Benvingut és l’únic que li podem dir a un any nou. Per molt que el que deixem enrere li passi el relleu amb tot de reptes d’allò més difícils.

A nivell mundial, tots som conscients que vivim en un dels contextos més inestables des de les guerres mundials. Amb un integrisme àrab que conquereix ments amb tàctiques de les sectes europees dels 70’s, un món occidental que no sap del tot com defensar-se, i unes potències (Xina, Rússia, Estats Units) d’allò més dividides. I amb una realitat de desequilibris i desigualtats que ens enfronten humanament al gran repte de l’acollida de les mgracions, polítiques o econòmiques.

A nivell polític poques vegades com ara hem viscut envoltats de tants fronts oberts:

A Catalunya, en breu veurem en què acaba el Procés, però en tot cas l’independentisme no està mostrant -vist a 1 de gener- prou força per tirar endavant un projecte que tenint present les grans mobilitzacions socials sembla ineludible.

A Barcelona, els que feien mofa d’Ada Colau s’hauran d’anar acostumant a que ella sí ha entès alguna cosa de la nova política i que com els seus contrincants no es posin les piles la tindran governant, a Barcelona o a Catalunya, molts anys. Tot i això, els reptes que té Colau a Barcelona són immensos (què fer amb el turisme? què fer amb el comerç? com reordenar la circulació? què fer amb l’urbanisme? com eliminar la corrupció?) i d’alguna manera xoquen amb les línies estratègiques del govern Trias, que tot sigui dit, estaven ben palntejades i donaven bons resultats.

A nivell espanyol també aviat veurem si s’imposa la paràlisi política com al Parlament català (en part seria divertit pensant en tots aquells que s’han burlat per inútil de la paràlisi catalana) o si pel contrari s’imposa un pacte. Des d’aquí apostem perquè s’imposarà la gran coalició PP-PSOE, veurem.

Menció a banda mereix el medi ambient, en un Nadal que ha sorprès arreu del món amb unes temperatures suaus (20 graus superiors a les normals al Pol Nord!) i tempestes contundents a Anglaterra o a alguns indrets de nord-amèrica. Temps tindrem per saber si tot plegat és conseqüència puntual d’El Niño, evidència del canvi climàtic o una anècdota de la història meteorològica.

En general queda però l’esperança de les societats de cada país, unes poblacions en realitat més unides que mai tant físicament (desplaçar-se d’una punta a l’altra del món mai havia estat tan fàcil), com mentalment (en realitat cada cop més vivim en una aldea global amb referents similars). Matitzat això per la tendència contrària provocada també per Internet d’agrupar-se en similars, en cercles d’interessos comuns i sovint tancats, que porten més a xocs que a trobades. Quins dels dos impulsos s’imposarà? Des d’aquí apostem pel primer, és clar.

No hi ha cap article relacionat.