L1340453.JPG

Els que hem tingut la sort d’assistir a la presentació del llibre de Joan Safont  ‘Per França i Anglaterra‘ hem estat uns privilegiats testimonis de les intervencions del propi autor, d’Amadeu Cuito (nét del mític advocat Amadeu Hurtado) d’Enric Juliana i de l’editor Quim Torra.

 

En Joan Safont (un els ateneistes més actius de l’actual Ateneu Barcelonès) ha explicat el per què de l’obra. A ell l’atreia molt la biografia dels periodistes catalans de l’època (Joan, jo també sóc un enamorat d’Eugeni Xammar, hi vaig quedar atrapat amb el ’60 anys d’anar pel món’ i no paro de recomenar-ne la lectura!) i va trobar l’eix perfecte per fer un treball, un relat sobre ells, a partir del descobriment dels articles i els editorials de la revista aliadòfila (1a guerra mundial) ‘Iberia’. Hi veu una generació de periodistes que a través del periodisme comparteix època, guerres, exili i retorn.


 D’altra banda, escoltar el nét d’Amadeu Hurtado, l’Amadeu Cuito, ha estat tot un altre luxe. Ha recordat anècdotes de Claudi Ametlla (“un possibilista”) i d’Eugeni Xammar (méas contundent) i del seu propi avi. “A casa de l’Ametlla hi feien la mateixa tertúlia clandestina que havien fet a Perpinyà els anys 40”. L’Amadeu Cuito era aleshores seguidor del socialista Pallach.

 

En el vídeo que recullo sobre aquestes línies veureu com l’Amadeu Cuito carrega fort contra la interpretació que l’actual líder del PSC Pere Navarro fa del “federalisme” d’Amadeu Hurtado, no us perdeu com ho explica.


L’Enric Juliana ha destacat com la premsa anglosaxona està mirant amb simpatia el moviment secessionista català, però ha vingut a dir que no ens enganyem, si ho fan és perquè hi volen veure una reflex de la feblesa europea. Al vídeo veureu que Juliana comenta com un sector reduït de la societat espanyola (la dreta més nacionalista, volia dir) s’ha fet amb el relat nacional-espanyol, i això que no representen més “del 18% o el 20% de la població”.

El llibre és una nova contribució de l’editor d’Acontravent, Quim Torra, per donar a conèixer el que una generació de periodistes va fer coincidint amb una època professionalment, socialment i políticament tan intensa.

 I d’alguna manera interpreto que l’autor també es pregunta, amb un cert romanticisme i enyorança, qui forma en un temps tan intens com l’actual, una generació amb complicitats com aleshores van tenir els col.laboradors de la revista Iberia.