(Publicat a l’Eco de Sitges) / Cròniques de la Ribera – G.C.

Fa uns dies va morir Eulàlia Font Pouget (Barcelona 1918-2012). Era tota una senyora de Barcelona, estiuejava a Sitges i jo la coneixia perquè era molt bona amiga de la meva àvia. Tothom li deia Lilette.

Sovint les veia jugar a cartes i sobretot escoltava les històries que s’explicaven l’una a l’altra, anècdotes de la seva joventut, la vida a Barcelona abans de la guerra civil.

Un dia vaig quedar amb ella perquè m’expliqués millor aquelles aventures, vam estar més tres hores xerrant. La seva mare era de la Cerdanya, amb orígens a Osseja, a la Cerdanya francesa. D’aquí el nom de Pouget i de Lilette.

-“La Cerdanya de quan jo era petita? Per arribar-hi no era tan fàcil com ara, el tren només anava fins a Ripoll. Ens portaven en diligència fins a Ribes de Freser. I des de Ribes una altra diligència ens duia per la Collada de Toses fins a Puigcerdà. Sortíem de Barcelona a les 7 del matí i arribàvem a Puigcerdà a l’hora de sopar. I això a l’estiu!”

Evidentment la guerra civil la va marcar molt. Però posats a recuperar una història diferent i peculiar no parlaré de la guerra espanyola sinó dels seus records de la segona guerra mundial. Ella recordava perfectament com l’Alemanya nazi havia ocupat l’Alta Cerdanya perquè hi entrava a visitar els seus familiars d’Osseja, i m’ho va explicar així:

-“Us pot estranyar però la veritat és que tots els soldats alemanys que vaig veure a Cerdanya amb mi eren molt correctes. A Puigcerdà et donaven el permís per passar la frontera i et deien:

-“Bueno, y usted al llegar, arréglese con los alemanes.”

Arribaves allà i et trobaves amb uns nois guapíssims, joves… Molts eren ferits de guerra, els enviaven allà a vigilar la frontera i perquè es refessin una mica. Eren soldats nazis i hi havia banderes nazis per tot arreu. Entraves a un país que estava sota el poder dels alemanys.

No podíem agafar el tren ni anar més lluny de 10 km a la rodona. Si volies anar més enllà et donaven un altre permís. Una de les vegades jo anava a Osseja a veure els parents.

Com que nosaltres començàvem a tenir de tot el que necessitàvem, anava una mica carregada, portava menjar per als familiars francesos. Quan vaig haver passat la frontera vaig trobar dos soldats que em van dir:

-“Oh, madame, vous êtes très chargé, nous vous pourtons les sachets”.

Em van agafar cadascú un sac i vaig anar ben tranquil·la fins a Osseja. Però el meu tiet Salvador Calvet era l’Alcalde d’Osseja, se les havia de veure amb els alemanys i jo no volia que em veiés arribar amb un soldat alemany a cada banda i somrient.

Vam anar per aquella recta que no s’acaba mai fins arribar a Osseja. Els soldats em van explicar d’on eren, que els havien ferit i estaven en convalescència. I quan em va veure arribar al poble, la carretera girava per una banda cap a la seva caserna i per l’altra et portava a la plaça del poble. Com que no volia que la família em veiés arribar amb els soldats, en arribar a la cruïlla els vaig dir:

-“Oh, merci, merci”

Però ells insistien:

-“Nous pourtons les sachets jusqu’a la place”

Finalment, em fa l’efecte que em debien entendre: em van donar els paquets, que pesaven molt, i vaig fer l’última part del trajecte sola. Quan vaig arribar a casa de la tieta, em va dir:

-“Déu meu, has vingut així de carregada des de Bougmadame?”

-“Sí, he agafat un taxi a Puigcerdà però no ha pogut passar a Bourgmadame” (encara no hi havia pont per als cotxes, només una passarel·la per travessar el riu a peu). I recordo que la tieta em va dir en francès:

-“Avec toute cette route et ce soleil, comme tu dois être fatigué!”

I no em vaig atrevir a explicar-li la història dels soldats alemanys…”

(continuarà)