Ara que diversos col·lectius han tornat  plaça Catalunya per celebrar el segon aniversari del 15M és un bon moment per mirar enrere i amb una primera perspectiva començar a treure conclusions.

El 15M va ser sobretot una bona intuïció que havia arribat l’hora de demanar responsabilitats i que el ciutadà prengués la paraula i, per uns dies, també els carrers. Va ser oportú perquè, tot i que potser no s’havia explicitat, surava en l’ambient que alguna cosa s’havia de fer, que els ciutadans no es podien quedar com a mers observadors de la voràgime econòmica, política i social.

I va saber connectar amb àmplies capes de la societat: amb desencantats amb el sistema polític i social, de perfil abstencionista, però també amb sectors socials de tot tipus. En general va ser un moviment que es va mirar amb simpatia o com a mínim amb comprensió des de gairebé tots els sectors polítics i socials. Ni que fos per la sorpresa amb què per a molts va arribar. I, també s’ha de dir, amb ganes d’infiltrar-s’hi i d’aprofitar-se’n des d’alguns en concret.

Però en canvi, el propi esperit originari de la mobilització li ha impedit estructurar-se amb eficiència. No va saber posar fi endreçat a l’ocupació de places i, després, la manca de líders i d’estructures (opció presa a consciència per un moviment estrictament assemblearista i de barris) ha fet que la seva força i frescor s’hagi anat diluïnt. Que no vol dir que no pugui renèixer perquè, és clar, les circumstàcies li són del tot addients.

Potser caldria afegir que, a Catalunya, el moviment del 15M ha estat mirat amb suspicàcia des de sectors sobiranistes, pels seus referents marcadament espanyols. Però això seria un altre tema, que podria donaria peu a un altre editorial.

Ara el que toca és veure si el moviment reneix o tot plegat queda en la pura celebració del seu segon aniversari com qui celebra cada any els aniversaris del maig del 68.

No hi ha cap article relacionat.