La megafonia del metro de Barcelona repeteix fins a la sacietat, des de fa unes setmanes, un missatge nou, en català, castellà i anglès, que pretén prevenir els passatgers contra els robatoris. Més o menys ve a dir: “Els lladres aprofiten les teves distraccions, vigila les teves pertinències”. Al principi la versió anglesa  feia una mica de vergonya aliena, la llegia una noia amb accent i dicció catalana, però fa cosa d’una setmana van rectificar i ara ja es pot escoltar en un anglès perfecte.

Dilluns al matí, a dos quarts de vuit, vaig tornar a escoltar el missatge mentre esperava que arribés el metro a l’estació d’Universitat. Les esperes al metro de Barcelona acostumen a ser breus, perquè en hores punta els combois passen cada dos minuts, així que el missatge el vaig sentir la poca estona que vaig aprofitar per seure en un dels bancs de l’estació.

Va arribar el metro, em vaig aixecar i, malgrat la meva impaciència per entrar, vaig deixar passar els passatgers que sortien del vagó. De sobte, una senyora que sortia s’ho va repensar i va fer mitja volta. Va anar directe a un home que seia com si res dins del vagó. Ella li va allargar la mà i li va espetar:

-“¡Devuélveme el móvil!”

L’home no va dubtar ni un instant i, com si res, li va tornar el mòbil que li havia robat uns minuts abans.

Ella el va agafar i va marxar aprofitant que el metro encara no havia tancat les portes, no sense abans cridar:

-“¡Desgraciado!”

Amb la passtgera ja fora el senyor es va quedar assegut com tranquil·lament. Cap dels passatgers que havien observat l’escena no va trencar el silenci contundent de qualsevol dilluns al matí. Només uns pocs vam creuar mirades còmplices, i tot va semblar continuar com si no hagués passat res.

A banda i banda del lladre seien dues noies. Una va abraçar la seva bossa, no fos cas, però va continuar asseguda al seu costat. L’altra es va aixecar i va anar cap a la porta, des d’on jo havia estat observant l’escena. Amb ella sí que vam intercanviar algunes paraules. Ella em va dir:

-“¿Lo has visto? ¿Yo no me quedo a su lado!”

I jo:

-“Sí, sí, al·lucinant”.

Quan vam arribar a plaça Catalunya el lladre de mòbils es va aixecar i se’n va anar. La noia amb qui jo havia parlat, també. Vaig treure un boli i un paperet de la butxaca del pantaló i hi vaig anotar el crit que havia fet la noia abans de marxar ja amb el seu mòbil, no volia oblidar aquella expressió que li havia sortit de tan endins: “¡Desgraciado!”.