Un cap de fibló s’endú 4 palmeres i 7 fanals a Sitges

Un cap de fibló s’endú 4 palmeres i 7 fanals a Sitges

IMG_20160228_124821[1]
De petits els germans miràvem el pare amb cara d’incredulitat quan, passejant per Sitges, ens explicava que de més jove i en dies de tempesta havia vist remolins i caps de fibló, de mar cap a terra, des del passeig marítim de Sitges. De grans ja hem anat veient quanta raó tenia i com era de verídic el que ens explicava, i amb les últimes tempestes s’ha tornat a constatar…IMG_20160228_124631[1]

Després de mesos de sequera i de càlid hivern, per fi ha arribat una borrasca de cert fred i pluja que, a Sitges, ha anat acompanyada de caps de fibló.

IMG_20160228_124716[1]

I un d’ells ha escapçat quatre palmeres i set fanals, com mostren les imatges, fetes l’endemà al matí.

IMG_20160228_124655[1]

“Però els tornados que jo havia vist sempre eren a l’aigua, no tocaven terra”, explica ara el meu pare.

Què en volem fer del turisme familiar a #Sitges?

(Apublicat a l’Eco de Sitges el 31 d’agost de 2012 dins la secció ‘Cròniques de la Ribera’)

Què en volem fer del turisme familiar a Sitges?

Els que viviu al poble (vull dir, al nucli antic de Sitges) potser no ho vau sentir però els residents a tot el passeig marítim i al Vinyet no vam poder dormir la nit de dilluns 20 a dimarts 21 d’agost. Sí, ja ho sé que durant la festa major hi ha dies en què molta gent no pot dormir, però en aquest cas va ser exagerat.

Al programa de la festa apareixia anunciat així: “A dos quarts d’onze de la nit, al Passeig de la Ribera, FESTA SONORA amb els grups musicals Bulma i Chinese Christmas Card, i l’actuació de Dj’s de Sitges. Funk, rock, electro, newwave, tech house, espectacle de llums i projeccions”.

Quan em vaig ficar al llit, a les 12h, a la zona de l’Hotel Subur Marítim, ja se sentia música però semblava que seria una cosa raonable, que a les dues de la matinada acabaria.

Em vaig anar despertant fins que no vaig poder més i vaig consultar l’hora: les quatre, i semblava que tingués la discoteca al davant de casa! Suposo que hi contribuia el vent i el fet que l’escenari (i per tant els altaveus) estiguessin orientats cap a Terramar.

A casa aquell dia érem uns quants i ningú no va dormir bé fins a dos quarts de cinc del matí. Excepte un convidat per es pren una pastilla per dormir! Fins i tot l’àvia (97 anys), quan li vaig preguntar al matí, em va dir que sí, havia sentit tota la nit el concert i n’imitava el ritme: “Pum-pum, pum-pum, pum-pum”. Molt ben imitat, per cert. Tots els familiars i amics que estiuegen pel Vinyet amb qui vaig parlar estaven sorpresos i molestos que la ‘festa’ acabés tan tard i amb aquella potència.

Em sembla fantàstic, de debò, que la música funk, rock, electro, newwave i tech house tingui el seu lloc a la festa, però en discuteixo l’horari i la potència: tan greu seria que el concert acabés a les 2 de la matinada?

A partir d’aquest tema vam tenir una interessant xerrada sobre quin turisme està buscant Sitges o, millor dit, si algú sap quin turisme està buscant el municipi. En teoria s’hauria de voler un equilibri que valorés tot el tenim: el turisme gai, el familiar, el de negocis i congressos, el de la gent que ve a passar el dia i el dels sitgetans que, a més de viure-hi, també ‘estiuegen’ al poble.

Està clar que el turisme gai s’ha consolidat com una de les principals fonts d’ingressos i particularitats del municipi. Al Sitges que he conegut des de petit sempre hi havia hagut turisme homosexual i en els últims anys el turisme gai s’ha incrementat exponencialment. És l’aplicació particular a Sitges del fenòmen del turisme de masses i de les low cost. D’altra banda una aposta econòmica força segura, un públic potencial amb diners i ganes d’anar a llocs on es troba a gust.

En general els gais que venen a Sitges ho fan per disfrutar de l’entorn i dels serveis, s’hi senten còmodes. Però, per posar un exemple, cal organitzar un espectacle com el Gay Pride? Jo crec que no, a Sitges no li cal un Gay Pride. Entre altres coses perquè Sitges ja és en si un dels millors exemples de convivència en la diversitat.

No calia, per exemple, que el meu germà arribés a Sitges un migdia de començaments d’estiu, amb tota la canalla, i el primer que es trobés en un carrer del Vinyet fos una carrossa que anava cap al passeig amb un penis gegant inflable inflat! Que em perdonin però el Gay Pride de Sitges em sembla de molt poc gust i crec que va en direcció contrària al que Sitges hauria de buscar. És una festa més pròpia del turisme que ara Lloret es vol treure de sobre que no pas del turisme gai popular però de qualitat que pot tenir (i té) Sitges.

El concert del 20 d’agost a la nit està per mi al mateix nivell. Acabar a 2/4 de 5 de la matinada un concert disco a tot volum és una desconsideració cap a la gent que vol estiuejar a gust. Què debien pensar aquell dia, per exemple, la majoria dels que s’allotgen al Subur o al Calípolis? Ja dic que acabant el concert a les dues n’hi hauria hagut més que suficient.

Ens vam posar ràpidament d’acord que sembla que algú s’hagi oblidat dels estiuejants, de les famílies que venen a passar l’estiu a Sitges i que també són una font d’ingressos important, a més de representar una continuïtat històrica (del turisme familiar, famílies que fa molts anys que passen l’estiu a Sitges) i que també han de tenir el seu espai, sentir-se mínimament còmodes en aquest Sitges tan fantàsticament divers, si no volem que marxin.

Sitges des del Dolce

Sitges des del Dolce

L1330137.JPG

 

Heu vist mai Sitges des de l’Hotel Dolce? Jo no hi havia dormit mai però ho vaig fer el cap de setmana passat.

Tinc un cert lligam emocional amb la zona. Quan el meu avi Bartomeu Carbonell vivia a Suïssa (de 1936 fins als 50’s), en l’època en què les coses li anaven bé va comprar la masia i la finca del Pou d’en Jan, que és la que hi havia al voltant d’on ara hi ha l’hotel. Durant molts anys hi feien vi dolç i malvasia.

El meu pare m’explica coses de quan hi estiuejaven: “Pujàvem a l’ermita de la mare de Déu de Gràcia, la que hi ha dalt de la muntanya”. Encara guarda en algun calaix uns goigs d’aquella època. El meu avi va canviar el nom de la masia pel de Bon Repòs, però hi van seguir fent ví amb el nom original, el de Pou d’en Joan. Després, quan la família va haver de tornar de Zürich i es van instal·lar a Barcelona, avançada la postguerra, van vendre la finca i la va comprar en Paco Garcia-Munté.

“La masia Miralpeix (de la que ara ja només queden unes runes rera l’hotel) era dels Querol. I la masia que encara hi ha davant del Dolce, era dels Casacoberta”. Suposo que vol dir la que té un rètol al davant que diu: “En venda”.

L1330170.JPG

Per això quan des de les relacions públiques del Dolce em van contactar fa uns dies perquè conegués l’hotel (suposo que volen potenciar el turisme de proximitat, gent que ara prefereix no marxar fora però sí donar-se un petit luxe local) m’ho vaig pensar poc i vaig acceptar. Crec que no ho sabien, però entre nosaltres, havien donat en la diana!

Em van assignar l’habitació 440 i el primer que em impactar van ser les vistes de 180 graus sobre el pla de Sitges: a mà esquerra, els camps i unes últimes vinyes. L’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla just al centre de tot. Com us ho diria? El que veia des de l’habitació es resumeix en tres colors:

El verd (no només del golf de Terramar sinó també de les poques vinyes, dels molts pins, del margalló plantat als voltants de l’hotel i dels matolls silvestres que encara es veuen verds i frescos.

El blanc que, malgrat tot, continua ajuntant les cases del poble.

I és clar, el blau del mar i del cel (va fer molt bon cap de setmana).

Una vista que embadaleix a qualsevol sitgetà: t’hi quedaries hores i hores mirant.

Si ja heu anat alguna vegada al Dolce sabreu que té la gràcia de tenir present detalls locals. Els noms de les sales i dels restaurants, per exemple: Racó de la Calma, Malvasia, Verema, La Punta… Amb poesies de Santiago Rusiñol a les parets!

El càtering que em van oferir al Dolce va ser esplèndid. Dissabte vaig sopar carn a la brasa i, de postres, tast de mousse de cafè, gerd i llimona. Diumenge vaig dinar un gaspatxo de mango exquisit, vedella boníssima i, pastís de llimona amb merengue i pasta brisa! -“Feliciteu els cuiners!” El pastís era fora de sèrie, de debò. Per entendre’ns, em recordava el pastís de llimona de la pastisseria Pascual de Sant Pere de Ribes, però més sofisticat.


Les piscines donen al costat Vilanova i en canvi el jacuzzi i la piscina interior dóna de ple a la badia de Sitges. Imagineu l’escena? T’estires amb el relax de les bombolles i la vista que tens és… el pla de Sitges! L’església i el poble.

El regal incloia una sessió de massatges de 35 minuts. Me’l va fer en Jorge, un cubà d’uns 50 anys que va arribar a Catalunya el 1999, just abans de l’entrada a l’euro. Mentre ell anava fent el massatge no em vaig poder estar de explicar-li. -“Tinc una foto d’un besavi a Cuba amb un Facund Bacardí (per dates, creiem que és un fill i no el fundador de la casa de rom)”. En Jorge em va explicar que en Bacardí es va inventar el rom, que els cubans abans no en feien. “L’Havana Club i els seus ‘añejos’ van venir després”.

L1330126.JPG

La casualitat (jo vaig triar les dates) va fer que la meva estada coincidís amb el còctel de presentació del Sitges Fashion Weekend. L’alcalde Miquel Forns i l’impulsor del certamen, l’Alberto, van desitjar que el SFW aconsegueixi atreure el món de la moda a la Blanca Subur. I a poc a poc sembla que ho estan aconseguint.

En fi, potser ja hi heu estat i ja sabeu de què us parlo. A mi el regal em va servir per descobrir el Dolce i crec que hi tornaré.

El carrer del Pecat de Sitges

El carrer del Pecat de Sitges

carrerdelpecat.JPG

(Publicat fa unes setmanes a l’Eco de Sitges)

Cròniques de la Ribera: El carrer del Pecat

El meu tiet Franz Carbonell, que va morir al setembre, era un fidelíssim lector de l’Eco. Des que vaig començar a col·laborar en aquest setmanari sempre que em veia aprofitava per comentar, puntualitzar, corregir o ampliar alguna d’aquestes cròniques de la Ribera.

Me’l trobava els dissabtes pel carrer Parellades, quan ell anava a comprar La Vanguardia al quiosc, caminant amb el bastó i, si era estiu, amb el barret de palla. Jo arribava de Barcelona i ens creuàvem.

Un dia que, fa un parell d’anys, jo havia escrit sobre el carrer del Pecat em va fer acompanyar-lo a comprar el diari:

-“Vine, t’he de dir una cosa”

Quan el tiet Franz passejava pel carrer era una persona molt independent, així que que em convidés a acompanyar-lo a comprar el diari era bastant excepcional. Al carrer era més de salutacions càlides i ràpides que li permetien seguir el seu recorregut.

Quan ja sortíem de la llibreria em va explicar:

-“És que tinc amics que viuen al carrer 1 de maig i no els agrada gens que s’utilitzi el nom de “carrer del Pecat”, t’aconsello que als articles de l’Eco no ho facis”.

La veritat és que sempre he utilitzat indistintament 2 de maig i carrer del Pecat, tot i ser conscient que en realitat es diu 1 de maig de 1838. Li podríem dir “El carrer dels tres noms” o de fet “dels quatre noms”, si hi afegim el del primer tram, “carrer del Marquès de Montroig”.

Vaig pensar en tot això dissabte passat quan, anant en bici de Parellades a la Ribera pel carrer de l’1 de maig, vaig veure que a la zona més propera al passeig, la dels pubs, hi han penjat una pancarta de banda a banda que diu: “Carrer del Pecat, Calle del Pecado, Sin Street”.

“Pecat” i “Pecado” estan com ratllats però no crec que tingui cap significat pejoratiu perquè en anglès el que apareix guixat és “Street” i no “Sin”. No sé si m’explico, deuen ser temes d’estètica.

A la part inferior de la pancarta una adreça web serveix per acabar d’aclarir el seu objectiu últim: www.calledelpecado.es (de fet si us fixeu a la foto, hi han afegit una “w” de més: “wwww.calledelpecado.es”, coses de les impremtes).

I és clar, ja a casa he buscat l’adreça a internet. Està bé, és un intent de comunicar l’agenda d’actes i d’activitats d’aquell extrem del carrer: festes, esdeveniments, llistat de bars… També tenen twitter i facebook, tota una campanya 2.0 del carrer del Pecat, ja me n’he fet seguidor i amic. T

Diria que el meu tiet Franz aquest cartell se’l miraria de reüll, no li agradaria però tampoc no en faria gaire cas. Als seus amics suposo que tampoc no els agrada gaire. I jo simplement us ho explico de manera descriptiva, no entro a jutjar-ho. Potser ja heu vist la pancarta i sinó, quan hi passeu, fixeu-vos-hi.

_ _ _

PD: I què va passar l’1 de maig de 1838? Ho trobo a la pàgina “Gositges”: “En plenes guerres carlines el poble, d’esperit liberal, es va emmurallar i va reforçar la seva milícia, que va frenar els carlins en un dels episodis més tràgics de la nostra història: l’atac de l’1 de maig de 1838, esdeveniment que es recorda amb el nom del carrer que porta aquesta data. Durant la dictadura franquista el carrer es va rebatejar amb el nom de 2 de maig i rep el sobrenom de Carrer del Pecat”.

Sitges Fashion Weekend’s party at hotel and ‘spa’ @DolceSitges

Sitges Fashion Weekend’s party at hotel and ‘spa’ @DolceSitges

A very nice and welcoming party has taken place this evening at Dolce Sitges (a 5 star spa 35 minutes away from Barcelona) to open the Sitges Fashion Weekend.

The idea of this festival is to introduce Sitges (a top destination for tourism) in the world of fashion, which is one of the few topics in which the village is still not in.

Alberto, the entrepreneur who had the idea of organising the event, has explained that he is willing to bring the main fashion designers to Sitges.

Custo Barcelona and Aeronautica Militare have already taken part in the event this year.