Una fugaç visita a la fira d’Art Contemporani ARCO ha estat la primera excusa que he tingut per agafar l’AVE de Barcelona a Madrid. En dues hores i mitja em vaig plantar a l’estació Puerta de Atocha, a tocar del Retiro. Em va agradar estar a Madrid, feia molt que no hi anava, i ARCO és molt recomenable.

Em va encantar la conversa amb un taxista, d’edat pre-jubilatòria, diria que republicà i d’esquerres, amb ganes de fer-nos agradar Madrid i de visitar ell Barcelona: “Mi mujer me pide visitar Barcelona, nunca he ido. ¿Cómo es Barcelona? ¿Se parece a Madrid?”. Li vaig explicar que si una cosa especial té Barcelona és que és una suma de pobles que han conservat molt la personalitat i la trama urbana: Gràcia, Sants, Sarrià, la ciutat vella, Sant Andreu…

reis i periodistes
Però el motiu d’escriure aquestes línies és un altre. Vaig arribar a la fira deu minuts abans que entressin els reis d’Espanya a inaugurar-la. Hi havia molts membres -policia- de la Casa Reial, que havien arraconat la premsa en un punt des d’on podrien filmar l’entrada de Felipe i Leticia. Després, els periodistes anirien fent una ruta, guiats pels policies, per punts estratègics des d’on fer fotos a les visites dels monarques espanyols als estands.

reis5Em va encantar viure 30 minuts barrejat entre els periodistes de Madrid. N’hi havia molts, un centenar, potser perquè els reis venien acompanyats del president argentí Mauricio Macri i de la seva senyora, Juliana. Era una barreja espectacular de periodistes de raça i de tota la vida, fotògrafs, càmeres i periodistes joves.

reis4

Em va sobtar com es deixaven maltractar pels policies reials, que els tractaven comm si fossin un ramat: “Venga, ahora nos movemos todos hasta el fondo del pasillo”.Feia la sensació que tots es coneixien. I si no era així, sí que molts es coneixien, entre ells i als responsables de la Casa Reial.

reis3

I vaig notar molta distància entre la monarquia i la realitat d’aquells periodistes. No perquè fos precisament el dia en què se sabia que Iñaki Urdangarín podria complir condemna sense moure’s de casa seva a Ginebra, sinó per alguna cosa diria que més profunda.

reis1

La parafernàlia monàrquica els era massa evident, massa absurda per a l’època que vivim. M’atreviria a dir que no pot durar gaire. I ho escric sense recança, com qui s’ho mira una mica des de la distància, gairebé un observador exterior, sense cap necessitat de fer aquest comentari perquè prou repte tenim a Catalunya com per a ficar el nas en altres complexitats. Però era l’aire que es respirava entre aquell nombrós grup de periodistes: molta ironia i com he dit, molta distància amb els reis i la seva cort.