L1310617.JPG

Vaig conèixer Pepe Ribas fa pocs dies, a la presentació del llibre “Mis postales de Barcelona”, d’Isabel Núñez. Generacionalment he coincidit molt poc amb ell, gens.

Al final de l’acte, a la Llibreria Central del carrer Mallorca de Barcelona, m’hi vaig acostar: “Pepe, m’agradaria fer-te una entrevista”. No sé si heu llegit el seu llibre “Los 70 a destajo” (editat el 2007 i reeditat el 2011), un relat molt parti cular d’aquella època, des del punt de vista del creador del primer i el segon Ajoblanco.

Altres relats de l’època ja els havia sentit i per això m’ha interessat particularment el seu, sovint tan criticat. Pocs dies després de la presentació vam quedar al Cafè de l’Òpera -el lloc el vaig triar sabent que és dels seus preferits- i la conversa va ser molt fàcil i agradable, com veureu a continuació:
– Trobes a faltar els teus pares? Penses sovint en la gent que no hi és?

No, perquè els tinc dintre meu. Tot el que em van ensenyar de valors ho he reformat, però ells em van donar l’educació amb què he crescut.

– Al teu pare, què li agradaria de la Barcelona actual?

Va ser una persona complicada d’entendre per les circumstàncies que li van tocar viure. No havia tingut pare, el meu avi havia mort d’una bala el 1909, just abans de la Setmana Tràgica, a l’estació dels Ferrocarrils de Sarrià, a un baixador que hi havia al carrer Aragó. El meu avi estava creant una indústria de mobles molt important amb artesans de la fusta millor d’Europa.

El meu pare era molt anti gent corrupta, no va cobrar mai dels càrrecs públics que va tenir, no tenia sou. Va viure dels diners de la indústria familiar. D’avui en dia no li agradaria la corrupció i tot el que implica…

Un dia Pasqual Maragall em va portar al Palau Nacional, actual MNAC, i em va recordar molt coses que deia i feia el meu pare. Hi ha una etapa de Maragall, sobretot la primera, en què estava molt il·lusionat amb reformar Barcelona: crear parcs públics a tots els barris que eren fruit de l’especulació, al cinturó industrial. Tenia esperança de canviar-la. Però després amb el ‘superdisseny’, la moda, la propaganda, les subvencions i el turisme, ja no ha estat així.

– Si però la pregunta era: què li agradaria al teu pare de la Barcelona actual?

Tota la remodelació que s’ha fet als barris, a la perifèria: crear espais verds, obrir forats, treure degradació. Hi ha una part molt positiva, sobretot a Nou Barris. A Sant Andreu, en canvi, no. Era un barri d’artesans -ell m’hi portava sovint de petit- i ara ja no en queden, d’artesans! Ara els artesans estan a Santa Coloma de Gramanet i són equatorians.

– I a tu, què t’agrada de Barcelona?Haver nascut aquí. Barcelona m’ha donat molt però últimament també m’ha donat disgustos i m’han exclòs. Havent fet dues vegades una revista importantíssima per Barcelona mai no se m’ha reconegut res, al revés! Des del poder se m’ha tractat com un apestat…

Penso que hi ha una casta que s’ha apoderat dels diners públics per destruir el meu país. Jo crec que el nacionalisme ha destruït Catalunya, perquè no queda cap poble autèntic de pescadors… No en queda res! Tot són rotondes, carreteres, franquícies i polígons industrials. No s’ha potenciat allò que de veritat és nostre, no s’ha creat riquesa real, productiva, s’ha creat especulació, bombolles i farsa.

– I sense governs nacionalistes creus que això no hauria passat?

El que vull dir és que hauria calgut un altre nacionalisme, que produís i enriquís. Mira per exemple el paisatge d’Alemanya: allà han reconstruït els pobles tal com eren i es preserven. Tu vas pel camp alemany i està preservat. En canvi, vas pel camp català i està destruït. Si jo estimo el meu país no el destrueixo. Jo no he especulat mai i he estat als millors llocs de Catalunya quan no hi havia res: la meva infantesa a Camprodon, Calella de Palafrugell, el primer retir a Menorca. Quan jo vaig començar a anar a l’Empordà estava absolutament abandonat. Hagués pogut comprar moltes cases i especular però jo només he conservat: he comprat un mas que estava destruït i l’he reconstruït. Vam comprar una caseta a Menorca que era una runa i la vam refer tal com havia estat. Penso que s’ha de preservar, això no vol dir no ser modern sinó preservar la teva identitat, produir els oficis d’una altra manera (fusters, ferrers…) perquè tot això pot acabar sent tecnologia.

Aquí s’ha estudiat molt de màrqueting però s’ha creat poca cosa. I el disseny català és en gran part còpia, fet per crear estatus social, no riquesa real.

– En alguna cosa hem millorat?

Sí, fins a la crisi hi havia molta menys pobresa que abans, ara torna a haver-n’hi. S’ha creat una immensa classe mitjana, molt majoritària. Però el problema és que és molt acomodatícia. Amb una mentalitat massa petita. I per sobreviure has de tenir una opció industrial d’exportació forta perquè sinó no pots pagar pensions, ni seguretat social, ni una bona educació…

Però s’ha millorat molt en qualitat de vida. La salut és increïble com ha millorat, fins ara era el sistema que funcionava millor a tot Europa.

Però per exemple: Barcelona s’està tornant a tancar al mar! Han creat tota una nova muralla d’edificis especulatius (hotels…) i de nou no veiem el mar, sobretot a la part del Moll de la Fusta. Per què passa això?Es va avançar molt durant els anys de la il·lusió però portem 15 anys desfent moltes de les coses que s’havien fet bé.- Quin seria avui el titular de portada d’Ajoblanco?“Huir de la autodestrucción creada. Volver a empezar. Reconocer errores y crear sentido común. Estimular a los creadores, a los que tienen iniciativa”. Fer una crida a tots els que tinguin iniciatives per crear un nou context social, polític i cultural. Tornar a començar.- I quins temes tindries en llista d’espera?

Sintetitzar el que ens ha passat els últims 35 anys, per entendre on som en aquest món en què hem de viure i sobreviure. Agafar el model alemany i estudiar-lo més. Per triar el millor del model alemany, que és productiu  i sostenible. Són els que ho estan pagant tot, dintre del sistema europeu. Caldria seguir més el model alemany i menys l’anglosaxó, que és molt més especulatiu i de viure del conte i del turisme. Ser realista!

– Que recomanaries a la gent que ha participat del moviment dels indignats?És un procés. Que no perdin la moral, la il·lusió, que continuïn creixent en civisme, van donar una lliçó de civisme. La revolució francesa no es va fer en 15 dies. Són processos que s’obren i crec que la joventut s’està adonant que les coses no anaven per bon camí. Els recomanaria més formació, interrelació, trencar tòpics i crear noves espectatives socials i culturals.- Però formació ja en tenen, no? Tothom té molta formació…

No, perquè hi ha formació però també hi ha molta deformació, es tendeix a allò que és fàcil, a fer el negoci fàcil i no a pensar en el demà sinó només en el moment. Hi ha excés de cultura de l’hedonisme. L’hedonisme està molt bé però no és una finalitat, és un mitjà. L’educació està malament, la prova és que no tenim productivitat. Tothom espera la subvenció. Fins ara tothom buscava la seguretat, volia ser funcionari o treballar a La Caixa. El risc no existeix en aquest país, tothom té por i tothom està hipotecat.

– Com t’informes?

Des de fa anys no llegeixo diaris espanyols. La televisió no la miro de manera regular tampoc des de fa anys, només el futbol i el que vingui després. No tinc temps i a més la saturació d’informació és molt dolenta. Amb la informació que t’arriba has de ser molt subtil, no ofegar-te, anar al que és essencial, perquè si saps allò que és essencial ja saps els moviment que hi ha.

El gran “diari” per a mi ha estat el fet de viure una temporada a Alemanya,quotidianament, amb alemanys i viatjant per Alemanya i Ucraïna. Intentant entendre el món eslau i centre-europeu, la història del segle XX a Europa. Per a mi això ha estat una manera d’informar-me del que està passant ara, perquè l’actualitat no és informació. A mi no m’interessa saber el que diu el polític de torn avui sinó entendre per on anem, per on va el món. I després, com em situo jo amb la meva comunitat dintre d’aquest món. Per a mi ha estat molt més important el que he vist que el que pugui llegir en un diari. Puc llegir a fons un llibre, perquè té una coherència interna. També és important estar molt obert a altres cultures, a l’intercanvi, perquè és la forma de reforçar-te tu, la dialèctica.

– Llegeixes algun diari de fora?

Die Zeit.

– I webs?

Moltes, multitud. Però a Internet has de tenir un instint i descobrir de seguida on hi ha mentides i on hi ha veritats. Perquè hi ha molta informació. I sobretot, has de trobar informacions partint del teu propi criteri. Però per fer-ho has de tenir una bona formació i aquesta s’aconsegueix amb pràctica, no només amb teoria. I la universitat d’aquí no funciona, s’hauria d’intercanviar molt més. Moltes càtedres estan agafades per “rendistes” i no per gent expansiva. Intenten ficar-te la seva religió al cap en comptes d’obrir-te la mentalitat, que és el que ha de fer una bona educació, perquè t’hi puguin entrar moltes coses i no tancar-te per defensar el poc que saps. Reinventar-te sempre… L’eslogan que ens està matant és: “Conserva el que tens” en comptes de “creix”. Hi ha un sistema que t’atura…

– Què trobes a faltar en els mitjans de comunicació actuals?

Formació, llibertat i no por. Jo en aquests moments no puc escriure un article seriós del que està passant en cap diari. Perquè estic censurat. Truco per publicar articles d’opinió i no puc. No m’agafen el telèfon. Per què? Amb l’experiència que tinc, el que he viscut, el que he vist, el que he creat… és indignant. I de gent com jo n’hi ha moltíssima… El periodista que està al diari el que fa és acontentar el director i això no és llibertat.

– Com t’imagines Espanya i Catalunya dintre de 10 anys? Canviaran coses?

És molt difícil saber-ho perquè passarà el que vulguin els de fora. Nosaltres no decidirem. Ni els espanyols ni els catalans decidirem absolutament res. Aquest és el llegat dels 35 anys de farsa democràtica.

– I qui decidirà… els mercats? Europa?

… no ho sé però en tot cas, nosaltres, no. Aquesta és la gran desgràcia i la gran metàfora del nacionalisme conservador català. Pujol va ser molt cabdillista, com De Gaulle però sense la política republicana i democràtica francesa. Sense “Institute de l’Homme”.

– Què t’agradaria haver fet dintre de 10 anys?

Una gran obra literària. I concloure l’Ajoblanco com un exemple col·lectiu de creativitat, de fer cultura d’una altra manera.

– Aquesta crisi, havia de passar?És que dos i dos fan quatre! Si menjo cada dia sucre, seré diabètic!- Quins són els teus llibres de sobretaula?Ara mateix “El món d’ahir” d’Stephen Zweig. La literatura centre-europea d’entreguerres en general. I els llibres que apareixen sobre la primera i segona guerra mundial.- Del que es fa en cultura, què t’interessa més?

Hi ha pel·lícules molt interessants, documentals fabulosos. Estan sortint llibres d’història molt interessants. M’agrada molt tot allò que tracta la sensibilitat o la construcció de comunitats amb igualtat, llibertat, respecte per l’opinió dels altres… Tot el que alimenta la cultura de respecte al que pensa l’altre sense que m’ofenguin a mi.
– Si et fessin triar una cosa que has perdut, què triaries?

Un amor.
– Un lloc de Barcelona que et doni bon rotllo?El Cafè de l’Òpera, Montjuïc… Tot el que tingui pàtina del temps, que hagi tingut memòria. El Jardí de l’Ateneu… I com a cosa nova, m’agrada molt la biblioteca de la Pompeu de la Ciutadella. Com a espai reconvertit el trobo genial.
– Què li recomanaries a l’alcalde de Barcelona?

Que doni a la gent jove i amb iniciativa espais que s’autogestionin perquè aprenguin models nous per ells mateixos i a la pràctica. Que no els diguin com ha de ser el model. L’anti-Mascarell. Però no en cultura, en tot. Jo vaig aprendre periodisme fent periodisme, no a l’escola. Que potenciï diferents focus de creadors que tinguin possibilitats de fer diaris, empreses, projectes culturals sense un model preconcebut…

– Què els recomanaries als joves?

Menys hedonisme i més creació de coses que els omplin d’entusiasme: revistes, ateneus, petites indústries…

– Però hedonisme també, no?

Jo crec que n’hi ha en excès. Això de la borratxera, del passotisme, tant de futbol… La vida no és un espectacle. S’ha de saber regular. No et pots passar tota l’estona esperant que arribi el cap de setmana! Quan jo feia l’Ajoblanco el millor dia de la setmana era el dilluns! I ningú no ho entenia… Arribava amb força d’investigar, llegir, buscar, amb passió.

– Això només passa si és la teva vocació

Sí però és que la vocació l’alimentes. Te la inventes, amb estímuls…

– Què vas aprendre fent Ajoblanco?

Va ser una atalaia independent. L’única publicació totalment independent, fins i tot de la publicitat: no tenia publicitat. Vivíem del lector que era qui construïa la revista. Les últimes pàgines de la revista es deien “La Cloaca” i van ser com un pre-Internet. Convocàvem els lectors, fèiem col·lectius per tot arreu. Anàvem amb els 600 plens de revistes per universitats, centres culturals i bars rars que començava a haver-hi per tot arreu. Creàvem col·lectius de cinema, teatre, música, d’autogestió. Els hi donàvem un espai perquè fessin un dossier i en fèiem un número especial. Als ecologistes els vam donar diners perquè fessin la primera revista ecològica d’Espanya: Alfalfa.

Vull dir que quan vols, les coses es poden fer. Fins i tot ara, amb gent, jo m’atreviria a treure una revista o el que fos. Però amb gent vol dir gent que no estigués esperant el cap de setmana o la primera pastilla.

Internet és solitari i per això ja tinc la literatura. Però crear en grup sí que ho faria. És que estic molt marcat per l’Ajoblanco, que era una empresa col·lectiva. Sempre vaig donar llibertat, mai no vaig coartar.

– Què fas ara?

Visc a l’Empordà i passo 14 hores cada dia llegint o escrivint, tot i que publico poc.
– Encara ets anarquista?
Sóc llibertari. Vaig néixer llibertari i moriré llibertari. No he traït res del que penso. Segueixo pensant el que pensava. Però sí que moltes coses han canviat. Per exemple: a Catalunya la veig amb futur si té un teixit productiu que exporti però de debò. No em serveix que em diguin: “la meitat del que exporta Espanya és català”. Per a mi això no és motiu. El dia que em diguin: “Estem produïnt per poder ser independents” diré: “¡Vale!” Però que no em comparin constantment Catalunya amb Espanya, ho trobo ridícul, és excusa de nena d’escola de monges…

-Els bons amics són per sempre?

En el meu cas sí perquè valoro molt l’amistat. Vaig renunciar a tenir fills per tenir amics. Jo he estat bastant fidel, He estat molt afortunat, tinc molt bons amics. Com m’informo? A través dels meus amics. El segon Ajoblanco, per exemple, va ser una fàbrica de personatges. Hi van passar més de 4000 col·laboradors…

– Què recomanes per afrontar aquesta crisi?

Generositat, recolzament mutu i emprendre projectes en comú. No hi ha una altra opció. I oblidar el ressentiment i la por a tot allò que és solidari.

(Versión en castellano aquí)