Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/The-Washington-Post_2-605762_1080x675.png) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php56/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 “The Post”

“The Post”

Dijous vaig tornar al Renoir Floridablanca, aquesta vegada per veure The Post, o Els arxius del Pentàgon, com l’han traduït aquí.

Dirigida per Steven Spielberg i protagonitzada per Meryl Streep (a la pel·lícula Kay Graham propietària accidental de The Washington Post) i Tom Hanks (que representa el director del diari l’any 1971, Tom Hanks).

El film relata l’enfrontament entre periodistes i govern als Estats Units al voltant de la publicació dels ‘Papers del Pentàgon’, un document en què es demostrava que l’opinió pública nord-americana no coneixia la veritat sobre la Guerra del Vietnam.

Però a mi hi ha dues coses que m’han agradat especialment.

Sobretot, conèixer la figura de Kay Graham en aquella història. El seu pare Eugene Meyer va comprar el Washington Post l’any 1933. I el seu marit, Philip Graham, el va heretar però es va suïcidar el 1963. Aquest fet va col·locar Graham inesperadament i contra el seu desig all front del principal diari de la capital dels Estats Units. Un diari local però amb voluntat nacional i necessitat de capital  per créixer.

Propietària en principi insegura i menystinguda pel seu entorn de consellers, Graham es veu en la difícil cruïlla d’haver de decidir entre la publicació o no dels Papers del Pentàgon que la redacció ha aconseguit i que els seus consellers financers volen evitar que publiqui, en plena sortida a Borsa.

Contra tot pronòstic Katherine Graham decideix publicar-los amb la intuïció que el futur del diari no depèn tant del que opinin els poders fàctics com de servir la missió de l’empresa: fer periodisme i informar.

I en segon lloc l’excel·lent ambientació: moltes escenes passen a la redacció del Washington Post i algunes a la del New York Times, d’una banda. La seducció que em causen les redaccions dels diaris no té límit, encara ara. I també els ambients que es recreen dels carrers de principis dels 70’s, on se succeeixen protestes de hippies contra la guerra del Vietnam.

Spielberg diu: “Sempre existirà un estira i arronsa en les relacions entre periodistes i govern. Tothom acaba barallant-se amb la premsa”. D’això en podríem discutir, ara que en gran part la premsa també depèn de les ajudes dels governs de torn. Però ho deixo per un altre dia.

Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/Call-me-by-your-name-1024x554-104237_1080x675.jpg) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php56/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 “Call me by your name”

“Call me by your name”

Sempre que passo davant del cinema Renoir Floridablanca tafanejo la cartellera i, si fan una pel·lícula que m’atreu, intento anar-hi ràpid perquè sé que la cartellera canvia d’un dia per l’altre. La pel·lícula pot saltar d’horari o directament desaparèixer i potser tornar-hi més endavant. Que un dia facin una pel·lícula no et garanteix que la facin al dia següent.

Com que tinc la sort de tenir-lo a quatre passes, de tant en tant, quan el nen ja dorm, dic bona nit a casa i aprofito les sessions nocturnes que comencen a dos quarts d’11 de la nit. Dimarts ho vaig fer amb Call me by your name, una història d’amor dirigida per Luca Guadagnino i protagonitzada per Armie Hammer (Oliver) i Timothée Chamalet (Elio).

És un film europeu pur i dur, tot i la participació nord-americana. Parlat en anglès, italià, francès i amb incursions d’alemany. La història passa en una vil·la del nord d’Itàlia l’estiu de 1983 i narra la història d’amor entre els dos protagonistes amb alguna punta de triangle amorós amb una altra de les protagonistes, Amira Casar (Marzia).

Quan el director parla de la pel·lícula diu que “tanca una triologia seva de films basats en el desig, en aquest cas un idil·li de joventut”. La seva trama avança a poc a poc en un joc com del gat i el ratolí: “aquell anar i venir que succeeix entre persones que se senten atretes entre sí però que estan insegures de si l’altra persona se sent atreta de la mateixa manera”.

La banda musical és preciosa -cançons dels 80’s i música clàssica-, els ambients molt ben aconseguits i la història molt sensible. La clau de la pel·lícula és que evoca sensacions, gustos, vistes, pensaments, il·lusions, pors i sentiments. És d’aquelles pel·lícules que recordaré. I m’agrada el joc que proposen de dir-se l’un a l’altre pel nom de l’altre. D’aquí ve el títol de Call me by your name

Dos dies més tard, dijous, vaig tornar al Renoir Floridablanca, aquesta vegada a veure The Post (Els arxius del Pentàgon)

Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/Free-Time-1322555_1080x675.png) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php56/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 El millor quiosc deixa les rambles i se’n va a Sant Antoni

El millor quiosc deixa les rambles i se’n va a Sant Antoni

-“Saps que ens mudem?”.

Doncs no ho sabia. M’ho explica un dels dependents del Free Time. el meu quiosc-llibreria preferit de Barcelona, fins ara al 114 de la Rambla.

Hi són des del 1992, pujant a mà dreta, poc abans de Portaferrissa. Tenen una gran selecció de llibres i revistes internacionals d’actualitat i de tendències: arquitectura, interiorisme, estils de vida, viatges, música, economia, gastronomia, programació… Qui sigui que fa la tria, la fa molt bé, és molt temptadora.

Comprador compulsiu de publicacions en paper com sóc, vaig localitzar el Free Time fa divuit anys, quan vaig viure un parell d’anys en un petit estudi de Portaferrissa 11, cantonada amb el carrer d’en Bot, que sempre recordaré com el meu primer espai de vida adulta a la ciutat. Quan hi passo no puc deixar de mirar de reüll l’edifici (que en part és un hostal, l’Hostal Fina, antiga seu del Col·legi de Notaris) i somriure.

Quan vaig deixar el barri del Pi i em vaig mudar a Sant Antoni vaig seguir sent client habitual del Free Time, client de cap de setmana: hi passo a comprar, a remenar, a tafanejar i a emprenyar-me amb les portades, just abans d’entrar a l’Ateneu, que és a tocar.

Curiosament ara els tindré molt a prop de casa. Arriben a Sant Antoni pocs mesos abans que reobri el mercat després de vuit anys d’obres (diuen que ara sí, serà a l’abril!). Canvien de barri per necessitat i no per voluntat, segur que no haurien volgut deixar les rambles on la seva oferta tenia ple sentit. I amb regust agre d’haver viscut en primera línia l’atemptat de l’agost, quan van abaixar la persiana i es van refugiar, ells i els clients, dins del local.

La tria de la nova ubicació no és perquè sí, tenen confiança en els aires d’un barri molt viu i que coneixen bé, perquè un dels impulsors del Free Time és exalumne dels Escolapis de Sant Antoni. Aviat estrenaran botiga al carrer Urgell 32, cantonada amb Floridablanca, on ja estan fent obres d’adaptació del que fins ara era una escola de conducció. A prop del cinema Renoir Floridablanca, en zona d’influència de bars de sempre com el vell Esterri i d’estètica “carrer Parlament” com el que serà el seu veí, La Sucursal.

L’entorn ja no seran les rambles, però espero que defensin la seva tria de publicacions: Sant Antoni és un barri de tendències i les revistes que venen són molt atractives. Molta sort i molts encerts en la nova ubicació!

Nazario reivindica davant Santi Vila una exposició sobre l’underground dels 70’s

Si la primera presentació de les memòries de Nazario es van fer al bar Ocaña de la plaça Reial i van ser moderades per l’editor Jorge Herralde, les segones s’han fet a la llibreria de temàtica gai ANTINOVS i han estat moderades pel conseller Santi Vila. Hi vaig anar en un plis plas, aprofitant una estoneta lliure que m’oferia el vespre. Va valdre molt la pena, tot i que els vídeos i els àudios són de baixa qualitat: vaig arribar tard, la llibreria era plena i em va tocar quedar-me a les últimes fileres. Tot i això, si hi poseu atenció, us servirà per a fer-vos una idea de l’ambient de certa nostàlgia però també reivindicació de present underground que es va respirar.

Nazario va reivindicar davant del conseller que es faci una exposició sobre la cultura underground de la Barcelona dels 70’s: “Sembla que no li interessi fer-la a ningú. Als comunistes no els interessava perquè va ser un moviment una mica anarquista; a les dretes tampoc; i als socialistes tampoc, perquè estaven preocupats per altres coses. Jo segueixo reivindicant aquesta època”.

“L’haurem de fer”, va contestar el conseller.


Santi Vila pregunta: “Hi ha gent que escriu les seves memòries per necessitat d’ajustar comptes, o de fixar memòria o per reivindicar el seu passat, tu per què ho has fet?”


Nazario parla dels locals de moda als 70’s, com Zeleste. I reivindica davant del conseller una exposició sobre la cultura underground de la Barcelona dels 70’s.


En aquest altre vídeo es parla de la intensa vida de Nazario amb els seus amants: He fet a la vida el que m’ha vingut de gust”, també en l’aspecte professional: còmics… Al minut 1:40 Santi Vila reflexiona sobre la relació entre el món institucional i el món underground. Si el món underground queda engolit per l’institucional, qui exercirà la crítica? ve a dir…


I finalment, en aquest fragment Nazario parla d’exposicions que ha fet i que parlen del seu món i del d’Ocaña. “A tu on t’han censurat?” demana el conseller: “Per exemple als Estats Units”, contesta Nazario.

Santi Vila a la presentació de les memòries de Nazario: “Si assimilem l’underground, qui farà la crítica? Qui és que no està subjecte a la subvenció del Conseller de Cultura?”

El conseller de cultura, Santi Vila, reflexiona en aquest vídeo sobre l’assimilació de la cultura underground per part de la cultura institucional. Són imatges i àudio gravats durant la presentació del llibre La vida cotidiana del dibujante Underground del dibuixant Nazario, que va tenir lloc a la llibreria ANTINOVS, del carrer Muntaner de Barcelona, especialitzada en temàtica gai.

Santi Vila feia de presentador-entrevistador de Nazario i, durant una de les preguntes que va efectuar a aquest personatge de la cultura underground de la Barcelona dels 70’s, 80’s, 90’s i fins l’actualitat, va fer llençar a l’aire la reflexió que sentireu. La pregunta queda sense resposta en aquest vídeo, però com a pensament del conseller de cultura actual és interessant per ella mateixa.

Santi Vila diu: “Un dels temes que surt al llibre La vida cotidiana del dibujante Underground, les memòries de Nazario,  és la defensa de la cultura Underground, el compromís de l’autor amb anar a la seva, lliure, tant en l’etapa com a il·lustrador, com a dibuixant i després com a pintor. Libertat que xoca amb un aspecte que avui en dia passa moltíssim: que tendim a domesticar la llibertat, a ensinistrar-la, a institucionalitzar-la. I això passa en tots els àmbits de l’expressió cultural i de la vida social.

Avui he assistit a unes jornades en què dos professors de la Universitat de València ens advertien: ‘Compte perquè la creativitat i la llibertat, allò que admireu la gent que han estat excel·lents, queda absolutament tocada per aquesta apropiació indeguda del mercat, que té una gran capacitat d’agafar-ho, processar-ho i traslladar-ho absolutament edulcorat. Fins i tot aquesta vivència tan absolutament intensa de Nazario des del punt de vista del sexe, avui en dia s’ha vist clarament en la comunitat gai com pot ser transformada en un producte cultural i en un producte d’oci.

Fins i tot les festes teòricament més underground ja tenen el seu sistema de màrqueting i de divulgació. Això, només pot ser així? Estem actuant correctament quan, per definició, l’alcalde de Berlín decideix que els seus museus han de tenir un museu dedicat a l’Street Art o han de tenir un museu dedicat a la música tecno? Que no havíem quedat que això era contracultural i contrasistèmic? El dia que fem el tomb i ho assimilem qui fa la crítica? Qui és que no està subjecte a la subvenció del Conseller de Cultura?

Rosa Regàs a ‘Amics per sempre’: “Durant la dècada de 1960 alguna cosa profunda va canviar en les nostres vides”

Rosa Regàs a ‘Amics per sempre’: “Durant la dècada de 1960 alguna cosa profunda va canviar en les nostres vides”

Una de les lectures que  m’ha acompanyat aquest estiu és el tercer volum de memòries de Rosa Regàs, ‘Amics per sempre’ (ARA Llibres). Com els altres dos és un llibre ràpid de llegir i una delícia per als que ens agrada llegir la història en primera persona, sigui de l’època que sigui. I si és d’un moment de canvi, com ho van ser en tots els sentits els anys 60, encara més.

I és que com ella mateixa explica a la pàgina 191: “Durant la dècada de 1960, diguin el que diguin els moralistes, havíem tingut la impressió que alguna cosa profunda havia canviat en les nostres vides i en el món sencer, alguna cosa que no venia només de la nostra imaginació  i del nostre esforç, ni tan sols del fet d’estar tips de la dictadura, sinó que semblava florir en tota la Terra, flors, cultura, balls, diversió, germanor, compromís, protesta, prou de baralles, prou de guerres. No és cert que hàgim vingut al món a patir, fes l’amor, no la guerra…”.

Són un relat sincer de com l’autora es va afrontar al món d’abans, en el qual estava immersa, i va seguir el seu instint que el va dur, ja casada i amb el primer fill, a estudiar filosofia a la Universitat de Barcelona, on va fer amics de per vida com Manuel Vázquez Montalban, Salvador Clotas o Miquel Barceló, entre molts d’altres.nDesprés van venir les “sobrassada parties”, a la pensió on Miquel Barceló vivia, a les Rambles, i on coincidia amb Gil de Biedna, José Agustín Goytisolo i Gabriel Ferrater, entre d’altres.

Una dona casada i amb fills -al final en van ser 5- estudiant a la Universitat era una rara avis en aquell moment. Pel que explica molt rara avis, una absoluta excepció. Sí que hi havia algunes dones, però no casades.

A continuació van arribar l’experiència editorial intensa amb Carlos Barral, amb final accidentat en perdre Barral el control de la seva editorial, i les nits al Boccaccio del seu germà Oriol.

Membre de ple de la Gauche Divine barcelonina, Regàs i el seu marit Eduard Omedes van acordar mantenir el matrimoni fins que els dos petits, bessons, fessin 18 anys. I van aconseguir mantenir el pacte: vides paral·leles sota el mateix sostre -ella s’atura a explicar especialment la relació amb Salvador Pàniker- per a la crianç-a dels fills i per evitar que les lleis franquistes la deixessin sense la custòdia dels seus fills, com ja li havia passat a la seva mare durant la postguerra.

M’encanta com explica l’anècdota del fill gran que un dia li demanà per què sortia cada nit:

– Jo vull que et quedis a casa
– Doncs no m’hi quedaré, Eduard
-¿Per què no si t’ho demano jo?
– Perquè tu has de dormir, i perquè jo he decidit que, com que ja hem sopat i heu anat al llit, puc fer-ho
– Però, per què
– Perquè ja saps que en aquesta casa tots intentem ser lliures, fer el que hem decidit fer
– Sí, tu tens llibertat, però jo no en tinc
– És clar que en tens, però encara no en la mesura que en tindràs quan siguis gran, per això hi ha els pares, per ensenyar a fer servir la llibertat i a tenir-ne cada vegada més. (···) Quan sàpigues fer servir la teva llibertat, la tindràs tota, la utilitzaràs i a mi ja no em necessitaràs.
– Però, per què has triat d’anar-te’n precisament avui?
– No ho sé, l’únic que sé és que si renunciés a allò que he decidit fer, no havent-hi cap impediment real, jo hauria renunciat una mica, només una mica, a ser lliure i si jo renuncio a ser lliure, tu mai aprendràs a ser-ho.

Unes memòries fantàstiques que us recomano. Començant per qualsevol dels tres volums, fins i tot per aquest, el tercer.