Autor: Guillem Carbonell

Ricard Rodríguez Martos, diaca d’Stella Maris

Necessitava un espai de silenci després d’un cap de setmana intens i m’he presentat a missa de 8 del vespre de la parròquia de Sant Josep Oriol, al carrer Diputació, just per sobre del barri de Sant Antoni de Barcelona. Ja hi havia anat algun dia i m’agrada el tarannà que s’hi respira. Al costat del rector Enric Termes, hi havia un diaca que l’ajudava. -“Us preguntareu qui és” ha dit el rector. Doncs per sorpresa meva, era Ricard Rodríguez Martos, diaca de Stella Maris Barcelona, l’entitat cristiana que fa apostolat de mar (dóna suport als mariners d’arreu del món que arriben amb problemes al port de Barcelona). Aquest barceloní ha estat notícia fa pocs dies per haver contribuït al retorn de mariners de Sri Lanka al seu país, després d’una desgraciada història que els havia fet tripulants del C-Star, el vaixell anti-immigrants en aigües del Mediterrani. Una part dels tripulants del vaixell van acabar abandonats a la seva sort i sense haver cobrat, al port de Barcelona. I una acció conjunta del  Comitè de Benestar de Port de Barcelona, Capitania, l’Autoritat Porturària i Stella Maris va aconseguir que els tripulants cobressin i hagin pogut tornar al seu país. Stella Maris va  assumir el paper d’interlocutor permanent amb els tripulants. M’ha agradat veure’l i coincidir-hi. Mossèn Enric Termes ha recordat que dimecres comença la Quaresma i s’han repartit fulls...

Read More

“¡Desgraciado!”

La megafonia del metro de Barcelona repeteix fins a la sacietat, des de fa unes setmanes, un missatge nou, en català, castellà i anglès, que pretén prevenir els passatgers contra els robatoris. Més o menys ve a dir: “Els lladres aprofiten les teves distraccions, vigila les teves pertinències”. Al principi la versió anglesa  feia una mica de vergonya aliena, la llegia una noia amb accent i dicció catalana, però fa cosa d’una setmana van rectificar i ara ja es pot escoltar en un anglès perfecte. Dilluns al matí, a dos quarts de vuit, vaig tornar a escoltar el missatge mentre esperava que arribés el metro a l’estació d’Universitat. Les esperes al metro de Barcelona acostumen a ser breus, perquè en hores punta els combois passen cada dos minuts, així que el missatge el vaig sentir la poca estona que vaig aprofitar per seure en un dels bancs de l’estació. Va arribar el metro, em vaig aixecar i, malgrat la meva impaciència per entrar, vaig deixar passar els passatgers que sortien del vagó. De sobte, una senyora que sortia s’ho va repensar i va fer mitja volta. Va anar directe a un home que seia com si res dins del vagó. Ella li va allargar la mà i li va espetar: -“¡Devuélveme el móvil!” L’home no va dubtar ni un instant i, com si res, li va tornar el mòbil que li...

Read More

“The Post”

Dijous vaig tornar al Renoir Floridablanca, aquesta vegada per veure The Post, o Els arxius del Pentàgon, com l’han traduït aquí. Dirigida per Steven Spielberg i protagonitzada per Meryl Streep (a la pel·lícula Kay Graham propietària accidental de The Washington Post) i Tom Hanks (que representa el director del diari l’any 1971, Tom Hanks). El film relata l’enfrontament entre periodistes i govern als Estats Units al voltant de la publicació dels ‘Papers del Pentàgon’, un document en què es demostrava que l’opinió pública nord-americana no coneixia la veritat sobre la Guerra del Vietnam. Però a mi hi ha dues coses que m’han agradat especialment. Sobretot, conèixer la figura de Kay Graham en aquella història. El seu pare Eugene Meyer va comprar el Washington Post l’any 1933. I el seu marit, Philip Graham, el va heretar però es va suïcidar el 1963. Aquest fet va col·locar Graham inesperadament i contra el seu desig all front del principal diari de la capital dels Estats Units. Un diari local però amb voluntat nacional i necessitat de capital  per créixer. Propietària en principi insegura i menystinguda pel seu entorn de consellers, Graham es veu en la difícil cruïlla d’haver de decidir entre la publicació o no dels Papers del Pentàgon que la redacció ha aconseguit i que els seus consellers financers volen evitar que publiqui, en plena sortida a Borsa. Contra tot pronòstic Katherine Graham...

Read More

“Call me by your name”

Sempre que passo davant del cinema Renoir Floridablanca tafanejo la cartellera i, si fan una pel·lícula que m’atreu, intento anar-hi ràpid perquè sé que la cartellera canvia d’un dia per l’altre. La pel·lícula pot saltar d’horari o directament desaparèixer i potser tornar-hi més endavant. Que un dia facin una pel·lícula no et garanteix que la facin al dia següent. Com que tinc la sort de tenir-lo a quatre passes, de tant en tant, quan el nen ja dorm, dic bona nit a casa i aprofito les sessions nocturnes que comencen a dos quarts d’11 de la nit. Dimarts ho vaig fer amb Call me by your name, una història d’amor dirigida per Luca Guadagnino i protagonitzada per Armie Hammer (Oliver) i Timothée Chamalet (Elio). És un film europeu pur i dur, tot i la participació nord-americana. Parlat en anglès, italià, francès i amb incursions d’alemany. La història passa en una vil·la del nord d’Itàlia l’estiu de 1983 i narra la història d’amor entre els dos protagonistes amb alguna punta de triangle amorós amb una altra de les protagonistes, Amira Casar (Marzia). Quan el director parla de la pel·lícula diu que “tanca una triologia seva de films basats en el desig, en aquest cas un idil·li de joventut”. La seva trama avança a poc a poc en un joc com del gat i el ratolí: “aquell anar i venir que succeeix entre persones que...

Read More

Homenatge a la capelina

Quan va néixer TV3, els anys 80, em vaig fer addicte a la informació metereològica. Antoni Castejón i Alfred Rodríguez Picó -sobretot aquest últim- van aconseguir trencar amb la grisor oficial de les previsions metereològiques de TVE i aficionar-nos tots plegats a saber el temps que faria i sobretot a entendre els perquès: per què plourà o per què farà sol? Van crear escola i encara ara les previsions metereològiques de Tomàs Molina viuen d’aquella escola, tot i que Picó fos defenestrat. Però va arribar un moment en què me’n vaig cansar. Aficionat com sóc a seguir els mèdias de tot el món, fa anys que sé millor quin temps farà a París, a Londres o a San Francisco que si plourà a Barcelona, si bufarà tramuntana a l’Empordà o si nevarà al Pirineu. I no per esnobisme, sinó perquè escoltar ràdios i veure televisions de tot el món em permet viatjar mentalment sense moure’m de casa, m’agrada. I pel que fa al temps que farà, ho deixo tot una mica en mans de la sorpresa: “Oh, avui fa sol!”. “Oh, està plovent!” En un país de bon temps com el nostre, podríeu dir que aquesta és una opció fàcil. Sí, però també em col·loca en situacions inesperades. Un dijous recent ens va despertar la pluja forta que colpejava els carrers de l’Eixample. Com que no ens ho esperàvem,...

Read More

Subscriu-t’hi!

A quin email vols rebre els articles?


Hemeroteca

Posts més recents

Post per temes