Els mèdias en l’època de la postveritat

Les barbaritats dialèctiques -i ara ja de fets- del president nord-americà Donald Trump contra els principals mitjans de comunicació nord-americans (sobretot NYT, LA Times i CNN) han posat el concepte de postveritat (post-truth) i el del paper dels grans grups de comunicació al centre del debat polític, mediàtic i social.

Quin ha de ser el rol dels mèdias en aquest món turbulent de la multicomunicació digital de la segona desena del segle XXI? Quin ha de ser el seu paper ara que els polítics ja poden comunicar-se directament amb els ciutadans saltant-se els mèdia, com fa Trump però com també fan quan volen Puigdemont i Ada Colau, per posar dos exemples del nostre país?

En realitat, la post-veritat, per anomenar d’alguna manera la mentida, o la realitat maquillada al gust de cadascú, sempre ha existit. Si ens restringim a l’època del mitjans de massa i no anem més enrera, ha estat especialment descarada en temps de conflicte (propaganda de guerra), en societats dictatorials i també en els mitjans de comunicació occidentals dels darrers 30 anys.

Durant massa temps els principals grups de comunicació han viscut còmodes adaptant el seu discurs al que convenia al polític de torn o a l’anunciant de torn, a canvi de mantenir un espai de confort. El mal anomenat oasi català n’oferia molts exemples. I el no-anomenat oasi espanyol encara molts més.

Diaris, ràdios i televisions han adaptat el seu relat durant massa temps -i en gran part ho segueixen fent- no a la “veritat” -sempre relativa però que en tot cas tenen obligació de contrastar- sinó als interessos del propi mitjà o a la realitat social i nacional que volien construir o mantenir. Formaven part de l’estatu quo o defensaven unes realitats que de vegades ells mateixos inventaven. Recordem sense anar més lluny la ridícula defensa que durant anys va fer el diari El Mundo sobre l’atemptat de l’11M a Madrid, per posar només un exemple. O com els principals diaris de l’oasi eren còmplices de l’oasi.

Aquí encara no, però als Estats Units els mèdia tenen vulguin o no vulguin una oportunitat única per recuperar el prestigi perdut i desfer-se de tots aquests condicionants que fins ara els estaven ofegant. I bé que ho saben: “Democracy needs great journalism” diu el Washington Post de Jeff Bezos. “Support the mission of the Times”, diu el NYT. Un missatge oportú, a més, ara que els mitjans ja no poden confiar la seva independència a la publicitat, que fuig cap a Facebook i Google.

Sabran els mitjans nord-americans apofitar l’oportunitat que els brinda el perillós i dèspota president? I fer-ho amb sinceritat, volent respondre ara sí als nous paradigmes? Sabran els mitjans europeus veure venir el llop abans que arribi aquí també? O al contrari, perdran la batalla per sempre i deixaran el periodisme independent exclusivament en mans de periodistes camicazes i sense empresa al darrera?

La democràcia necessita grans grups de comunicació veritablement crítics i autònoms, esperem que ho aconsegueixin. Però per fer-ho, abans han de fer una autocrítica profunda.

El nyap de la fira de Nadal de plaça Catalunya

L’equip d’Ada Colau va decidir el Nadal del 2015, el seu primer Nadal, substituir la pista de gel de plaça Catalunya per una fira “solidària”. Per entendre’ns, consideraven la pista de gel massa comercial. recordem que era un “invent” força nou a plaça Catalunya, els anys justos de govern de Trias, i que havia funcionat amb bastanta dignitat i el suport dels comerciants.

De la mateixa manera que el 2015, la plaça ha estat ocupada el Nadal del 2016 per una fira “solidària” que és un nyap en molts sentits: fa la plaça incòmode, el seu atractiu és molt limitat i té molts aspectes de cutrada, de nyap.

El periodista Lluís Permanyer havia criticat la pista de gel perquè ocupava la plaça i la feia incòmode als vianants, cosa que no compartim. Però el nyap municipal de l’actual fira solidària segueix restringint l’accés a la plaça, la fa incòmode i resta atractiu a anar al centre de la ciutat.

Que torni la pista de gel, era un bon recurs nadalenc. Comercial? Sí, però també ciutadà.

S’eternitzen les obres de l’estació de Passeig de Gràcia

S’eternitzen les obres de l’estació de Passeig de Gràcia

estacio passeig de GraciaAlgun dia acabaran, és clar les obres a l’estació de Renfe-Adif de Passeig de Gràcia. Quan això passi ningú recordarà el viacrucis i la vergonya aliena que estan passant els seus usuaris des que el gener del 2014 van començar les obres de renovació d’aquesta estació central de trens de Barcelona. La primera fase (renovació dels accesos exteriors) va ser lenta però ja va acabar. En canvi, la tercera fase, la renovació de les andanes i de les seves sortides està sent feixuga i sembla que no avanci. La imatge mostra com està aquesta estació, per a vergonya de tothom, des de fa molt de temps. Amb un pressupost de dos milions d’Euros, aquesta tercera fase del projecte de modernització de la terminal s’ha eternitzat inexplicablement i sense que ningú (premsa, polítics o responsables de la instal·lació) no li expliqui què passa als usuaris. Una vergonya, fins quan?

El tram: un mitjà obsolet que no s’hauria d’haver fet

Sempre hem defensat que el tram no s’hauria d’haver desplegat mai. El tramvia va ser un bon mitjà de transport per al segle XIX i començaments del XX i segurament està bé que es mantingui en aquelles ciutats que no el van perdre. Però a Barcelona està oferint un servei que podrien cobrir unes quantes línies ben organitzades d’autobús i ho farien sense inutilitzar tot un carril per a altres vehicles. Evidentment, ara que ja fa anys que funciona serà difícil que les institucions reconeguin l’error d’haver-lo fet, i l’eixamplaran i tan aviat com puguin l’uniran per banda i banda. Però és una instal·lació cara per a un mitjà obsolet, fruit de la voluntat de tenir un metro que travessés la Diagonal i la impossibilitat de fer-lo per manca de recursos. A tot això se li afegeix que, pel seu silenci i perquè ocupa un espai que vianants i altres vehicles han de travessar, és un mitjà perillós. La setmana en què escrivim aquestes línies han mort dues vianants grans atropellades per tramvia a Barcelona.

Contra Gaudí tothom s’hi atreveix

Agradarà més o menys, però Barcelona li deu molt a Antoni Gaudí. Ja en la seva època va tenir molts detractors, que no entenien el que feia, les “cases lletges”. Tot i això, el seu art ha triomfat i ha estat un dels factors crucials en el puzzle que ha col·locat Barcelona al mapa del món i que fa que ara sigui una de les ciutats més visitades.

Un art concebut per una persona humil, que creia en el que feia malgrat el soroll que l’envoltava, i que va morir sota un tramvia. Potser per aquesta humilitat del personatge, hi ha un tipus de progressisme barceloní que sempre s’atreveix contra Gaudí. No poden suportar el fons cristià del personatge i de la seva obra, i això els fa atacar-lo per tots costats, el tot per la part, i ser-li desagraïts.

L’exponent més típic del que diem és l’admirat Oriol Bohigas, que sempre ha fet públic el seu rebuig a la continuació de la Sagrada Família. L’actual regidor d’Arquitectura de l’Ajuntament de Barcelona, Daniel Mòdol, també va expressar-se amb igual menyspreu fa uns dies: “La Sagrada Família és una mona de Pasqua gegant”. I ara el govern municipal d’Ada Colau parla de fer que les obres de la Sagrada Família paguin com una obra qualsevol, com no han fet en 100 anys.

Més enllà del que hagin de pagar o no, el que ens preocupa és sobretot el to de menyspreu cap a l’obra de Gaudí que es desprèn d’aquest relat recurrent d’una part, per sort diríem que minoritària, del poder suposadament progressista barceloní.

Qui pot comprar -o llogar- un pis a Barcelona?

Els preus dels pisos, tant de compra com de lloguer, s’estan tornant a incrementar a Barcelona. Si durant els anys més crus de la crisi van arribar a baixar -mai tant com es deia, tenint en compte els preus que es veien a les immobiliàries-, la teòrica recuperació i, sobretot, l’entrada de fons d’inversió, atrets per una ciutat que està de moda i saturada de turistes, està provocant un nou increment dels preus.

Qualsevol que sondegi preus se n’adona de seguida: de 250.000 en endavant. I fàcilment 300.000 i 400.000 euros. Qui pot comprar un pis a Barcelona avui en dia? Només se’ns acudeixen quatre perfils: els fons immobiliaris; els que s’hipotequen excessivament; aquells que hereten un diners; i, és clar, els que guanyen molts diners.

Tot plegat només pot resultar en una expulsió de barcelonins a viure fora de la ciutat i en una pèrdua de vida real a la ciutat. Els preus dels pisos no haurien de quedar en mans dels fons immobiliaris. És ben bé que no s’aprèn de la història recent.