Autor: Guillem Carbonell

“The Post”

Dijous vaig tornar al Renoir Floridablanca, aquesta vegada per veure The Post, o Els arxius del Pentàgon, com l’han traduït aquí. Dirigida per Steven Spielberg i protagonitzada per Meryl Streep (a la pel·lícula Kay Graham propietària accidental de The Washington Post) i Tom Hanks (que representa el director del diari l’any 1971, Tom Hanks). El film relata l’enfrontament entre periodistes i govern als Estats Units al voltant de la publicació dels ‘Papers del Pentàgon’, un document en què es demostrava que l’opinió pública nord-americana no coneixia la veritat sobre la Guerra del Vietnam. Però a mi hi ha dues coses que m’han agradat especialment. Sobretot, conèixer la figura de Kay Graham en aquella història. El seu pare Eugene Meyer va comprar el Washington Post l’any 1933. I el seu marit, Philip Graham, el va heretar però es va suïcidar el 1963. Aquest fet va col·locar Graham inesperadament i contra el seu desig all front del principal diari de la capital dels Estats Units. Un diari local però amb voluntat nacional i necessitat de capital  per créixer. Propietària en principi insegura i menystinguda pel seu entorn de consellers, Graham es veu en la difícil cruïlla d’haver de decidir entre la publicació o no dels Papers del Pentàgon que la redacció ha aconseguit i que els seus consellers financers volen evitar que publiqui, en plena sortida a Borsa. Contra tot pronòstic Katherine Graham...

Read More

“Call me by your name”

Sempre que passo davant del cinema Renoir Floridablanca tafanejo la cartellera i, si fan una pel·lícula que m’atreu, intento anar-hi ràpid perquè sé que la cartellera canvia d’un dia per l’altre. La pel·lícula pot saltar d’horari o directament desaparèixer i potser tornar-hi més endavant. Que un dia facin una pel·lícula no et garanteix que la facin al dia següent. Com que tinc la sort de tenir-lo a quatre passes, de tant en tant, quan el nen ja dorm, dic bona nit a casa i aprofito les sessions nocturnes que comencen a dos quarts d’11 de la nit. Dimarts ho vaig fer amb Call me by your name, una història d’amor dirigida per Luca Guadagnino i protagonitzada per Armie Hammer (Oliver) i Timothée Chamalet (Elio). És un film europeu pur i dur, tot i la participació nord-americana. Parlat en anglès, italià, francès i amb incursions d’alemany. La història passa en una vil·la del nord d’Itàlia l’estiu de 1983 i narra la història d’amor entre els dos protagonistes amb alguna punta de triangle amorós amb una altra de les protagonistes, Amira Casar (Marzia). Quan el director parla de la pel·lícula diu que “tanca una triologia seva de films basats en el desig, en aquest cas un idil·li de joventut”. La seva trama avança a poc a poc en un joc com del gat i el ratolí: “aquell anar i venir que succeeix entre persones que...

Read More

Homenatge a la capelina

Quan va néixer TV3, els anys 80, em vaig fer addicte a la informació metereològica. Antoni Castejón i Alfred Rodríguez Picó -sobretot aquest últim- van aconseguir trencar amb la grisor oficial de les previsions metereològiques de TVE i aficionar-nos tots plegats a saber el temps que faria i sobretot a entendre els perquès: per què plourà o per què farà sol? Van crear escola i encara ara les previsions metereològiques de Tomàs Molina viuen d’aquella escola, tot i que Picó fos defenestrat. Però va arribar un moment en què me’n vaig cansar. Aficionat com sóc a seguir els mèdias de tot el món, fa anys que sé millor quin temps farà a París, a Londres o a San Francisco que si plourà a Barcelona, si bufarà tramuntana a l’Empordà o si nevarà al Pirineu. I no per esnobisme, sinó perquè escoltar ràdios i veure televisions de tot el món em permet viatjar mentalment sense moure’m de casa, m’agrada. I pel que fa al temps que farà, ho deixo tot una mica en mans de la sorpresa: “Oh, avui fa sol!”. “Oh, està plovent!” En un país de bon temps com el nostre, podríeu dir que aquesta és una opció fàcil. Sí, però també em col·loca en situacions inesperades. Un dijous recent ens va despertar la pluja forta que colpejava els carrers de l’Eixample. Com que no ens ho esperàvem,...

Read More

La vida és un misteri

Remei Margarit (Sitges, 1935) va publicar fa uns dies una article a La Vanguardia que es titulava L’escriptori. Deia que als set anys els Reis Mags li van regalar un escriptori blau que no havia posat a la carta. Sí que havia demanat joguines, com un cotxe de pedals que no li van dur mai. Però els Reis van encertar aquell regal i, tot i el pas dels anys -quan escric aquestes línies en té 82-, recorda l’escriptori com un regal ple de sentit: “Al llarg de la meva vida sempre he fet el possible per tenir un racó on escriure”. Jo també col·loco sempre un escriptori allà on puc. Ara, per exemple, el tinc al despatxet que em vaig treure de la màniga eliminant el petit vestidor del pis i col·locant-hi un taulell, amb vistes a l’Eixample i al Tibidabo. A partir del sentit i de la importància d’aquell escriptori Margarit parla de la vida i en un moment determinat llença una sentència potser òbvia però que jo he anotat: “la vida és un misteri” . M’agrada aquesta frase perquè deixa oberta totes les possibilitats i, sense donar cap resposta, les dóna totes. Respon les preguntes més humanes que queden formulades a l’adolescència però que en realitat no desapareixen mai: Què fem aquí? Qui són els altres, els que ens acompanyen? Té algun sentit la nostra existència enmig...

Read More

El millor quiosc deixa les rambles i se’n va a Sant Antoni

-“Saps que ens mudem?”. Doncs no ho sabia. M’ho explica un dels dependents del Free Time. el meu quiosc-llibreria preferit de Barcelona, fins ara al 114 de la Rambla. Hi són des del 1992, pujant a mà dreta, poc abans de Portaferrissa. Tenen una gran selecció de llibres i revistes internacionals d’actualitat i de tendències: arquitectura, interiorisme, estils de vida, viatges, música, economia, gastronomia, programació… Qui sigui que fa la tria, la fa molt bé, és molt temptadora. Comprador compulsiu de publicacions en paper com sóc, vaig localitzar el Free Time fa divuit anys, quan vaig viure un parell d’anys en un petit estudi de Portaferrissa 11, cantonada amb el carrer d’en Bot, que sempre recordaré com el meu primer espai de vida adulta a la ciutat. Quan hi passo no puc deixar de mirar de reüll l’edifici (que en part és un hostal, l’Hostal Fina, antiga seu del Col·legi de Notaris) i somriure. Quan vaig deixar el barri del Pi i em vaig mudar a Sant Antoni vaig seguir sent client habitual del Free Time, client de cap de setmana: hi passo a comprar, a remenar, a tafanejar i a emprenyar-me amb les portades, just abans d’entrar a l’Ateneu, que és a tocar. Curiosament ara els tindré molt a prop de casa. Arriben a Sant Antoni pocs mesos abans que reobri el mercat després de vuit anys d’obres...

Read More

Subscriu-t’hi!

A quin email vols rebre els articles?


Hemeroteca

Posts més recents

Post per temes