Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/Free-Time-1322555_1080x675.png) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php56/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 El millor quiosc deixa les rambles i se’n va a Sant Antoni

El millor quiosc deixa les rambles i se’n va a Sant Antoni

-“Saps que ens mudem?”.

Doncs no ho sabia. M’ho explica un dels dependents del Free Time. el meu quiosc-llibreria preferit de Barcelona, fins ara al 114 de la Rambla.

Hi són des del 1992, pujant a mà dreta, poc abans de Portaferrissa. Tenen una gran selecció de llibres i revistes internacionals d’actualitat i de tendències: arquitectura, interiorisme, estils de vida, viatges, música, economia, gastronomia, programació… Qui sigui que fa la tria, la fa molt bé, és molt temptadora.

Comprador compulsiu de publicacions en paper com sóc, vaig localitzar el Free Time fa divuit anys, quan vaig viure un parell d’anys en un petit estudi de Portaferrissa 11, cantonada amb el carrer d’en Bot, que sempre recordaré com el meu primer espai de vida adulta a la ciutat. Quan hi passo no puc deixar de mirar de reüll l’edifici (que en part és un hostal, l’Hostal Fina, antiga seu del Col·legi de Notaris) i somriure.

Quan vaig deixar el barri del Pi i em vaig mudar a Sant Antoni vaig seguir sent client habitual del Free Time, client de cap de setmana: hi passo a comprar, a remenar, a tafanejar i a emprenyar-me amb les portades, just abans d’entrar a l’Ateneu, que és a tocar.

Curiosament ara els tindré molt a prop de casa. Arriben a Sant Antoni pocs mesos abans que reobri el mercat després de vuit anys d’obres (diuen que ara sí, serà a l’abril!). Canvien de barri per necessitat i no per voluntat, segur que no haurien volgut deixar les rambles on la seva oferta tenia ple sentit. I amb regust agre d’haver viscut en primera línia l’atemptat de l’agost, quan van abaixar la persiana i es van refugiar, ells i els clients, dins del local.

La tria de la nova ubicació no és perquè sí, tenen confiança en els aires d’un barri molt viu i que coneixen bé, perquè un dels impulsors del Free Time és exalumne dels Escolapis de Sant Antoni. Aviat estrenaran botiga al carrer Urgell 32, cantonada amb Floridablanca, on ja estan fent obres d’adaptació del que fins ara era una escola de conducció. A prop del cinema Renoir Floridablanca, en zona d’influència de bars de sempre com el vell Esterri i d’estètica “carrer Parlament” com el que serà el seu veí, La Sucursal.

L’entorn ja no seran les rambles, però espero que defensin la seva tria de publicacions: Sant Antoni és un barri de tendències i les revistes que venen són molt atractives. Molta sort i molts encerts en la nova ubicació!

Nazario reivindica davant Santi Vila una exposició sobre l’underground dels 70’s

Si la primera presentació de les memòries de Nazario es van fer al bar Ocaña de la plaça Reial i van ser moderades per l’editor Jorge Herralde, les segones s’han fet a la llibreria de temàtica gai ANTINOVS i han estat moderades pel conseller Santi Vila. Hi vaig anar en un plis plas, aprofitant una estoneta lliure que m’oferia el vespre. Va valdre molt la pena, tot i que els vídeos i els àudios són de baixa qualitat: vaig arribar tard, la llibreria era plena i em va tocar quedar-me a les últimes fileres. Tot i això, si hi poseu atenció, us servirà per a fer-vos una idea de l’ambient de certa nostàlgia però també reivindicació de present underground que es va respirar.

Nazario va reivindicar davant del conseller que es faci una exposició sobre la cultura underground de la Barcelona dels 70’s: “Sembla que no li interessi fer-la a ningú. Als comunistes no els interessava perquè va ser un moviment una mica anarquista; a les dretes tampoc; i als socialistes tampoc, perquè estaven preocupats per altres coses. Jo segueixo reivindicant aquesta època”.

“L’haurem de fer”, va contestar el conseller.


Santi Vila pregunta: “Hi ha gent que escriu les seves memòries per necessitat d’ajustar comptes, o de fixar memòria o per reivindicar el seu passat, tu per què ho has fet?”


Nazario parla dels locals de moda als 70’s, com Zeleste. I reivindica davant del conseller una exposició sobre la cultura underground de la Barcelona dels 70’s.


En aquest altre vídeo es parla de la intensa vida de Nazario amb els seus amants: He fet a la vida el que m’ha vingut de gust”, també en l’aspecte professional: còmics… Al minut 1:40 Santi Vila reflexiona sobre la relació entre el món institucional i el món underground. Si el món underground queda engolit per l’institucional, qui exercirà la crítica? ve a dir…


I finalment, en aquest fragment Nazario parla d’exposicions que ha fet i que parlen del seu món i del d’Ocaña. “A tu on t’han censurat?” demana el conseller: “Per exemple als Estats Units”, contesta Nazario.

Rosa Regàs a ‘Amics per sempre’: “Durant la dècada de 1960 alguna cosa profunda va canviar en les nostres vides”

Rosa Regàs a ‘Amics per sempre’: “Durant la dècada de 1960 alguna cosa profunda va canviar en les nostres vides”

Una de les lectures que  m’ha acompanyat aquest estiu és el tercer volum de memòries de Rosa Regàs, ‘Amics per sempre’ (ARA Llibres). Com els altres dos és un llibre ràpid de llegir i una delícia per als que ens agrada llegir la història en primera persona, sigui de l’època que sigui. I si és d’un moment de canvi, com ho van ser en tots els sentits els anys 60, encara més.

I és que com ella mateixa explica a la pàgina 191: “Durant la dècada de 1960, diguin el que diguin els moralistes, havíem tingut la impressió que alguna cosa profunda havia canviat en les nostres vides i en el món sencer, alguna cosa que no venia només de la nostra imaginació  i del nostre esforç, ni tan sols del fet d’estar tips de la dictadura, sinó que semblava florir en tota la Terra, flors, cultura, balls, diversió, germanor, compromís, protesta, prou de baralles, prou de guerres. No és cert que hàgim vingut al món a patir, fes l’amor, no la guerra…”.

Són un relat sincer de com l’autora es va afrontar al món d’abans, en el qual estava immersa, i va seguir el seu instint que el va dur, ja casada i amb el primer fill, a estudiar filosofia a la Universitat de Barcelona, on va fer amics de per vida com Manuel Vázquez Montalban, Salvador Clotas o Miquel Barceló, entre molts d’altres.nDesprés van venir les “sobrassada parties”, a la pensió on Miquel Barceló vivia, a les Rambles, i on coincidia amb Gil de Biedna, José Agustín Goytisolo i Gabriel Ferrater, entre d’altres.

Una dona casada i amb fills -al final en van ser 5- estudiant a la Universitat era una rara avis en aquell moment. Pel que explica molt rara avis, una absoluta excepció. Sí que hi havia algunes dones, però no casades.

A continuació van arribar l’experiència editorial intensa amb Carlos Barral, amb final accidentat en perdre Barral el control de la seva editorial, i les nits al Boccaccio del seu germà Oriol.

Membre de ple de la Gauche Divine barcelonina, Regàs i el seu marit Eduard Omedes van acordar mantenir el matrimoni fins que els dos petits, bessons, fessin 18 anys. I van aconseguir mantenir el pacte: vides paral·leles sota el mateix sostre -ella s’atura a explicar especialment la relació amb Salvador Pàniker- per a la crianç-a dels fills i per evitar que les lleis franquistes la deixessin sense la custòdia dels seus fills, com ja li havia passat a la seva mare durant la postguerra.

M’encanta com explica l’anècdota del fill gran que un dia li demanà per què sortia cada nit:

– Jo vull que et quedis a casa
– Doncs no m’hi quedaré, Eduard
-¿Per què no si t’ho demano jo?
– Perquè tu has de dormir, i perquè jo he decidit que, com que ja hem sopat i heu anat al llit, puc fer-ho
– Però, per què
– Perquè ja saps que en aquesta casa tots intentem ser lliures, fer el que hem decidit fer
– Sí, tu tens llibertat, però jo no en tinc
– És clar que en tens, però encara no en la mesura que en tindràs quan siguis gran, per això hi ha els pares, per ensenyar a fer servir la llibertat i a tenir-ne cada vegada més. (···) Quan sàpigues fer servir la teva llibertat, la tindràs tota, la utilitzaràs i a mi ja no em necessitaràs.
– Però, per què has triat d’anar-te’n precisament avui?
– No ho sé, l’únic que sé és que si renunciés a allò que he decidit fer, no havent-hi cap impediment real, jo hauria renunciat una mica, només una mica, a ser lliure i si jo renuncio a ser lliure, tu mai aprendràs a ser-ho.

Unes memòries fantàstiques que us recomano. Començant per qualsevol dels tres volums, fins i tot per aquest, el tercer.

La llibreria Quera del carrer Petritxol complirà 100 anys el 2 de febrer

La llibreria Quera del carrer Petritxol complirà 100 anys el 2 de febrer

Llibreria Quera Petritxol BarcelonaTots els que passegem de tant en tant pel carrer Petritxol girem la vista quan arribem a l’aparador de la llibreria “excursionista” Quera, a veure quin mapa o quina novetat hi tenen penjat.  Llibreria Quera 2

Aquesta històrica i per a molts quotidiana llibreria complirà 100 anys el 2 de febrer (2016) i els celebrarà “durant tot l’any”, com m’ha dit el noi que m’ha atès quan he entrat un moment  a preguntar i que forma part de la quarta generació de la mateixa família al capdavant de l’establiment.

Llibreria Quera 1

La llibreria va ser fundada el 1916 per Josep Quera, al principi es deia L’Escon i es va especialitzar en excursionisme a mitjan dels 60’s. Precedint el centenari, la botiga ha fet reformes “que recuperen la fusta antiga dels prestatges i en milloren la il·luminació”, com explica Jordi Quera aquest mes en un article de la revista Serra d’Or.

Llibreria Quera 100 anys

Per cert, que el que ara tenen penjat a l’aparador és un esplèndid mapa transpirenaic en relleu. Per molts anys, Llibreria Quera!

Sempronio, ‘Del Mirador estant’ i la llibreria Re-Read del carrer Muntaner

Últimament m’estic aficionant a la llibreria low cost Re-Read. A Barcelona n’hi ha vàries, i tenen la gràcia que combinen un punt d’elegància (i per tant, que vingui de gust ser-hi a dins) i ser llibreria de segona mà.  Els preus són populars, venen llibres molt barats: un a 3€, dos a 5€ i cinc a 10€. Jo compro a la de Gran Via -entre Casanova i Villarroel-, a la de Muntaner -entre Rector Ubach i Calaf- i a la del Passeig de Sant Joan. També n’hi ha una als carrers Rosselló i Londres.

Total, que hi vaig entrar divendres amb la intenció de no comprar res, només tafanejar la secció de biografies, que és la meva, però vaig trobar el que per a mi és una joia (ja sabeu que això de les joies en el cas dels llibres varia segons el gust): “Sempronio. Del Mirador estant”.

Sempronio (Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs (Barcelona 1908-Sitges 2006) és el cosí denostat de Tísner. A diferència de Tísner, Sempronio es va quedar a l’Espanya franquista i va tenir el seu lloc en el periodisme de la postguerra. Si no recordo malament, Tísner explica a les seves memòries que no volia rebre ajuda seva tot i que al final, quan li va oferir col·laborar en català al Tele/Estel, la va acceptar.

El cas és que aquest petit volum, Del Mirador estant, és una delícia. En ell Semprònio fa un recull comentat de les seves col·laboracions al setmanari El Mirador, propietat de l’advocat don Amadeu Hurtado. A la introducció explica que mai ha volgut escriure memòries però que en canvi li ve de gust (l’any 1987) recuperar els seus textos de joventut i en què narra en primera persona des de la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya al carrer Cros de Sants, fins al primer míting de la Falange i de Primo de Rivera a Barcelona.

Tot just vaig pel començament però ja m’hi he enganxat.

Mor Conxa Gubern, llibretera de la Laie

Moltes necrològiques aquests dies a Barcelona i al país.

Llegeixo que ha mort Conxa Gubern, “una de les llibreteres de la llibreria Laie”. Ho escriu Daniel Fernández a La Vanguardia. Jo, tot i que he anat sovint a la Laie, no la coneixia. Tenia 54 anys i “era una entusiasta dels llibres, molts lectors i editors hauran quedat una mica orfes, han perdut una d’aquestes figures pacients, capaces de llegir i jutjar i dir-te què pensava del llibre que anaves a publicar”.

Diu que Ernest Alòs també parlava d’ella a El Periódico: “Som una raça a extingir i un tipus humà que ja no existirà més. Per què negar-ho, alguna cosa hi ha de crepuscular en el negoci del llibre i  relativament pocs són ja els llibreters que llegeixen i han llegit i que són capaços de saber què ha de llegir aquest lector que freqüenta la seva llibreria”.

“No formava part del grup de sòcies i fundadores, cap al 1980, de la llibreria Laie (amb Montse Moragas i Conxita Guixà al capdavant), ni dels accionistes que han permès que avui sigui una cadena amb una dotzena de seus, però la llibretera Conxa Gubern era, juntament amb el seu col·lega Lluís Morral, una de les dues cares que feien que la Laie de Pau Claris continués sent una llibreria amb caràcter”.

“Llibretera de la Llar del Llibre i de Sabadell i de la llibreria Kronos, es va incorporar a Laie fa dues dècades”.

M’agrada el final de l’article de David Fernández: “Hi ha poques professions millors i més nobles i que facin créixer més una societat. Ens van faltar llibrerters i mestres durant aquesta llarga transició que ara acaba. I vam fracassar en unes quantes coses més: l’educació, el foment de la meritocràcia, la reforma de la justícia… Un bon llibreter, una llibretera com la Conxa, podria haver orientat sàviament i senzillament més d’un polític d’alt nivell. Potser només calia haver-l’hi preguntat…”

Jo tinc els meus llibreters de confiança però és veritat que en la vida no és tan fàcil ni diria possible establir relacions càlides amb molta gent. Vas seleccionant i construint relació amb els que trobes pel camí, i és clar, te’n perds molts com la Conxa. Serà qüestió d’anar a conèixer el també llibreter de Laie, Lluís Morral, que mencionen les cròniques de la mort de Conxa Gubern.

Per cert, com omple tenir una professió, eh? Qui té la sort de tenir-la o ha tingut el do i l’habilitat de dedicar-se a la seva vocació, és clar.

El Periódico ho explicava així: Fallece la librera Conxa Gubern i Mor la llibretera Conxa Gubern