Aquest era l’ambient previ a la projecció del documental Ciutat morta a la pantalla del camió que durant les últimes setmanes ha presidit la plaça dels Àngels. Tot plegat com a part del projecte “Le Camion de Zahïa. Conversations après le paradis perdu”, de Mireia Sallarès, que s’exhibeix a la segona planta del MACBA en el marc de l’exposició “La realitat invocable” (del 10 d’abril al 31 d’agost). L’artista ha fet una selecció de documentals que tracten de l’impacte dels canvis urbans en la vida de les persones, que s’han projectat en sessions gratuïtes de divendres al vespre.
Si passeu aquests dies pel carrer Petritxol, no deixeu d’entrar a la Sala Parés on Ramon Moscardó fa la seva exposició anual. Com sempre, amb Barcelona i Cadaquès de protagonistes…
… des del Tibidabo…
… i amb un record especial al Palau del Joguet, o Palacio del Juguete, establiment històric que ha canviat recentment d’ubicació (ara és al carrer dels Capellans, rere el Portal de l’Àngel)…
Ja fa 35 anys que Moscardó exposa a la Sala Parés. Ell es descriu a si mateix com a “pintor de pobles i de gent”. Jo quan miro els seus quadres hi veig esperit Barcelona.
La Fundació Foto Colectania -que està gairebé amagaa en un carreró a prop de Gal·la Placídia- va acollir fa uns dies la presentació d’un llibre que estava a la nevera des que -segons vaig entendre- el 1957 Seix Barral va decidir no publicar-lo, tot i que era com un encàrrec fet al fotògraf Leopoldo Pomés.
El llibre ha vist la llum molts anys després i, és clar, ara ens mostra unes fotografies que són una crònica d’una altra època, gairebé d’un altre món si no fos perquè alguns dels protagonistes segueixen vius, com és clar, el propi autor.
Vaig anar a escoltar què deia Leopoldo Pomés. L’acompanyaven els també fotògrafs Manolo Laguillo i Xavier Antich.
Molt interessant! Aquí Leopoldo Pomés explica el per què de l’encàrrec que va rebre del poeta Carles Barral (enamorat de projectes d’avantguarda i amic de Goytisolo) i Víctor Seix, sense ple coneixement del consell “comercial” de l’editorial Seix Barral. “I potser el consell tenia raó de no publicar-lo aleshores…”
En els primers segons d’aquest vídeo Leopoldo Pomés explica per què no es va publicar el llibre en el seu dia i es mostra molt content que malgrat tot es faci. Després parla ara Manolo Laguillo.
En aquest vídeo Leopoldo Pomés explica una anècdota vinculada a un dels principals crítics d’art de la Barcelona dels 50, Juan Antonio Figlot (?).
En aquest altre document, Pomés parla de la seva relació amb el grup de Dau al Set. Pels que segui la crònica barcelonina en profunditat aquest té un interès especial: Brossa va estar dos anys venint cada dia a casa meva de 10 a 11, que és quan passava pel carrer Alfons XII…”
Xavier Antich li pregunta a Pomés què hagués passat si hagués pogut publicar el llibre el 1957, serien les mateixes imatges?
Aquí Xavier Antich li demana sobre les imatges del llibre, com les ha recuperat? “Vaig baixar a les profunditats del meu arxiu i de tant en tant sortien imatges que no recordava gens! Com la del nen llegint el diari (“La Solidaridad”)
Debat sobre l’aparició, a l’època, dels llibres (fotogràfics) d’autor…
Aquí Leopoldo Pomés parla sobre la figura del fotògraf Joan Colom…
Xavier Antich: “L’any 57 no havien passat ni 20 anys de la guerra. El que apareix a la col·lecció és un moment estrany: ja no és la postguerra però tampoc no és la modernitat dels 60’s… Molt interessant!
Si aquests dies pre-nadalencs passeu pel carrer Petritxol, sobretot entreu cinc minuts a la Sala Parés i contempleu l’esplèndida exposició de pintures de Barcelona, Cadaquès i una de Sitges d’un dels clàssics de la sala, el pintor Josep Moscardó. Vaig fer una ullada als preus i volten els 3000 euros i els 4000, si algú pot que aprofiti i se’n quedi algun! Mireu alguns exemples: la panoràmica de Barcelona des del Tibidabo que veieu sobre aquestes línies…
… la plaça Sant Felip Neri…
…aquesta espectacular imatge del Passeig de Gràcia…
O aquesta de Cadaquès!
Teniu temps fins al 18 de desembre. Més informació clicant aquí.
Feia setmanes que no entrava a la Sala Parés, dissabte vaig anar-hi un moment. Em van sorprendre molt aquests quadres de Javier Váquez (1984), artista llicenciat en Belles Arts per la Facultat de Cuenca. Estan exposats a la Sala 2, la petita, entrant a l’esquerra…
Com veieu són escenes hiperrealistes, de multituds en concert o a la platja. Vázquez va ser premiat al certàmen ART<30 de 2010.
Llegeixo que “les seves pintures parteixen de la fotografia per a dotar de veracitat el món que retrata”. A més observo la curiositat que les frases que donen títol a les obres s’integren en elles mitjançant una mena de vinil sobreposat.
Diu que la seva obra tracta sobre com els mitjans de masses influeixen i afecten els joves. “Les seves pintures ens manifesten una societat cada vegada més superficial i que s’amotlla a la moda imposada per la música, les sèries”, intentant fent com de mirall de la vida actual. Vaig preguntar els preus. Uns 3000 euros però diu que són negociables.
Una vintena d’artistes exposaven dissabte a la tarda d’aquesta manera les seves obres a les Rambles. Formen part del Walking Gallery, un col·lectiu de joves artistes amb una agenda d’exposicions al carrer a diferents ciutats d’Espanya i algunes del món…
Dissabte celebraven a Barcelona el segon aniversari del Walking Gallery de la ciutat. Van quedar al Zurich, van passar per les Rambles i tenien previst acabar a la fàbrica Moritz de la Ronda Sant Antoni.
Comentaris recents