L1300188.JPG

Dissabte al vespre em vaig creuar amb la protesta dels treballadors del Liceu. Desplegaven pancartes de “Salvem la temporada” i de “Salvem el Liceu” i cridaven contra l’ERE temporal i contra la direcció del teatre. Segur que tots hem anat seguint la informació aquests dies als mitjans catalans…


(Quan l’any 94 es va cremar el Liceu encara no existien els blogs però jo tenia el mateix impuls per anar a veure què passava als llocs. Feia la PSS (si algú ja no sap el que és, que m’ho pregunti als comentaris, els de la meva generació ho tenim ben clar, oi?) al CIDOB i cap al migdia algú va fer el crit d’alerta: -“S’està cremant el Liceu! El Liceu s’està cremant!” Així que hi vaig anar corrent i em vaig col·locar més o menys al mateix lloc on dissabte feia alguna d’aquestes fotos, mirant cap a l’edifici des del Cafè de l’Òpera. -“No en queda res! Ha quedat tot sucarrimat!” em va dir un periodista amic de l’AVUI que havia pogut arribar més endins que jo. No vaig poder evitar aquest flaixback en veure dissabte els treballadors del Liceu desplegant pancartes…)

L1300181.JPG

D’altra banda, fa uns dies parlàvem amb uns companys sobre el moment que vivim i les retallades en cultura. Un era molt radical: “Primer, els hospitals!”. L’altre no hi estava d’acord: “Si deixes la cultura en mans del mercat hi ha tot un sector de gent que en quedarà al marge i, per exemple, no anirà mai al Liceu, que quedarà només per a uns”.

L1300200.JPG

Jo me’ls escoltava i pensava que, és clar, els hospitals són molt importants, i que mai farem prou esforç perquè la cultura arribi a tothom -i no només a uns quants de procedències socials determinades-. Però també crec que venim d’uns temps en què es gastava massa alegrement i en molts casos es gestionava sense ser prou conscients del que significa el diner públic. Que per sort de moment no tornarem a aquells temps i per desgràcia ara en patim les conseqüències.

L1300191.JPG

I que ningú llegeixi aquest comentari en clau partidista, perquè no està pensat en clau de partits, està clar que passava en governs de tots els colors. El Liceu, els seus treballadors, els seus dirigents i el seu públic, ara en pateixen les conseqüències.

No m’atreveixo a analitzar molt més el tema perquè el desconec, però sí que us puc dir que des d’aquí anirem seguint com evoluciona tot plegat.