Quina barra

Llegeixo a La Vanguardia una notícia signada per Rosa Salvador: “La venda de pisos de luxe s’enfonsa per la situació política”.

La troupe mediàtica espanyola porta mesos queixant-se que una de les conseqüències del procés ha estat una aturada de la venda de pisos a Barcelona i per extensió a Catalunya, a finals del 2017. I, és clar, una suposada baixada dels preus. O una aturada de l’escalada, que no seria ben bé el mateix.

Segueixo llegint: “La venda de pisos de luxe es va enfonsar l’últim trimestre de l’any a Catalunya, arran de la incertesa política que va seguir al referèndum de l’1 d’octubre”.

Aporten com a referència les declaracions d’Imma Amat, d’Amat Immobiliària, que explica que en el seu cas “les vendes s’han reduït un 56%”. Amat destaca, en canvi, que els habitatges de preus mitjans i baixos, per sota dels 800.000 euros, que adquireixen els compradors locals, es continuen venent a bon ritme.

I dic jo: des de quina posició privilegiada es pot fer un plantejament informatiu així?

En primer lloc, la segona part de la notícia nega la major, la hipòtesi de com han baixat el preu dels pisos a conseqüència de l’intent fallit d’independència. Perquè, si els pisos amb preu per sota els 800.000 euros s’han seguit venent a bon ritme, vol dir que el procés no ha afectat el gruix del mercat immobiliari.

En segon lloc, caldria aclarir que 800.000 euros no és un preu “mitjà”. O en tot cas, mitjà respecte a què? I quin preu deu considerar la redactora o el diari “baix”: potser 400.000 euros? Qui pot comprar avui en dia un pis de 400.000 euros sense haver rebut abans, per exemple, una herència?

En tercer lloc, si el procés ha fet que baixin els preus desorbitats, als que més endavant en l’article un altre entrevistat es refereix com a “bombolla”, benvinguda sigui la baixada. Perquè algú hauria d’anar dient que un no increment no és sempre negatiu. Sobretot quan ja parlem de preus de base desorbitats. I per desorbitat entenem inassolible per a un ciutadà comú.

Com poden estar dient aquestes coses quan la ciutat, Barcelona, està literalment expulsant els seus ciutadans de classe mitjana i els està enviant a l’extraradi, o a la precarietat immobiliària, i els està substituint per inversors estrangers que després lloguen els seus pisos a turistes?

Quina barra.

Temps limitat

Tinc la sort de treballar a prop d’Àlex Broch (Barcelona, 1947),  un dels principals experts contemporanis en literatura catalana. Actualment està dirigint la nova Història de la literatura catalana d’Enciclopèdia, de la qual ja està preparant el cinquè volum.

És un savi amb look de savi: barba llarga i grisa, cabells una mica revolucionats, sempre pensatiu i amb un parlar que convida a escoltar. Incansable treballador, sembla que mai deixi d’escriure, i gran company.

Fa uns mesos, quan encara seia a la taula de davant meu, em va dir:

-“Saps? Jo ja sé que no podré fer tot el que vull fer”.

-“Què vols dir?”

-“Que ja ara sé que arribaré al final sense haver pogut escriure tot el que tinc al cap, tot el que vull escriure”.

L’Àlex Broch té 70 anys i per tant encara té la perspectiva raonable de 10 o 15 anys més escrivint sobre literatura catalana, però està clar que té raó, primer perquè mai se sap, i segon perquè tard o d’hora se’ns acaba el temps de poder fer coses. I fins i tot apurant fins al final la seva trajectòria com a crític literari, mai no acabaria tot el que vol acabar, perquè sempre se li obririen fronts nous.

Per sort, segur que ser director d’un projecte tan impressionant com el que té entre mans l’ajuda a concentrar esforços  i a no dispersar-se. Perquè la ment d’un savi sempre té el risc de la dispersió. I en canvi un projecte concret -amb un volum de feina més o menys previst-, ajuda a enllestir.

Quan aquell dia em va dir allò -que sap que mai podrà escriure tot el que vol escriure- de seguida li vaig dir que l’entenia, perquè salvant les distàncies tinc la mateixa sensació: ja sé ara que en la vida no podré fer tot el que voldria fer: no podré acabar tots els projectes que m’agradaria acabar, ni visitar tots els països que m’agradaria visitar, ni llegir tot el que m’agradria llegir, ni…

Per això penso que és tan important, de tant en tant, aturar-se i escriure quines coses vols fer en la vida. I tenir prou flexibilitat per combinar les obligacions del dia a dia amb la llista de projectes vitals prioritaris. Perquè, com tots sabem, el temps és limitat.

Multes

Fa un parell de setmanes anava en bici pel carrer del Carme en direcció a les rambles. Quan vaig arribar a la Rambla vaig estar a punt de travessar-la en bicicleta rumb a Portaferrissa, però un sisè sentit -i veure un guàrdia urbà, tot s’ha de dir- em va fer baixar de la bici.

Sort d’aquest sisè sentit, perquè aquell urbà tenia ganes de posar multes. No van passar ni trenta segons que un skater es va saltar el semàfor vermell que hi ha davant de l’església de Betlem sota l’atenta mirada d’aquell policia, que no va trigar ni un instant a xiular i aturar-lo.

L’skater va quedar uns instants retingut i descol·locat a la cantonada de rambles amb Carme. Li van demanar la documentació, se la van mirar, el van fer patir una mica i finalment van treure la cartilla de multes com li treuen als conductors de cotxes, als motociclistes o a les bicicletes.

D’acord, ja ho entenc, cal defensar el vianant fins i tot de les imprudències dels skaters. Però diria que aquella multa va ser més per a plaer de l’urbà que per necessitat o justícia. Si tant li molestava, que li fes una mirada incriminatòria i el fes baixar del patinet, com altres vegades he vist fer o m’han fet a mi.

I no és que cregui que no s’han de posar multes també a ciclistes i skaters. Però començaria per llocs per mi especialment necessaris, carrers que tenen el seu carril bici però a on tot i això alguns ciclistes i skaters circulen per on no n’hi ha. Com succeeix sovint a la Diagonal, entre Glòries i el Mar. O a la Gran Via, entre Muntaner i plaça Espanya, ara que sàviament han baixat els carrils bici a la calçada i que la vorera central hauria de queda plenament per als que van a peu.

Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/Stella-Maris-114740_1080x675.jpg) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php56/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 Ricard Rodríguez Martos, diaca d’Stella Maris

Ricard Rodríguez Martos, diaca d’Stella Maris

Necessitava un espai de silenci després d’un cap de setmana intens i m’he presentat a missa de 8 del vespre de la parròquia de Sant Josep Oriol, al carrer Diputació, just per sobre del barri de Sant Antoni de Barcelona. Ja hi havia anat algun dia i m’agrada el tarannà que s’hi respira.

Al costat del rector Enric Termes, hi havia un diaca que l’ajudava.

-“Us preguntareu qui és” ha dit el rector.

Doncs per sorpresa meva, era Ricard Rodríguez Martos, diaca de Stella Maris Barcelona, l’entitat cristiana que fa apostolat de mar (dóna suport als mariners d’arreu del món que arriben amb problemes al port de Barcelona). Aquest barceloní ha estat notícia fa pocs dies per haver contribuït al retorn de mariners de Sri Lanka al seu país, després d’una desgraciada història que els havia fet tripulants del C-Star, el vaixell anti-immigrants en aigües del Mediterrani.

Una part dels tripulants del vaixell van acabar abandonats a la seva sort i sense haver cobrat, al port de Barcelona. I una acció conjunta del  Comitè de Benestar de Port de Barcelona, Capitania, l’Autoritat Porturària i Stella Maris va aconseguir que els tripulants cobressin i hagin pogut tornar al seu país. Stella Maris va  assumir el paper d’interlocutor permanent amb els tripulants.

M’ha agradat veure’l i coincidir-hi.

Mossèn Enric Termes ha recordat que dimecres comença la Quaresma i s’han repartit fulls de Vella Quaresma perquè els nens la pintin i en vagin retallant les cames a mida que s’acosti la Pasqua. N’he agafat una i me l’he endut a casa.

A la foto Ricard Rodríguez apareix amb amb els mariners d’Sri Lanka. És el quart començant per l’esquerra.

 

 

 

 

“¡Desgraciado!”

La megafonia del metro de Barcelona repeteix fins a la sacietat, des de fa unes setmanes, un missatge nou, en català, castellà i anglès, que pretén prevenir els passatgers contra els robatoris. Més o menys ve a dir: “Els lladres aprofiten les teves distraccions, vigila les teves pertinències”. Al principi la versió anglesa  feia una mica de vergonya aliena, la llegia una noia amb accent i dicció catalana, però fa cosa d’una setmana van rectificar i ara ja es pot escoltar en un anglès perfecte.

Dilluns al matí, a dos quarts de vuit, vaig tornar a escoltar el missatge mentre esperava que arribés el metro a l’estació d’Universitat. Les esperes al metro de Barcelona acostumen a ser breus, perquè en hores punta els combois passen cada dos minuts, així que el missatge el vaig sentir la poca estona que vaig aprofitar per seure en un dels bancs de l’estació.

Va arribar el metro, em vaig aixecar i, malgrat la meva impaciència per entrar, vaig deixar passar els passatgers que sortien del vagó. De sobte, una senyora que sortia s’ho va repensar i va fer mitja volta. Va anar directe a un home que seia com si res dins del vagó. Ella li va allargar la mà i li va espetar:

-“¡Devuélveme el móvil!”

L’home no va dubtar ni un instant i, com si res, li va tornar el mòbil que li havia robat uns minuts abans.

Ella el va agafar i va marxar aprofitant que el metro encara no havia tancat les portes, no sense abans cridar:

-“¡Desgraciado!”

Amb la passtgera ja fora el senyor es va quedar assegut com tranquil·lament. Cap dels passatgers que havien observat l’escena no va trencar el silenci contundent de qualsevol dilluns al matí. Només uns pocs vam creuar mirades còmplices, i tot va semblar continuar com si no hagués passat res.

A banda i banda del lladre seien dues noies. Una va abraçar la seva bossa, no fos cas, però va continuar asseguda al seu costat. L’altra es va aixecar i va anar cap a la porta, des d’on jo havia estat observant l’escena. Amb ella sí que vam intercanviar algunes paraules. Ella em va dir:

-“¿Lo has visto? ¿Yo no me quedo a su lado!”

I jo:

-“Sí, sí, al·lucinant”.

Quan vam arribar a plaça Catalunya el lladre de mòbils es va aixecar i se’n va anar. La noia amb qui jo havia parlat, també. Vaig treure un boli i un paperet de la butxaca del pantaló i hi vaig anotar el crit que havia fet la noia abans de marxar ja amb el seu mòbil, no volia oblidar aquella expressió que li havia sortit de tan endins: “¡Desgraciado!”.

Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/The-Washington-Post_2-605762_1080x675.png) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php56/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 “The Post”

“The Post”

Dijous vaig tornar al Renoir Floridablanca, aquesta vegada per veure The Post, o Els arxius del Pentàgon, com l’han traduït aquí.

Dirigida per Steven Spielberg i protagonitzada per Meryl Streep (a la pel·lícula Kay Graham propietària accidental de The Washington Post) i Tom Hanks (que representa el director del diari l’any 1971, Tom Hanks).

El film relata l’enfrontament entre periodistes i govern als Estats Units al voltant de la publicació dels ‘Papers del Pentàgon’, un document en què es demostrava que l’opinió pública nord-americana no coneixia la veritat sobre la Guerra del Vietnam.

Però a mi hi ha dues coses que m’han agradat especialment.

Sobretot, conèixer la figura de Kay Graham en aquella història. El seu pare Eugene Meyer va comprar el Washington Post l’any 1933. I el seu marit, Philip Graham, el va heretar però es va suïcidar el 1963. Aquest fet va col·locar Graham inesperadament i contra el seu desig all front del principal diari de la capital dels Estats Units. Un diari local però amb voluntat nacional i necessitat de capital  per créixer.

Propietària en principi insegura i menystinguda pel seu entorn de consellers, Graham es veu en la difícil cruïlla d’haver de decidir entre la publicació o no dels Papers del Pentàgon que la redacció ha aconseguit i que els seus consellers financers volen evitar que publiqui, en plena sortida a Borsa.

Contra tot pronòstic Katherine Graham decideix publicar-los amb la intuïció que el futur del diari no depèn tant del que opinin els poders fàctics com de servir la missió de l’empresa: fer periodisme i informar.

I en segon lloc l’excel·lent ambientació: moltes escenes passen a la redacció del Washington Post i algunes a la del New York Times, d’una banda. La seducció que em causen les redaccions dels diaris no té límit, encara ara. I també els ambients que es recreen dels carrers de principis dels 70’s, on se succeeixen protestes de hippies contra la guerra del Vietnam.

Spielberg diu: “Sempre existirà un estira i arronsa en les relacions entre periodistes i govern. Tothom acaba barallant-se amb la premsa”. D’això en podríem discutir, ara que en gran part la premsa també depèn de les ajudes dels governs de torn. Però ho deixo per un altre dia.