Us explicava la setmana pasada que Vílnius, capital de Lituània, sorprèn per la gran quantitat d’esglésies barroques i per l’aire de molta cultura que s’hi respira, en part underground

Fins a la segona guerra mundial a Vílnius se la coneixia com el Jerusalem del Nord, ja que era un important centre editorial i d’irradiació de la cultura hebrea. El 50% dels seus habitants eren jueus i la major part del 50% restant polonesos.

D’aquells 150.000 jueus i més de 20 sinagogues ara només en queden 5.000 descendents i un temple. Pocs se salvaren de l’extermini nazi i dels que quedaren molts van marxar a viure a Israel quan la Perestroika de Gorbatxov els ho va permetre.

A ulls de turista pràcticament no queden rastres de la important presència jueva. Sort que jo em vaig apuntar a un “Free Tour” -guies una mica alternatius, que surten cada migdia d’algun punt cèntric de la ciutat i només cobren la propina que els dones al final del recorregut-, i la noia que feia el tour ens va ensenyar detalls mig-amagats:

-“Mireu aquell indicatiu vermell” va dir assenyalant unes lletres que hi ha pintades a la porta d’un edifici, en un carrer molt estret: BYODb. -“És l’indicatiu assignat a la família jueva que vivia en aquest pis durant l’ocupació alemanya”.

¿Vau veure fa unes setmanes a TV3 les imatges de l’alcalde de Vílnius dalt d’un tanc aixafant un cotxe mal aparcat, sobre un carril bici? El batlle volia ensenyar als conductors què pot “passar” si aparquen en llocs no permesos! També n’informa el Baltic Times d’aquesta setmana, amb una foto en portada que he aprofitat per reconèixer el lloc i anar-lo a visitar. “L’alcade va exagerar, és una persona a qui li agrada ser notícia”, m’explica la noia.

El tema del carril per a ciclistes a Vílnius recorda una mica el que passa a Barcelona, amb carrils bici invasius de l’espai dels vianants. A alguns llocs com la Gran Via o la Diagonal ningú -ni ciclistes, ni vianants, ni conductors- no hi està còmode, crea conflictes i situacions perilloses. A Vílnius hi ha moltes zones on com a vianant no saps per on passar.

L’esport de referència a Lituània és el bàsquet i precisament aquests dies s’hi està celebrant l’Eurobàsquet. A la plaça de l’Ajuntament hi han instal·lat una pilota gegant ideal per fer-s’hi la foto de record. Quan a un lituà li dius “Barcelona” de seguida et recorda que l’any 1992 hi va debutar el seu equip nacional de bàsquet: “Lituans d’arreu del món van recollir diners perquè la selecció pogués participar a les olimpíades”. Abans els jugadors lituans havien estat els grans “cracks” de la selecció de la URSS, que va notar molt la pèrdua d’aquests esportistes.

I una última anècdota: m’expliquen que a Vílnius van voler dedicar una plaça al Tíbet però això va provocar un conflicte amb la Xina. Finalment ho van fer i efectivament els va costar que els xinesos deixessin de fer unes inversions previstes.

Els de la meva generació en amunt recordem bé el moment en què l’any 1991 Lituània va recuperar la independència que ja havia tingut entre la primera i la segona guerra mundial. A casa nostra es va fer cèlebre aquella frase del president Pujol: “Catalunya és com Lituània però la URSS no és com Espanya”, que era com remoure el tema sense mullar-se.

Jo el que noto aquests dies passejant per Vílnius és que el lituà és un poble feliç i orgullós de la seva independència, conscient d’haver aprofitat una carambola política. Lituània ha estat una pàtria irregular: va arribar a tenir un gran imperi, ha estat ocupada per polonesos, alemanys i soviètics i l’any 1991 va saber treure profit a una d’aquelles poques oportunitats que dóna la història.

Per acomiadar-me de la ciutat pujo a la torre del castell que corona l’skyline. Hi vas a peu des de la plaça de la Catedral. Hi oneja una gran bandera groga, verda i vermella. Demà agafaré un autocar que em portarà a Riga (Letònia).

(continuarà)