Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/The-Washington-Post_2-605762_1080x675.png) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php56/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 “The Post”

“The Post”

Dijous vaig tornar al Renoir Floridablanca, aquesta vegada per veure The Post, o Els arxius del Pentàgon, com l’han traduït aquí.

Dirigida per Steven Spielberg i protagonitzada per Meryl Streep (a la pel·lícula Kay Graham propietària accidental de The Washington Post) i Tom Hanks (que representa el director del diari l’any 1971, Tom Hanks).

El film relata l’enfrontament entre periodistes i govern als Estats Units al voltant de la publicació dels ‘Papers del Pentàgon’, un document en què es demostrava que l’opinió pública nord-americana no coneixia la veritat sobre la Guerra del Vietnam.

Però a mi hi ha dues coses que m’han agradat especialment.

Sobretot, conèixer la figura de Kay Graham en aquella història. El seu pare Eugene Meyer va comprar el Washington Post l’any 1933. I el seu marit, Philip Graham, el va heretar però es va suïcidar el 1963. Aquest fet va col·locar Graham inesperadament i contra el seu desig all front del principal diari de la capital dels Estats Units. Un diari local però amb voluntat nacional i necessitat de capital  per créixer.

Propietària en principi insegura i menystinguda pel seu entorn de consellers, Graham es veu en la difícil cruïlla d’haver de decidir entre la publicació o no dels Papers del Pentàgon que la redacció ha aconseguit i que els seus consellers financers volen evitar que publiqui, en plena sortida a Borsa.

Contra tot pronòstic Katherine Graham decideix publicar-los amb la intuïció que el futur del diari no depèn tant del que opinin els poders fàctics com de servir la missió de l’empresa: fer periodisme i informar.

I en segon lloc l’excel·lent ambientació: moltes escenes passen a la redacció del Washington Post i algunes a la del New York Times, d’una banda. La seducció que em causen les redaccions dels diaris no té límit, encara ara. I també els ambients que es recreen dels carrers de principis dels 70’s, on se succeeixen protestes de hippies contra la guerra del Vietnam.

Spielberg diu: “Sempre existirà un estira i arronsa en les relacions entre periodistes i govern. Tothom acaba barallant-se amb la premsa”. D’això en podríem discutir, ara que en gran part la premsa també depèn de les ajudes dels governs de torn. Però ho deixo per un altre dia.

Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/Call-me-by-your-name-1024x554-104237_1080x675.jpg) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php56/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 “Call me by your name”

“Call me by your name”

Sempre que passo davant del cinema Renoir Floridablanca tafanejo la cartellera i, si fan una pel·lícula que m’atreu, intento anar-hi ràpid perquè sé que la cartellera canvia d’un dia per l’altre. La pel·lícula pot saltar d’horari o directament desaparèixer i potser tornar-hi més endavant. Que un dia facin una pel·lícula no et garanteix que la facin al dia següent.

Com que tinc la sort de tenir-lo a quatre passes, de tant en tant, quan el nen ja dorm, dic bona nit a casa i aprofito les sessions nocturnes que comencen a dos quarts d’11 de la nit. Dimarts ho vaig fer amb Call me by your name, una història d’amor dirigida per Luca Guadagnino i protagonitzada per Armie Hammer (Oliver) i Timothée Chamalet (Elio).

És un film europeu pur i dur, tot i la participació nord-americana. Parlat en anglès, italià, francès i amb incursions d’alemany. La història passa en una vil·la del nord d’Itàlia l’estiu de 1983 i narra la història d’amor entre els dos protagonistes amb alguna punta de triangle amorós amb una altra de les protagonistes, Amira Casar (Marzia).

Quan el director parla de la pel·lícula diu que “tanca una triologia seva de films basats en el desig, en aquest cas un idil·li de joventut”. La seva trama avança a poc a poc en un joc com del gat i el ratolí: “aquell anar i venir que succeeix entre persones que se senten atretes entre sí però que estan insegures de si l’altra persona se sent atreta de la mateixa manera”.

La banda musical és preciosa -cançons dels 80’s i música clàssica-, els ambients molt ben aconseguits i la història molt sensible. La clau de la pel·lícula és que evoca sensacions, gustos, vistes, pensaments, il·lusions, pors i sentiments. És d’aquelles pel·lícules que recordaré. I m’agrada el joc que proposen de dir-se l’un a l’altre pel nom de l’altre. D’aquí ve el títol de Call me by your name

Dos dies més tard, dijous, vaig tornar al Renoir Floridablanca, aquesta vegada a veure The Post (Els arxius del Pentàgon)

Darth Vader d’Star Wars, caganer a la Fira de Santa Llúcia

Darth Vader d’Star Wars, caganer a la Fira de Santa Llúcia

Darth VaderQuan escric aquestes línies estem en ple assetjament marketinià de la setena entrega d’Star Wars, a pocs dies de la seva estrena. És impressionant observar la quantitat de material que s’acumular d’aquesta llicència a establiments com la FNAC d’El Triangle, a plaça Catalunya de Barcelona. I com que tot això coincideix amb els dies prenadalencs del 2015, no és d’estranyar que alguns dels personatges transformats en caganer que més criden l’atenció enguany a la fira de Santa Llúcia siguin els més clàssics de la Guerra de les Galàxies, com Darth Vader o C3PO, tal i com podeu observar a la imatge. Des d’aquí proposem Darth Vader com a caganer de l’any 2015. A veure quants dies triga a sortir per la CNN, ja pot, no?

Hàpening del film ‘Rastres de sàndal’ al metro de Barcelona

Hàpening del film ‘Rastres de sàndal’ al metro de Barcelona

Catalan Films

L’estació de metro Universitat (línies vermella i lila) s’ha convertit en camp base de molts dels hàpenings que es fan al metro de Barcelona. Ho fan al pla central, a la planta baixa, on hi ha molt d’espai i no deixa de passar gent. Hi fan minifestivals de cinema, exposicions, campanyes de donació de sang in situ, etcètera.


Dijous passat va ser el lloc triat per fer una acció promocional de la pel·lícula Rastres de sàndal, que s’estrenava diumenge a 45 sales de tot l’estat. Com podeu intuir en el breu vídeo, es tractava d’animar la gent a ballar música índia allà mateix, i bé que ho aconseguien i ho feien. Vaig tenir el temps just de gravar el final d’una de les ‘actuacions’.

Dirigida per Maria Ripoll i amb guió d’Anna Soler-Pont i Coral Cruz, aquesta pel·lícula de Pontas Films narra la història de la Mina, una adolescent de tretze anys, òrfena, que treballa com a criada d’una família rica a Mumbai. Mai no ha deixat de recordar la seva germana petita, la Sita, de qui va ser separada a la força: “La Mina es convertirà en una gran actriu de Bollywood, casada amb el fill gran de la família on va treballar”. Com a actriu famosa i adulta feliç, finalment trobarà la seva germana a Barcelona. “Dues germanes, dues cultures”. Però els pares adoptius de la Sita han esborrat tot el seu passat…

Cua llarguíssima davant del Renoir Floridablanca per aprofitar la promo de la ‘Festa del cinema 2013’

Cua llarguíssima davant del Renoir Floridablanca per aprofitar la promo de la ‘Festa del cinema 2013’

Floridablanca2.JPG

Amb això de la Festa del cinema (pel·lícules a 3 euros) que se celebra del 21 al 23 d’octubre com a mínim queda demostrada una cosa: que la gent vol anar al cinema, però que el cine està a uns preus per sobre del que pot pagar la mitjana, la classe mitjana. Una de dos, o tots plegats (productors, distribuïdors, etc) ajusten preus o, efectivament, les sales aniran tancant una a una per no haver-se pogut ajustar a una demanda que existeix. Perquè, a qui no li ve de gust sortir de tant en tant de casa i anar a veure una pel·lícula a un cinema que sigui raonablement còmode? Mireu l’allau de gent que avui feia cua, per exemple, davant del Reoir Floridablanca. La cua girava per Villarroel, fins ben amunt.

Floridablanca1.JPG

 

La gravació “The Gunmen”, glamour d’estiu a Rambla Catalunya

La gravació “The Gunmen”, glamour d’estiu a Rambla Catalunya

pelo.JPG

L’enregistrament d’escenes de ‘The Gunman”, pel·lícula dirigiga per Pierre Morel i anb Javier Bardem i Sean Penn com a actors principals, està omplint de glamour – i per als que veuen el got mig buit d’incomoditats- el tram baix de Rambla Catalunya. Divendres 23 al vespre el moviment que hi havia era considerable. I en canvi al matí només els camions -i una bandera catalana penjada de banda a banda del passeig- assenyalaven el rastre de les gravacions.