La Llibreria Documenta del carrer Cardenal Casañas, entre l’església del Pi i la Rambla, és un dels meus amagatalls preferits. Hi vaig sovint, a fer una ullada ràpida i veure si algun llibre em sedueix, o a buscar-ne algun de concret. M’encanta anar-hi el diumenge a la tarda, us ho recomano. Fa uns dies vaig començar una conversa amb un dels seus dos propietaris, en Josep Cots (Barcelona, 1949). “Jo vaig néixer a la Rambla” em va dir. Era uns dies abans que al Vivir de La Vanguardia entrevistessin gent vinculada a la Cultura que té el seu negoci a la zona de la Rambla, entre ells en Josep Cots. Li vaig proposar seguir la conversa en forma d’entrevista i el resultat el teniu aquí. Vam parlar de tot, però hi ha un eix molt important en el discurs de Cots: els veïns. Si volem que la Rambla sigui de la ciutat hem de mirar al Gòtic, a la Ribera, a Santa Caterina. També al Raval però no només al Raval. I demanar-nos si hi ha veïns que facin de xarxa amb els comerços. També vam parlar de la llibreria, és clar! He respectat l’odre de la conversa, així que us podeu traslladar mentalment a la llibreria Documenta, una tarda d’aquest mes de novembre:

 
 
On vas néixer?

– A la maternitat. Els meus pares s’havien casat el 1945 i vivien a la Rambla cantonada carrer Nou de la Rambla. Era un estudi d’artista que havien llogat, perquè el meu pare era pintor: no hi havia bany, no hi havia cuina, i em banyaven en un cossi de rentar roba (en aquella època la roba la posaven en lleixiu en un cossi  i allà també banyaven els fills…). I és clar, allò no podia ser. Van trobar un pis a Sarrià i van anar a viure a Sarrià.  Però el meu pare va seguir tenint aquest pis com a estudi, perquè era pintor i el va fer servir fins que es va morir l’any 96. I jo hi anava sovint. Allò havia sigut d’un filla dels Güell, els pares li van construir perquè era artista. Donava just al costat del Palau Güell, des de casa en vèiem la teulada. Era impressionant perquè quan obries la porta del pis al davant tenies la Venus de Milo a tamany natural; i al costat hi havia un massadís tot moro amb un gran retrat de Fortuny. D’allà es desembocava al que dèiem la Sala Gran -de 10 x 10 metres- amb una claraboia central perquè s’il·luminés i el meu pare hi pintava. Vivien en allà!

Com recordes la Rambla d’aquella època?

– Ja dic que hi vaig viure només quatre anys però vaig venir sempre, perquè a mi no m’agradava viure a Sarrià! Vivíem en un lloc mig desèrtic de Sarrià i a mi no m’agradava! A mi la Rambla, amb la gent… A més els meus avis vivien al carrer Hospital 23. Però van morir de seguida i a la tia que vivia allà la van treure del pis l’any 1955. En realitat hi havia el record de la casa dels avis, però pocs lligams. Cada diumenge baixava a buscar el meu pare, jo baixava a Catalunya i vinga Rambla avall, a tafanejar.

Què recordes com a coses bones de la Rambla d’aleshores?

– És que aquella Rambla es va mantenir fins fa 15 anys! Era la Rambla de la gent, hi vivia gent, hi havia molta gent. A Via Augusta – Vergós, on vivíem nosaltres, no hi havia ningú! En canvi baixaves a plaça Catalunya i hi havia el formigueig de tota la gent que vivia al voltant. Era allò de baixar a la Rambla, que fins fa pocs anys també es feia! O t’asseies a la terrassa a mirar els que passaven o passaves i miraves els que seien!  I tothom rient els uns dels altres, criticant! Era una mica de poble, això es feia a la Rambla.

Però igualment, la Rambla de quan tenies 4 anys no tenia res a veure amb la de fa 15 anys!

–  No et pensis, no havia canviat tant! El secret és que hi havia barcelonins. Això no canviava, variaven les maneres de vestir i les modes, sí, però la gent era igual.

O sigui la clau és que hi havia veïns…

– I que els barcelonins també baixaven a  veure’ls. És això el que ha canviat! Hi ha menys veïns i els barcelonins baixen menys i la Rambla se la queden els turistes. Que en aquella època ja n’hi havia de turistes, fins que no van descobrir Gaudí els turistes venien només a la Rambla, no venien a veure res més ! Algun entès anava a veure el romànic al MNAC, però l’atractiu era venir a la Rambla.  

I què recordes d’emblemàtic, que enyoris…

– No, jo no enyoro res, els temps canvien i no vull temps passats! En aquest sentit no m’interessen gens els temps passats, en la vida s’ha de mirar endavant, no endarrera. Emblemàtic? A veure, és que Barcelona ha canviat molt i no només la Rambla, tota ella! En aquella època hi havia botigues petites i cutres i en canvi ara no! Barcelona ha guanyat en moltes coses, no ho podem negar! Recordo la Llibreria Francesa, que estava al costat del Liceu; era tota de fusta, amb un primer pis i un soterrani. Es baixava al soterrani per un forat que hi havia al mig de la botiga amb una escala de fusta molt maca. Però en aquest sentit, les llibreries, Barcelona ha canviat molt! Quan amb en Ramon Planes vam obrir Documenta l’any 1975  vam fer una ronda de llibreries per veure com eren i què pensàvem oferir nosaltres i és clar, moltes han desaparegut i també n’hi ha de noves. El comerç canvia sempre. El problema és quan no hi ha comerç però sinó, van plegant i en van sortint de noves…

Com recordes el Raval?

– És que no es deia “Raval”, no sé com en dèiem però Raval no, és un invent post-democràcia! El Xino era més avall, del port al carrer Sant Pau. Els meus avis que vivien al carrer Hospital o la meva mare, que n’era filla, hi havia viscut i crescut fins que es va casar, no era del Xino! Eren del carrer Hospital. I eren carrers amb botigues normals, classes mitjanes tirant a senzilles, la burgesia se n’havia anat a l’Eixample, però eren classes mitjanes, petita burgesia: amb botigues de roba, de sabates… Encara queda aquella botiga que ven uniformes de minyones, granotes al carrer Hospital davant de la Massana. La Gran Camisa ha desaparegut, tenia una camisa vermella grossa de quatre metres.

On anàveu a comprar la roba?

– La meva mare em portava a una sabateria per nens de Joaquim Costa, que se’n deia carrer Ponent. Hi havia una escaleta, els nens seien dalt d’una cadira perquè la depenenta no s’hagués d’ajupir! Encara hi ha una sabateria a plaça Molina que això també ho té…  Botigues normals, perquè era un barri entre menestral i petita burgesia: el carrer del Carme també, El Indio encara es conserva! És una botiga de l’època, era una gran botiga aleshores!

Però jo recordo aquests carrers fa vint anys i ja no eren idílics…

– Exacte, hi va haver el canvi social. El franquisme va tenir molts defectes, però a partir dels 60’s va portar benestar… I quan es té benestar i hi ha diners la gent no vol cases on ha de pujar cinc pisos i que no hi ha ascensor, ni possibilitats de posar-lo! Pisos que tenen 50 metres quadrats, etcètera, etcètera. És quan comença a canviar la població d’aquest barri. Però estem parlant del Raval, eh? El Gòtic, en canvi,  que també dóna vida a la Rambla i no se’n parla, era un barri molt normal !   Fins fa pocs anys, deu o quinze anys, era un barri de burgesia mitja. Els pisos són grans i molt macos a aquesta banda de la Rambla, molt diferents del que diem ara el Raval. Són pisos burgesos bé, aneu a mirar les entrades de les cases de Condesa de Sobrebiel, o del carrer Avinyó i tenen entrades per cotxera, ara estan deteriorades però es van fer per burgesos de debò, eh?

I el canvi del 94 fins ara a la Rambla…?

– Al Raval  hi ha una cosa molt important que és l’arribada de la droga, la moda de la droga a principis i mitjans dels 70’s. És quan es deteriora molt el barri, per exemple les prostitutes passen a ser drogadictes i canvia molt la cosa.  Després, quan arriben els magrebins i els subsaharians, és clar, troben que el barri més barat era aquest. També n’hi ha als barris de la perifèria de Barcelona.

 

És una evolució lògica, no? Una Immigració substitueix una altra i tothom va millorant

– És clar, tothom intenta millorar i deixar la casa més incòmode i els més pobres s’hi instal·len. El que passa és que hi ha una altra cultura i manera de viure, hi ha un trencament. Quan venien els “murcianos” hi havia diferències culturals però no tan grans!

Però de veïns al Raval sí que n’hi ha…

– Sí però no surten a la Rambla, es queden a la Rambla del Raval, molts fan la seva vida a dintre. La gent s’uneix per afinitats culturals i ells ho fan a dintre del Raval, viuen tancats i d’alguna manera, també han tret població a la Rambla.

El que dius no es diu gaire, no se’n parla…

– És que tota la resta no els interessa, no és la seva societat! La multiculturalitat la practiquen els catalans i els espanyols, però molts d’ells no perquè no els interessa. A veure: quan als anys 60 els espanyols emigraven a Alemanya i a França també vivien en guetos, vivien entre ells i si podien no aprenien l’alemany. Perquè la idea, el desig és tornar a la teva pròpia terra, cosa absolutament raonable però que després no es compleix! Ells venen aquí per un problema econòmic, intenten estalviar per marxar i viure bé! Això està passant amb els bolivians o amb els equatorians, venen aquí i envien els diners al seu país com abans els espanyols els enviaven aquí, exactament igual. Això moltes vegades s’oblida, que durant centenars d’anys hem estat un país d’emigrants. Ara no som emigrants, però és una cosa que no havia passat mai.

Algun altre record especial?

– Sí, que la cavalcada passava pel carrer Hospital! De la plaça Catalunya baixava per la Rambla, entrava al carrer Hospital, sortia al Mercat de Sant Antoni i d’allà anava a plaça Espanya. I això ho veia de peu pla, no entràvem a Hospital perquè era massa estret, per això ho van treure d’allà cap a Sepúlveda.

 Al carrer Hospital hi passava un tramvia i al carrer del Carme un altre! Això els de la meva edat se’n recordaran perfectament. Un tramvia que passava arran de vorera, que era estreta, màxim un metre, i arran passava el tramvia: “cling, cling, cling”, tothom s’apartava com podia.

I quan ens equivoquem amb la Rambla?

– Mira, jo he pensat molt en aquesta conversa perquè és clar! Això és política i jo no vull fer política, només explico una opinió. Jo no vull pressionar políticament a ningú, no em veig amb cor, sinó militaria i no milito. El que veig és que hi ha un problema a la Rambla i que no és només la Rambla, és tot el barri. I no penso tant en el Raval, que sempre ha estat un barri treballador, per això hi ha aquestes cases, aneu a mirar els carrerons que hi ha entre el carrer Ponent i les rondes, són cases de finals del XVIII i les condicions d’aquells edificis… ningú hi vol viure en aquells carrers estrets sense sol. Entenc que hi hagi problemes i que són molt difícils de solucionar, però jo el problema que veig a la Rambla és tota la resta: tot el barri del Gòtic, de Santa Maria del Mar, del Mercat de Santa Caterina , tot això crec que s’ha buidat i són zones que aportaven molta gent a la Rambla i al barri. Tot això és el que s’ha buidat de ciutadans,  amb hotels i pisos per a turistes.  S’ha omplert de població voltant, que no és població establerta. Són barris que s’han deteriorat i s’han fet pobres: mig de Sant Pere, més alt de Sant Pere, tot allò són cases molt deteriorades i que no s’ha fet res per arreglar-les i la població ha estat substituïda. Tot allò eren pisos burgesos, és el que vull dir. I mentre no es recuperi una classe mitja bé, la Rambla serà un decorat.

En determinats moments s’ha intentat o ha passat! Al Born, per exemple

– Va haver-hi un moment que per entendre’ns l’Oriol Bohigas va posar de moda venir a viure aquí baix.  Perquè trobaves pisos magnífics a la plaça Reial a preu de saldo! Hi va haver gent que el va seguir. Però és clar, això necessitava netejar el barri, controlar el barri perquè aquesta gent se sentís establerta, però en el moment en que aquesta gent va començar a tenir criatures no hi podia viure i també han marxat.  Si no es crea un substrat perquè floreixin els veïns, o no s’hi posen veïns, és un peix que es mossega la cua: el substrat del barri i els veïns, si no hi ha veïns no hi ha substrat i viceversa. Això és molt difícil de trencar.  

I veus alguna manera de trencar-ho?

– No, jo no sóc urbanista! L’única manera que veig és que hi hagi ajudes perquè els amos dels pisos els arreglin i la gent pugui venir a viure.  Ha desaparegut tota la botiga de proximitat. A tot arreu han desaparegut els colmados i les botigues de proximitat, però no com aquí que han desaparegut absolutament.  

A veure, hi ha casos i casos: el carrer Portaferrissa sempre ha estat així. Quan nosaltres vam obrir Documenta, aquest barri donava un servei a Barcelona, per això es baixava a Barcelona, perquè hi havia unes botigues de centre de ciutat, que als barris no hi eren.  Però això s’ha anat deteriorant i també és un peix que es mossega la cua:  si les botigues baixen de qualitat ve menys gent de Barcelona o de comarques -també en venia molta!-. Perquè és clar perquè si vens aquí i només trobes Mangos, Massimo Duttis i Zaras, no cal venir aquí, això ho trobes per tot arreu, no cal venir a Barcelona, et pots quedar a Mataró! Per què has de venir a la Porta de l’Àngel si el Zara és a tot arreu? El Portal de l’Àngel ara és una Avinguda Zara!

I alguna cosa que hagi millorat els últims anys?

– Què vol dir millorar? No, jo estic parlant del deteriorament aquest. Urbanísticament i tot això sí, ho netegen i ho renten. La gent es queixa que està molt bruta, jo trobo que no està tan bruta donat que passa tantíssima gent cada dia! És clar, s’embruta molt, sempre hi ha gent bruta. Podrien netejar-ho més? Sí, haurien de passar més vegades, a París passen més vegades. Això les autoritats no ho volen entendre. Però no està tan bruta, jo cada matí quan arribo està neta. Però això és un altre tema, és secundari. El problema és la xarxa trencada de relació veïns i comerç del barri.

I que és bastant irreversible, no?

– No ho sé, no ho sé, s’ha de posar de moda el barri! A París ho van fer amb La Mare, era un barri tirat, amb hotels plens de prostitutes i allò ho han netejat i ho han arreglat. Aquí ho han volgut fer amb l’Hotel de la Rambla del Raval però jo no crec que allò solucioni ni el barri ni la Rambla del Raval. Ara volen construir la Filmoteca. Els que hi vagin veuran els clients de les senyores del carrer Sant Ramon i del carrer Robador, no crec que canviïn.

S’haurien d’obrir més espais?

– L’important és que els habitatges estiguin en condicions que avui es considerin dignes i estàndards. Què s’ha de tirar a terra i què no? És molt complex. Ja hi va haver moltes protestes quan es va fer la Rambla del Raval, però jo crec que és un progrés.

El que passa és que també s’ha partit d’un esquerranisme  espantat, la por: Posar els mateixos veïns als edificis nous.  Això teòricament està molt bé, si els veïns fossin els de tota la vida però moltes vegades no ho han sigut. A un barri deteriorat hi fas cases noves i hi poses veïns “deteriorats” als mateixos llocs: els veïns suposo que estan contents però el barri no ha millorat. 

Això és expulsar els pobres? Potser sí, potser sí, però les prostitutes no les volem, també les expulsem.  Jo crec que és regenerar el barri. Hi ha d’altres enclaus de gent pobre, a Rubí n’hi ha, i molt immigrant, i  a les cases barates de Sant Ildefons també s’ha convertit en un barri d’immigrants. Què passa, que la multiculturalitat del Raval és fantàstica i la de Sant Ildefons no? Hi ha moltes preguntes i és un tema molt delicat, que no s’afronta amb prou diners i ganes de solucionar-ho. Ja ho sé que la Unió Europea hi ha invertit molt en aquest barri, però el que s’ha fet s’ha fet amb por.

I es parla molt poc del Gòtic

– El carrer del Call, Avinyó, Sant Miquel, Correus, les cases del carrer Jaume I, amb balcons magnífics, tot s’ha anat buidant de veïns i s’ha omplert de turistes, tot són hotels. És el que dic: sempre s’està parlant del Raval quan la Rambla no depèn del Raval, mai ha depès del Raval sinó d’un conjunt. I com que el Raval és política se’n parla i de les altres zones que no ho són no se’n parla. El carrer del Carme no era Raval, era un barri burgès.

Al carrer Sant Pau va arribar un moment que no hi havia botigues, havien plegat totes, una cosa espectacular, passaves pel carrer Sant Pau i no hi havia ningú, tot tancat: quedava una farmàcia, la botiga de pollastres a l’ast… I ara estan totes obertes per nous veïns, aquests sí que ho fan bé, fan vida de barri: el veí i el comerç estan lligats. Però el problema de la Rambla és tota la resta, si posem la Rambla com a centre d’un hipotètic cercle que seria la ciutat emmurallada, queden tres quartes parts de veïnatge: al carrer  Gravina tot són hotels! Al carrer Pelai tot són hotels i oficines. La Vanguardia va i se’n va del carrer Pelai! I hi posen un hotel! El problema és això i no estem parlant del Raval, sinó de tots els altres barris. I a Via Laietana el mateix…

Sempre hi ha hagut tanta gent a la Rambla perquè no tenien a on anar! La ciutat creixia amunt per culpa de la prohibició de sortir de muralles. És la primera ciutat vertical que hi ha al món, abans que Nova York és Barcelona, això ho hem de dir! Els turistes queden maravellats veient els carrers, estrets i alts i el cel blau a dalt, vinga a fer fotos, perquè és una ciutat vertical. Si els nens han de sortir a jugar, li les dides han de treure els nens, si les parelles volen sortir a passejar no hi ha lloc. Les places que queden eren els cementiris, per això estan davant de les esglésies fins que a començaments del XIX un bisbe il·lustrat i maçó fa construir el cementiri del Poble Nou pensant que allò no era sà, tenir els morts a la ciutat ! 

Abans d’acabar, explica’m la història de la botiga…

– Aquest local el vam agafar perquè ens va semblar una situació fantàstica, era un barri molt comercial, ara s’han deteriorat molt les botigues del carrer del Pi, del carrer  Petritxol, però abans hi havia unes botigues de categoria i nosaltres volíem això, una botiga a on baixés gent de tot Barcelona. Però desconeixíem la història de l’establiment i quan li vaig explicar a la meva mare em va dir: “Allà heu agafat el local? Però si era on hi havia el Patufet i el Cucut. I quan hi va haver el famós atemptat contra el Cucut el 1905, van venir a destrossar el local” Així que ens vam trobar amb un enllaç històric. Però quan el Patufet va plegar  l’any 1938 (la revista anava molt bé però va fer fallida amb la guerra) això va quedar tancat. Després de la guerra van ser les oficines de La Saldadora: l’edifici que tenim al costat, que és de Sant Joan de Déu, era una casa de saldos, tot l’edifici. Venien totes les modistes de tot Catalunya a comprar roba a La Saldadora. Era com una mena de grans magatzems però amb l’obertura del Corte Inglés i l’aparició de la roba feta (ja no hi ha sastres, tothom s’ho compra tot fet!) va anar a la ruina, les dones van començar a treballar i van deixar de cosir a casa!

I els fets del Cucut van passar aquí?

– Això és una cosa molt important: el 1905 el Cucut, que era una revista satírica, contra els capellans i contra tot, va fer un acudit acusant els sargents de mandrosos. Aquests es van indignar i van sortir a destrossar els locals: la redacció estava a La Rambla al costat de la Boqueria i aquí hi havia les oficines i una part de les gràfiques. Al carrer Avinyó hi tenien el magatzem. Van anar a destrossar tots tres locals i van incendiar. El govern es va trobar en una situació incòmode perquè no els podia detenir i es va treure una llei de la màniga que es deia la “llei de jurisdiccions”, que és que als militars només els podien jutjar els militars. Va ser una llei que va estar vigent sempre. Per exemple, van ficar a la presó l’Albert Boadella amb aquella cosa de la llibertat d’expressió perquè se’n reia dels militars i li van aplicar aquesta llei. Per això el Boadella va fugir, no era un judici  civil sinó militar. I això no ho va treure el PSOE fins l’any 92 o així…  És una llei molt repressiva, que en Franco va aprofitar molt i que té el seu orígen en els fets del Cucut.  

Que coincidís l’espai (la nostra llibreria i aquelles redaccions) va ser un atzar però és clar, el barri està ple d’història! I encar hi ha gent, algun vellet que em ve a demanar llibres publicats abans de la guerra.

 Quan vau obrir Documenta?

– El gener del 75

I com heu evolucionat des d’aleshores?

– Nosaltres  sempre hem sigut igual, com una roca, un punt de referència. Com que és una llibreria relativament petita, en el fons reflecteix la nostra mentalitat. Jo passo una mica -dintre del que puc!- de les modes comercials del moment. N’he de ser sensible però no n’he de dependre.  I en aquest sentit ara ja som rars. L’any 75 érem moderns i ara ja som una relíquia!

Totes les llibreries del món funcionen amb novetats i amb llibres a les parets, que són el fons de la llibreria. Les novetats es posen de cara i les parets es posen de llom, verticals. El que dóna caràcter a una llibreria no són les novetats (que tenim nosaltres, El Corte Inglés, La Central, La Casa del Llibre…). No és veritat que tinguem totes les novetats, com que som una llibreria petita no les tinc totes, ni les vull tenir totes, perquè seria una bogeria, tinc les que a mi m’agraden o les que crec que tenen algun interès.

La personalitat de la llibreria amb les novetats la fas quan tries les novetats. Més endavant, quan el llibre deixa de ser novetat i ja no te’l demanen tant, si crec que és interessant passa al fons. I és aquí on també dones el caràcter de la llibreria, quins trobes a la paret. Se’n poden trobar molts, vius hi ha uns 200.000 títols! En triem uns, de bona fe, però cada any s’ha de netejar perquè les novetats passen a la paret i hem de treure coses de la paret.

Com definiries el caràcter d’aquesta llibreria?

– No ho sé, em reflecteix a mi i al Ramon Planes, però no sé com sóc, els altres han de dir com és la llibreria. Però sense voler li dones un caràcter. Si aquí hi hagués una altra persona dirigint i seleccionant, li donaria un altre caràcter per força. En aquest sentit som antics, avui en dia tot el comerç va al massiu i a llibreries amb poc caràcter perquè els que hi treballen tenen contractes de sis mesos i tenen només el que es ven. I aquí no i això pot ser una gràcia, o una desgràcia…! El lector tria on compra per una afinitat. Hi ha gent que entra aquí i marxa corrent. D’altres entren i no surten, s’hi passen hores!

Des de 1975, quina anècdota destacaries?

– Sempre n’hi ha, quan ets en un lloc públic! La que més estupefacte em va deixar va ser  una senyora que a començaments dels 80’s va entrar molt decidida i va demanar paper higiènic. Jo li vaig dir que no, que això era una llibreria. Ella va contestar: “Tant de paper i no té paper higiènic?” En aquest ram, com que és molt miserable, sempre s’han confós les llibreries amb les papereries, perquè per sobreviure les llibreries també venien paper. Com que aquí al davant hi ha la Llibreria Papereria Pompeia, que és centenària, quan va marxar aquesta senyora vaig anar-hi corrent i els vaig demanar: “Que teniu paper de vàter?” -“És clar, som una papereria i tenim tot tipus de paper”. Però ara ja no en tenen! O sigui que la dóna aquella no anava tan desorientada, potser el desorientat era jo! Però com a les llibreries s’entra a passejar d’anècdotes n’hi ha sempre!