No, segurament no és l’última oportunitat per a l’església Catòlica. D’una banda, perquè no serem nosaltres els que atorguem una última oportunitat a una institució bimil·lenària, que ha sabut sobreviure a mil i una circumstàncies.

I de l’altra, perquè si una última  o penúltima oportunitat hi va haver, segurament va ser el Concili Vaticà II, que arribava a temps de salvar la transmissió de la fe catòlica a Europa però l’esperit del qual es va frenar des de la jerarquia un cop mort el Papa Joan XXIII. Els temps han canviat i, com a mínim a Europa, a moltes famílies ja s’ha trencat la transmissió de la fe catòlica, ha deixat de passar i difícilment tornarà a succeir.

D’això se’n va adonar perfectament Benet XVI, que va predicar la visió del catolicisme com un reducte molt actiu. Pocs però ferms, pocs però influents, pocs però compactes. El repte del Papa Francesc serà superar aquesta visió i intentar que l’església doni respostes a les inquietuds espirituals i ètiques (que no morals) del ciutadà modern.

L’elecció del Papa Francesc l’interpretem d’una banda com una clucada d’ull cap a l’Amèrica Llatina, on l’església Catòlica està en plena batalla intel·lectual amb les sectes i esglésies d’inspiració nord-americana; de l’altra, un acostament -sí- cap a sectors que demanen una església més sòbria i propera, que es deixi estar de dogmatismes morals sobretot en matèria sexual.

Que Jorge Mario Bergoglio sigui jesuïta va fer respirar amb calma, amb alegria, com a mínim inicialment, els sectors més oberts i reformistes del catolicisme.

Després van arribar ràpid crítiques des de l’esquerra llatinoamericana sobre suposada connivència de l’ara Papa amb règims dictatorials argentins. Però ens mereix plena confiança la defensa que el teòleg Leonardo Boff ha fet del nou papa. Ha escrit Boff recentment:

“¿Por qué el cardenal Jorge Mario Bergoglio eligió el nombre de Francisco? Creo que fue porque se dio cuenta de que la Iglesia está en ruinas por la desmoralización de los diversos escándalos que afectaron lo más precioso que ella tenía: la moral y la credibilidad. Francisco no es un nombre, es un proyecto de la Iglesia, pobre, sencilla, evangélica y desprovista de todo poder. Creo que el Papa Francisco tiene en mente una iglesia fuera de los palacios y de los símbolos del poder.”

Leonardo Boff afegeix: “Vale la pena mencionar que es un Papa que viene de Gran Sur, donde están los más pobres de la humanidad y donde vive el 60% de los católicos. Con su experiencia como pastor, con una nueva visión de las cosas, desde abajo, podrá reformar la Curia, descentralizar la administración y dar un rostro nuevo y creíble a la Iglesia”.

Ens quedem amb aquesta visió de Boff, ni que sigui com a signe d’esperança.

Dèiem en començar que arlar d’últimes oportunitats és absurd en els temps que corren`, però en tot cas sí que els cardenals han obert una oportunitat. Llàstima que sent realistes sembla impossible que aquesta oportunitat arribi a decisions que ens semblen tan òbvies i urgents com la igualació de la posició de la dona a l’església, l’acceptació plena de totes les orientacions sexuals i la superació així de tots els traumes morals que una i altra vegada mostra la jerarquia catòlica.