Com en les pel·lícules d’abans: és diumenge de primavera i un noi i una noia de vint-i-tants s’acomiaden a l’estació de Passeig de Gràcia, segurament després d’una nit de dissabte molt maca.

Ell està dalt del tren que va a València, a la porta, encara oberta. Ella, a l’andana, a tocar del tren. Ell baixa un esglaó del tren i ella en puja un. S’abracen, es fan petons, s’acomiaden allà on les portes s’haurien de tancar i separar-los. S’acaba el petó. Ell s’asseu al lloc que ha triat i mira per la finestra. Ella s’asseu a la cadira de l’andana, sempre en obres.

Ell fa que plora. Ella li diu que no. Es miren tristos. El tren no marxa. Es tornen a trobar al punt mig, allà on les portes els haurien de partir per la meitat. Petó intens, abraçada immensa. Últim petó in extremis, perquè ara sí que es tanquen les portes.

El tren arrenca. Ella el segueix a peu fins que ja no pot. Es treu els cascos del coll i fa que agafa el mòbil.