Sempre que passo davant del cinema Renoir Floridablanca tafanejo la cartellera i, si fan una pel·lícula que m’atreu, intento anar-hi ràpid perquè sé que la cartellera canvia d’un dia per l’altre. La pel·lícula pot saltar d’horari o directament desaparèixer i potser tornar-hi més endavant. Que un dia facin una pel·lícula no et garanteix que la facin al dia següent.

Com que tinc la sort de tenir-lo a quatre passes, de tant en tant, quan el nen ja dorm, dic bona nit a casa i aprofito les sessions nocturnes que comencen a dos quarts d’11 de la nit. Dimarts ho vaig fer amb Call me by your name, una història d’amor dirigida per Luca Guadagnino i protagonitzada per Armie Hammer (Oliver) i Timothée Chamalet (Elio).

És un film europeu pur i dur, tot i la participació nord-americana. Parlat en anglès, italià, francès i amb incursions d’alemany. La història passa en una vil·la del nord d’Itàlia l’estiu de 1983 i narra la història d’amor entre els dos protagonistes amb alguna punta de triangle amorós amb una altra de les protagonistes, Amira Casar (Marzia).

Quan el director parla de la pel·lícula diu que “tanca una triologia seva de films basats en el desig, en aquest cas un idil·li de joventut”. La seva trama avança a poc a poc en un joc com del gat i el ratolí: “aquell anar i venir que succeeix entre persones que se senten atretes entre sí però que estan insegures de si l’altra persona se sent atreta de la mateixa manera”.

La banda musical és preciosa -cançons dels 80’s i música clàssica-, els ambients molt ben aconseguits i la història molt sensible. La clau de la pel·lícula és que evoca sensacions, gustos, vistes, pensaments, il·lusions, pors i sentiments. És d’aquelles pel·lícules que recordaré. I m’agrada el joc que proposen de dir-se l’un a l’altre pel nom de l’altre. D’aquí ve el títol de Call me by your name

Dos dies més tard, dijous, vaig tornar al Renoir Floridablanca, aquesta vegada a veure The Post (Els arxius del Pentàgon)

Articles relacionats:

  1. “The Post”