tapies.jpg

(-“Ha mort Tàpies” ha dit sense cridar Carles Capdevila, director de l’ARA, caminant ràpid del seu despatx a la taula central de la redacció. La notícia ha corregut de taula en taula i un cop comprovada ha anat ràpid al web. I és clar ha revolucionat els redactors implicats, que a quarts de 9 del vespre havien de refer bona part l’edició de demà del diari en paper!)

L’única experiència propera a mi que conec de Tàpies (que avui ha mort als 88 anys) és que quan la Plataforma per la Llengua  li va demanar una litografia, ell hi va accedir i va fer l’obra que il·lustra aquest post.

Era un artista compromès i m’agrada haver-ne estat coetani, una d’aquelles persones que als de la meva generació ens semblava que sempre hi havia de ser, perquè sempre l’hem vist.

Després hi ha les veus crítiques amb Tàpies. Curiosament aquests últims mesos n’he llegit amb atenció algunes, més que res perquè les desconeixia:

Luis Racionero per exemple carrega dur contra Tàpies a les “Memorias de un liberal psicodélico”(2011): “Ahora, con Ponç y Cuixart en la tumba y el ávida dollars de Tàpies todavía vivo, cumplo con la obligación moral de transmitir lo que me revelaron y, el siniestro aludido, que me rebata si no lo cree cierto. Según ellos, en cuanto Tàpies empezó a descollar sobre el grupo de Ponç, Cuixart, Tharrats y Brossa, se dedicó a borrar las trazas de los demás miembros de Dau al Set llegando a mezquindades nauseabundas. Así, si veía un libro de Ponç en el escaparate de una librería, entraba a comprarlo o a exigir que se retirase. Cuando Alexandre Cirici Pellicer escribió la historia de Dau al Set, Tàpies exigió revisar las galeradas y le conminó a que quitase el nombre de Cuixart, que aparecía siete veces. Como para entonces Tàpies había pasado por la bienal de Venecia tenía poder sobre los editores y los amenazaba con llevar el libro a otro.”

Segueix Luis Racionero: “De mí se decir que los dos únicos artículos que no me han publicado en mi vida eran sendas críticas a Tàpies: uno en El País donde comentaba peyorativamente su estéril monumento a Picasso en el paseo de la Ciutadella y otro contestándole un ataque a Dalí cuando el viejo genio de Portlligat ya no podía defenderse, que no quiso publicar La Vanguardia. Tiene esbirros por todas partes”.

També ahir, casualment, El Punt-AVUI va publicar un text crític amb Tàpies, l’entrevista a l’artista Romà Vallès, que s’expressa en termes similars. M’hi vaig fixar precisament arran d’haver llegit el text de Racionero. Deia Romà Vallès: “Ens han volgut fer creure que l’informalisme ha estat cosa de Tàpies i de quatre més, i això no ha estat així. He tingut relacions molt desgraciades amb ell, ja t’ho diré ben clar. Quan érem joves, recordo que jo ja tenia cotxe, un 600, i en Cirlot, que no en tenia, em va dir d’anar a veure en Tàpies al Montseny. Doncs cap allà. Quan hi vam arribar, a Tàpies no li va agradar gens veure’ns. A mi no em va deixar ni entrar a casa seva. I en Cirlot en va sortir de males maneres. Van parlar de negocis. Treia foc pels queixals!” (podeu llegir l’entrevista clicant aquí)

Jo personalment només hi ha una cosa que no he entès mai de Tàpies: el núvol i la cadira de la seva fundació! 

En tot cas, els barcelonins vam tenir ocasió de retre-li homenatge en vida, fent llargues cues per visitar ara fa gairebé dos anys, la seva fundació que reobria després de les obres. Jo ho vaig explicar aquí