem les que Capa havia fotografiat”.

La Montserrat té el retall el retall d’El Periódico penjat a la botiga. Aquell dia la periodista Eva Melús li va ensenyar fotos de Capa provinents de la “maleta mexicana”, que havien estat perduts durant 66 anys (imatges de Capa i també de Gerda Taro i per David Seymour). I quina va ser la sorpresa de tothom quan la Montserrat s’hi va reconèixer.

I així ha estat com, un cop completada la conversa, he sortit de la botiga, he deixat enrera les històries de Montserrat Sagué, he agafat els ferrocarrils i m’he tornat cap a Sant Antoni.

 

Madrid 2018

Madrid 2018

Per primera vegada he passat tres dies a Madrid i m’ha encantat. Com que tenia poc temps per gaudir-ne, perquè tenia els dies ocupats, he intentat viure la ciutat com un madrileny. I quina millor manera de fer-ho que agafar el metro i observar.

Tenia l’hotel entre el Ministerio de Agricultura i el Museo de Antropología, davant de la parada d’Atocha. Per anar a la fira agafava el Metro a Atocha i canviava a Tribunal i a Nuevos Ministerios, dos noms que per a mi eren exòtics. També he fet escapades a Serrano, a Chueca i a Sol.

Des de la perspectiva d’un barceloní, del metro madrileny sorprèn la facilitat per canviar d’una línia a una altra. Tot sembla molt més integrat. “Perquè quan foraden no troben aigua com a Barcelona”, m’explica una amiga. En realitat no en sé el motiu, però m’ha fet la sensació que al metro de Madrid és molt més fàcil fluir que al de la capital catalana.

Madrid és ple d’edificis amb noms contundents que des de la distància no acabes d’ubicar si no els visites. Per això vaig fer una escapadeta a Serrano per saber on dimonis està l’Audiència Nacional. Era el divendres que hi declarava el major Trapero i tenia ganes d’oferir-li algun crit de suport si coincidia amb ell, cosa que no va passar: davant l’edifici hi havia moltes càmeres de televisió i periodistes, però el major ja havia sortit.

El tema d’ubicar és important i et porta sorpreses que ajuden a entendre coses. Per exemple, davant l’Audiència Nacional hi ha el Tribunal Suprem. I a molt pocs metres està la seu del PP, al carrer Génova. Noms que des de la distància sonen separats en realitat estan a quatre passes els uns dels altres, conviuen tant que per això deuen acabar sent el mateix.

Chueca em va recordar Gràcia: a la sortida del metro una plaça et dóna la benvinguda, envoltada per carrers estrets que fan una trama que respira a vila. Em va encantar Frida, el bar restaurant del carrer San Gregorio 8, molt agradable i on fan unes pizzes primíssimes de tomàquet sec, ceba caramelitzada i formatge de cabra exquisides. Un equilibri entre zona gai, barri familiar i lloc d’esbarjo nocturn per a tothom.

A Sol hi vaig treure el cap però en vaig fugir ràpid. Volia conèixer l’espai on havia nascut la nova esquerra espanyola, la plaça de l’edifici de la Comunidad Madrileña i dels carrers comercials. Tenia poc temps i un cop vista la plaça vaig tornar cap al transport subterrani.

Del metro em va sorprendre que la gent deixa sortir abans d’entrar. Molt més que a Barcelona. Crec que sé per què passa: a Barcelona el xiulet que anuncia el tancament de portes s’inicia de seguida, la gent comença a sortir i el pip-pip ja sona de manera estressant: sembla que si no entres ràpid el metro se t’escapa.

En canvi a Madrid l’espai de temps és més raonable: l’avís de tancament de portes no comença fins que els usuaris que arriben a l’estació ja han sortit del tren. I clar, mentre que a Barcelona el xiulet causa estrès i que la gent s’impacienti per entrar, a Madrid la gent que vol entrar no té cap excès de pressa. O això o que són molt més educats. Però diria que és això.

Una segona observació per l’estil la vaig fer a les escales mecàniques. Descaradament, la gent a Madrid es col·loca molt més a la dreta de l’escala per deixar passar els que tenen pressa per l’esquerra. Aquest tret sí que apuntaria a més educació cívica a Madrid que a Barcelona.

M’hi he sentit com en una ciutat nova, estrangera -perquè la desconeixia absolutament i perquè hi notes uns punts de referència del tot diferents que els del meu món de Barcelona- i molt atractiva. I diria que no sóc l’únic a qui li passa: vaig sentir, per exemple, com un grup d’estudiants de batxillerat catalans amb estètica CUP comentaven com els estava sorprenent Madrid.

I consti que no podia deixar de pensar en els polítics catalans presos i en com les coses es poden veure tan diferents en un lloc que en un altre. Potser la resposta me la va donar un parell de dies més tard l’ex Goma Espuma Guillermo Fesser, que ara viu a un petit poble al nord de Nova York i que preguntat a la Contra de La Vanguardia sobre la nostra situació política responia:

El català necessita que el reconeguin, i a l’espanyol no li surt reconèixer gens l’altre. Mala cosa! Els catalans sou insistents com els meus amics jueus: treuen de polleguera qualsevol. Voteu. Jo voldria unir-nos tots“.

No sé, però si jo fos l’alcaldessa Manuela Carmena, que a més té bona entrada a Catalunya, correria a fer una campanya que digués: “Catalanes, venid a conocer Madrid”.

ARCO 2018 i com empitjorar el relat

ARCO 2018 i com empitjorar el relat

Per motius professionals estava a la Fira d’Art Contemporani de Madrid, ARCO, el dia que Clemente González Soler,  president d’Ifema (el recinte firal) va exigir a una galerista que hi exhibeix, l’alemanya i reconeguda Helga de Alvear, que retirés l’obra Presos políticos en la España contemporánea de l’artista Santiago Sierra de la paret exterior del seu estand.  Paret que per cert dóna a l’entrada principal del pabelló 7 (ARCO ocupa dos pabellons, el 7 i el 9).

Si llegiu aquest escrit pocs dies després dels fets ja sabreu que l’obra mostrava 24 retrats pixelats de presos polítics, però a tothom li queda clar que el que més molestava, incomodava, el que ha fet que retiressin l’obra per trobar-la insuportable, vaja, era que tres d’aquests retrats eren de tres dels quatre presos polítics catalans: Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. El de Joaquim Forn no hi apareixia.

Helga de Alvear va acceptar la retirada i la paret va quedar blanca, com mostra aquesta imatge. Era un blanc impactant i rebel davant d’una decisió insòl·lita com és la censura en una exhibició d’art contemporani del nivell d’Arco.

Vaig llegir la notícia a primera hora a Vilaweb, però inicialment no indicava l’estand on havien censurat l’obra. Just després de dinar sí que vaig llegir que era a l’entrada del pabelló 7. Hi vaig anar de seguida que vaig poder i l’espectacle era impressionant. Com que eren quarts de tres, totes les televisions estaven preparant els seus directes per entrar als telenotícies: Tele 5, TVE, TeleMadrid, la Cuatro, Euskal Telebista, TV3… D’altres estaven enregistrant la informació amb el cartell de Junqueras i dels Jordis a les mans.

Ja dic que la paret blanca era d’un rebel impactant i per això, quan al cap d’una estona vaig tornar a passar i vaig veure que l’estaven conbrint amb altres quadres, em vaig indignar molt: una cosa és que et censurin un espai i una altra és que entris a jugar el seu joc i en comptes de deixar-lo en blanc substitueixis l’obra per una altra.

Per això em vaig acostar a un dels responsables de la Galeria i li vaig dir:

-“¿Pero qué hacéis? ¡Estáis estropeando aún más el relato!” No sé, va ser la frase que em va sortir.

No sense una mica de raó, el galerista em va contestar:

-“¡Pero si el relato ya está hecho!”

Jo li vaig replicar:

-“Pero cambiar la obra por otra lo acaba de rematar y de convertir en una cosa horrorosa, indignante”.

La vida a Arco continuava com si res però hi havia gent, madrilenys, que reaccionaven. Una senyora em va dir:

-“Si tingués un esprai pintaria a la paret ‘¡Libertad de expresión!'”. Que és el que hauríem d’haver fet tots plegats.

Jo també havia pensat en això de l’esprai però per sort em vaig retenir. Un bon amic, sempre lúcid, m’escrivia per Whatsapp:

-“Ja saps allò que deia Napoleó: no interrompis el teu enemic mentre s’està equivocant”.

Vaig parlar un moment amb un representant d’art típic d’Arco, entre bohemi i pijo, que indignat deia:

-“No estoy a favor de la independencia de Catalunya (una coletilla que molts necessiten posar a Madrid abans de fer una afirmació que va contra el consens espanyol), pero esto es una vergüenza y se lo voy a decir a Helga”.

També em vaig trobar una bona amiga, que ha fet la seva carrera professional sempre vinculada amb l’art. Em va parlar de l’artista en qüestió, Santiago Sierra: “Sempre fa obres provocadores”. El cas és que Ifema hi ha caigut de quatre potes, aconseguint, això sí, que l’obra es vengués per més de 80.000 euros.

Un cas que en tot cas es podrà estudiar a diverses facultats: d’Art, de Comunicació, de Política i de Sociologia, entre altres.

Quina barra

Llegeixo a La Vanguardia una notícia signada per Rosa Salvador: “La venda de pisos de luxe s’enfonsa per la situació política”.

La troupe mediàtica espanyola porta mesos queixant-se que una de les conseqüències del procés ha estat una aturada de la venda de pisos a Barcelona i per extensió a Catalunya, a finals del 2017. I, és clar, una suposada baixada dels preus. O una aturada de l’escalada, que no seria ben bé el mateix.

Segueixo llegint: “La venda de pisos de luxe es va enfonsar l’últim trimestre de l’any a Catalunya, arran de la incertesa política que va seguir al referèndum de l’1 d’octubre”.

Aporten com a referència les declaracions d’Imma Amat, d’Amat Immobiliària, que explica que en el seu cas “les vendes s’han reduït un 56%”. Amat destaca, en canvi, que els habitatges de preus mitjans i baixos, per sota dels 800.000 euros, que adquireixen els compradors locals, es continuen venent a bon ritme.

I dic jo: des de quina posició privilegiada es pot fer un plantejament informatiu així?

En primer lloc, la segona part de la notícia nega la major, la hipòtesi de com han baixat el preu dels pisos a conseqüència de l’intent fallit d’independència. Perquè, si els pisos amb preu per sota els 800.000 euros s’han seguit venent a bon ritme, vol dir que el procés no ha afectat el gruix del mercat immobiliari.

En segon lloc, caldria aclarir que 800.000 euros no és un preu “mitjà”. O en tot cas, mitjà respecte a què? I quin preu deu considerar la redactora o el diari “baix”: potser 400.000 euros? Qui pot comprar avui en dia un pis de 400.000 euros sense haver rebut abans, per exemple, una herència?

En tercer lloc, si el procés ha fet que baixin els preus desorbitats, als que més endavant en l’article un altre entrevistat es refereix com a “bombolla”, benvinguda sigui la baixada. Perquè algú hauria d’anar dient que un no increment no és sempre negatiu. Sobretot quan ja parlem de preus de base desorbitats. I per desorbitat entenem inassolible per a un ciutadà comú.

Com poden estar dient aquestes coses quan la ciutat, Barcelona, està literalment expulsant els seus ciutadans de classe mitjana i els està enviant a l’extraradi, o a la precarietat immobiliària, i els està substituint per inversors estrangers que després lloguen els seus pisos a turistes?

Quina barra.

Temps limitat

Tinc la sort de treballar a prop d’Àlex Broch (Barcelona, 1947),  un dels principals experts contemporanis en literatura catalana. Actualment està dirigint la nova Història de la literatura catalana d’Enciclopèdia, de la qual ja està preparant el cinquè volum.

És un savi amb look de savi: barba llarga i grisa, cabells una mica revolucionats, sempre pensatiu i amb un parlar que convida a escoltar. Incansable treballador, sembla que mai deixi d’escriure, i gran company.

Fa uns mesos, quan encara seia a la taula de davant meu, em va dir:

-“Saps? Jo ja sé que no podré fer tot el que vull fer”.

-“Què vols dir?”

-“Que ja ara sé que arribaré al final sense haver pogut escriure tot el que tinc al cap, tot el que vull escriure”.

L’Àlex Broch té 70 anys i per tant encara té la perspectiva raonable de 10 o 15 anys més escrivint sobre literatura catalana, però està clar que té raó, primer perquè mai se sap, i segon perquè tard o d’hora se’ns acaba el temps de poder fer coses. I fins i tot apurant fins al final la seva trajectòria com a crític literari, mai no acabaria tot el que vol acabar, perquè sempre se li obririen fronts nous.

Per sort, segur que ser director d’un projecte tan impressionant com el que té entre mans l’ajuda a concentrar esforços  i a no dispersar-se. Perquè la ment d’un savi sempre té el risc de la dispersió. I en canvi un projecte concret -amb un volum de feina més o menys previst-, ajuda a enllestir.

Quan aquell dia em va dir allò -que sap que mai podrà escriure tot el que vol escriure- de seguida li vaig dir que l’entenia, perquè salvant les distàncies tinc la mateixa sensació: ja sé ara que en la vida no podré fer tot el que voldria fer: no podré acabar tots els projectes que m’agradaria acabar, ni visitar tots els països que m’agradaria visitar, ni llegir tot el que m’agradria llegir, ni…

Per això penso que és tan important, de tant en tant, aturar-se i escriure quines coses vols fer en la vida. I tenir prou flexibilitat per combinar les obligacions del dia a dia amb la llista de projectes vitals prioritaris. Perquè, com tots sabem, el temps és limitat.