Oriol Bohigas (Barcelona, 1925) arquitecte, urbanista, president de l’Ateneu Barcelonès i senyor de Barcelona. Ha estat un dels homes claus de la Barcelona contemporània. El 27 de novembre vaig tenir l’ocasió de conversar llargament amb ell i el resultat el podeu llegir a continuació. És un text més llarg del que és habitual en aquest blog però he pensat que és bo que estigui tot junt. Vaig dividir la conversa és 5 apartats i els he respectat en la transcripció: la seva vida, Barcelona, Catalunya, l’Arquitectura i l’Ateneu. Us convido a llegir-la quan tingueu uns minuts, el cap de setmana o per Nadal. Ah i si encara no l’heu vist, no us perdeu el vídeo, el que hi diu complementa la conversa escrita, és interessant per exemple com contesta Oriol Bohigas al vídeo la pregunta sobre Catalunya…

1) La vida d’Oriol Bohigas

On vas néixer?

Oriol Bohigas (OB) – Al carrer Casanova entre Consell de Cent i Aragó, al nucli del que se n’ha dit sempre l’Esquerra de l’Eixample. Vaig néixer l’any 1925, una època en que aquesta zona estava sense construir encara en un percentatge molt elevat. Les voreres no estaven pavimentades i l’única il·luminació que hi havia en aquesta part de l’Eixample era una bombeta de 25 wats col·locada al mig de la mançana i penjada d’uns fils.

Una altra cosa característica de l’època en que vaig néixer és que els nois del barri utilitzaven molt el carrer, era el lloc on es jugava a futbol amb una pilota de draps: passaven tan pocs cotxes que s’hi podia fer un partit de futbol! I quan en passava un retiràvem una mica les porteries, el deixàvem passar i tornàvem a jugar.

Era un temps en que el carrer era utilitzat “peatonalment” per la gent del barri. Parlo d’abans de la guerra. Immediatament després va ser igual però amb les limitacions típiques del règim i de la situació trista i tronada de la postguerra.

A quina escola vas anar?

OB – Dels quatre als sis anys vaig començar anant a un parvulari de Sants que es deia “Institut Montserrat”, perquè la meva família provenia de Sants.  De seguida vaig anar a l’Insitut Escola del Parc de la Ciutadella, que era aquella nova fundació pedagògica de la Generalitat, el primer intent de fer una escola unitària que anés de l’ensenyament primari a tot el batxillerat, amb un sistema pedagògic molt modern, avançat, progresista i culte, del qual jo tinc un record extraordinari.

Després de la guerra naturalment l’Institut Escola va ser eliminat pel franquisme i vaig anar a parar a l’Insitut Menéndez i Pelayo, a la Via Augusta, a fer el tercer curs de batxillerat fins que el vaig acabar.

De l’Institut Escola del Parc, encara hi ha alguna cosa que pensis que es podria aplicar ara i no es faci?

OB – Jo crec que és l’intent pedagògic més important i més transcendental que va fer la Generalitat i en general la República Espanyola  en aquell moment. Era una escola sense llibres de text, sense exàmens, sense disciplina de curs. Tu entraves a una classe i anaves fent pràctiques escolars, anaves agafant coneixements i intervenint en la investigació i els estudis i al cap d’uns anys et donaven el títol de batxiller. Això de no haver de passar pels exàmens  rutinaris que es feien a les escoles dels capellans i a les escoles privades d’aquell moment era una maravella.

Però el més important era la no imposició de llibres de text: es feien servir els llibres que hi havia a la biblioteca. El professor explicava, et feia fer uns resums, unes reflexions, unes petites conferències dintre de la mateixa aula i amb això anaves acumulant coneixement i anaves completant la teva formació. Amb els medis normals de les biblioteques, de la premsa o dels llibres que el professor ens recomanava. Però no amb aquesta cosa -una mica pueril- que encara ara es manté i fins i tot s’exagera, dels llibres  escolars. Aquesta puerilitat del llibre de text no existia sinó que treballàvem amb llibres de gent gran, amb llibres d’història o de ciència o de literatura… 

Dels teus pares, quin record en tens?

OB – Molts! El fet de ser fill únic feia que la relació amb els meus pares fos molt especial, molt directa, molt immediata, molt amical i molt positiva. De manera que de records … moltíssims! Però segurament els records que han quedat més són els lligats a fets històrics de Barcelona.

Per exemple, recordo el 6 d’octubre del 34, el 18 de juliol del 36. I recordo molt llunyanament algunes efemèrides importants com la inauguració del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Les recordo perquè el meu pare hi estava involucrat i per tant tenia una repercussió gairebé domèstica.

El meu pare va començar la seva carrera fent de periodista treballant en diversos grups polítics del món del catalanisme d’esquerres fins que es va emplear a l’Exposició del 29 com a secretari de la secció d’art i a partir d’aquí va passar als museus.

De manera que, després d’una part de vida més alterada per la volabilitat de la feina de periodista  va entrar en una cosa més segura i més ferma que és la de funcionari en el servei de l’activitat artística i pedagògica de l’Ajuntament de Barcelona.

Era l’administrador general dels museus d’arts de Catalunya i per tant estava molt implicat en l’entorn de la museulogia, la museugrafia i l’organització  tan cultural com econòmica dels museus.

Un record de la teva mare…?

– El més important és la seva obsessió per la música. La meva mare tenia molt clar que l’educació musical era tan important com qualsevol altre tipus d’educació. A l’Institut Escola hi havia un servei d’educació escolar bastant important però la meva mare pensava que encara era insuficient i em va fer estudiar el piano intensament, paral·lelament a l’escola i més endavant em va portar a l’Acadèmia Versailles on vaig fer pràcticament tota la carrera de piano, fins l’últim curs que ja no vaig acabar, perquè estava començant la universitat.

Els teus avis eren de Barcelona?

– Tots dos eren de Barcelona. La meva mare va néixer a la barriada de Sants quan encara no estava agregada a Barcelona. Tot i que d’una manera pràctica gairebé ja ho estava.

Si els teus pares vinguessin ara a Barcelona, què els sobtaria més?

– De vegades ho penso però no sé què dirien! El meu pare va morir l’any 1948 i entre la Barcelona d’aleshores i la d’ara, no és que puguis dir quines coses han canviat, és que és una altra ciutat, no té absolutament res a veure. I ja no parlem només de l’evolució normal de la ciutat, sinó que a més, els anys en que el meu pare va morir eren d’una depressió general de Barcelona.

No només hi havia hagut la guerra, sinó també la postguerra que per la ciutat de Barcelona -i en determinats aspectes- va ser pitjor que la guerra. Segur que no la veuria com una ciutat pròpia.  Suposo que al pare li agradaria aquesta millora física i econòmica que ha tingut la ciutat i li molestarien els efectes que això mateix comporta,  més o menys com a tots nosaltres!

La meva mare va morir l’any 80 i ella sí que segurament entendria una mica la ciutat perquè va morir quan començava el reviscolament de Barcelona. Precisament va morir quan jo vaig començar a tenir el càrrec de Delegat d’Urbanisme de l’Ajuntament, de manera que al menys les il·lusions d’una transformació de Barcelona ja les va viure. 

El 6 d’octubre de 1934 on éreu?

– A casa, al carrer Casanova. Recordo que va ser la primera vegada que vaig sentir trets, no n’havia sentit mai! Estàvem en una habitació reunits i se sentia com la gent disparava trets de terrat a terrat, allò que deien els “pajos”. No sé perquè en deien els “pajos”, eren els que després d’acabat ja l’acte revolucionari fonamental continuaven disparant de manera autònoma i ja desordenada des dels terrats.

El 18 de juliol éreu a Barcelona?

– Sí,  jo estava concretament a casa d’uns oncles meus que vivien a Sants. A última hora del dia 18 de juliol el meu pare em va venir a buscar i se’m va emportar cap a casa perquè ja arribaven les notícies de la sublevació al Marroc de les tropes franquistes i es veia que anava a ser greu.

El 18 de juliol recordo haver fer una caminada des de Sants fins a casa  amb el meu pare i ja a casa veure com cremaven les esglésies, com apareixia tot el que va ser el 19 de juliol. A Barcelona el 18 pròpiament encara no va passar res, no va ser fins al 19.

 

La meva àvia sempre diu: “en aquells moments mai no hauríem imaginat el que ens venia a sobre…” A casa seva també havien viscut les revoltes anteriors, però totes havien acabat en pocs dies…

OB – I tant, ningú no pensava que allò duraria tres anys i escatx, amb la gravetat i el dramatisme que això va comportar. De totes maneres, una alarma general ja hi va ser de seguida quan per defensar la legalitat es va haver d’armar el poble i es va armar gent de nivells molt diversos que de seguida van fer un abús de les armes i un abús de la seva capacitat anticlerical cremant les esglésies.

El meu pare de seguida va tenir una feina molt pesada però molt directa i abnegada: de part de la Generalitat anar a salvar obres  artístiques de la crema d’esglésies. Amb bastant d’èxit, perquè va poder recuperar moltes coses, però també moltes es van perdre ja definitivament.  

On vau passar la guerra?

OB – A Barcelona, excepte l’últim any i mig, que el vam passar a Olot perquè el tresor artístic del MNAC es va traslladar del Palau Nacional a l’església parroquial d’Olot, per defensar-lo dels bombardejos i dels problemes de la guerra. El meu pare hi va anar com a representant de la Generalitat i de l’Ajuntament a vigilar i controlar la presència d’aquest fons a Olot.

Què és el pitjor que recordes de la guerra?

En aquella edat de la guerra no sempre es recorden els grans drames sinó de vegades fins i tot l’aventura, tens la sensació que estàs visquent una mica d’aventura col·lectiva. És clar que també ho fa que a Olot la guerra no va ser com a Barcelona, en la meva estada a la Garrotxa no hi va haver cap acció de guerra important fins els trets d’entrada de les tropes mores de l’Ejército Nacional.

A Olot sí que hi va haver penúria econòmica, de menjar, de suministres, de comoditats vitals, però moltes menys que a Barcelona perquè vivint a la vora dels pagesos tenies la possibilitat de tenir aliments suficients. Compràvem aliments i productes necessaris a Olot i els enviàvem a la família que continuava a Barcelona.

Vam estar a Olot fins que va acabar la guerra. Primer va caure Barcelona i al cap de molt poc, Olot i de seguida les tropes franquistes van arribar a la frontera. El meu pare va tornar a Barcelona però amb problemes, el primer amb què es va trobar és que el van sancionar, li van fer un expedient de depuració perquè van considerar que no era addicte al règim i que haver defensat el tresor artístic català a Olot era un acte de rebel·lió contra el franquisme. El van condemnar a dos anys sense poder treballar. Ho va soportar com va poder, i després es va reintegrar a la vida municipal amb certes dificultats.

De la postguerra suposo que el millor deuria ser que s’havia acabat la guerra …

– És clar! Acabes de dir una cosa que la gent que no ho va viure no se’n pot fer idea. Hi va haver un moment, més o menys al cap d’un any i mig de guerra, en que tothom va veure clar que la guerra estava guanyada per Franco. La guanyava, avançaven les tropes,  tenia recolzament internacional, etcètera. I per tant la gent tenia la idea que la forma d’acabar amb la guerra era que en Franco la guanyés definitivament, ja no hi havia esperances que la República la guanyés.

I aleshores hi va haver aquell moment de confusió general: la gent volia que la guerra s’acabés però dir això volia dir que Franco acabés de guanyar definitivament, que enllestís la guerra! I Franco va allargar la guerra expressament per tenir més força repressiva a l’hora de governar.

De manera que la gent el que volia era que Franco acabés i la manera d’acabar la guerra estava a les seves mans, a través de la seva prepotència militar i l’ajuda d’alemanys i italians. Sabien que l’única manera d’acabar la guerra és que l’acabés liquidant en Franco.

I aleshores van venir aquells 40 anys que per a tu personalment devien ser molt importants…

OB – És clar són els anys de la joventut i la formació, amb tots els problemes que això comportava. La gent de la meva generació som la gent que, o bé es va formar en la tranquilitat i la conformitat del franquisme, o en l’antifranquisme. Totes dues coses són negatives perquè fins i tot les ideologies polítiques estaven molt  condicionades per l’antifranquisme. Hi va haver un moment que amb ser antifranquista ja estaves salvat moralment. Això va retardar la formació d’idees polítiques més homologables a nivells generals.

Vist des de la distància tinc la impressió que els primers 20 anys van ser de tothom quiet i fent la seva vida…

OB – … tothom acollonit…

… i que els últims 20 anys l’antifranquisme es va anar organitzant i ja va ser una altra cosa.

OB –  Tota la gent que no érem franquistes estàvem en petites clandestinitats antifranquistes i sense tenir mai les idees gaire clares perquè hi havia un moment que en l’antifraquisme tothom es trobava més o menys unit. I ens trobàvem gent de dretes, gent d’extrema-dreta, gent d’extrema-esquerra, gent de centre, gent sense idees polítiques clares però amb idees morals respecte l’evolució de la política.  Va ser un aiguabarreig que va durar fins que va morir Franco!  Hi ha partits polítics que no es van concretar fins l’últim any del franquisme.

Quins records destacaries de l’antifranquisme?

OB – Records tots d’ordre molt divers. Els actes d’actuació pública són ben coneguts: les vagues d’estudiants, les vagues obreres, el recolzament per l’alliberament d’alguns presos polítics, etc. Però sí que hi va haver un parell d’actes que són molt significatius de la voluntat contestatària del moment, que són les famoses vagues dels tramvies, el 1951. Van ser la primera mostra de sortida al carrer en una protesta que estava basada  en una cosa púrament econòmica (el preu del bitllet del tramvia) però que en realitat comportava un primer aglutinament públic en contra del règim.

 2) Barcelona

Avui aniries a viure a la plaça Reial?

OB- Pregunta difícil de contestar. Segurament sí que hi aniria però no amb tanta il·lusió com quan hi vaig anar, perquè em pensava que era una possibilitat de reivindicació de Ciutat Vella i desgraciadament Ciutat Vella continua tenint uns problemes que no es ressolen. I concretament la zona de la plaça Reial encara té uns d’específics i més importants. Perquè hi ha zones com el Born o d’altres del barri Gòtic que funcionen millor però en aquesta área del barri Gòtic sud no sé perquè s’hi acumulen tots els problemes i no es ressolen. Jo crec que hi ha una mala política en l’intent de reivindicació de Ciutat Vella.

Els diumenges a la plaça Reial hi ha els venedors de segells i monedes però al seu voltant s’hi col·loquen tot de venedors ambulants…

OB- Això mateix. Que no em diguin que no és fàcil d’evitar! Quan passa un guàrdia urbà desapareixen tots. Caldria més atenció a una plaça que arquitectònicament és segurament la més interessant i explicativa de tots els moviments arquitectònics del segle XIX. No està cuidada adequadament.

En Josep Cots, de la llibreria Documenta, em deia fa uns dies que un dels problemes és que al Gòtic s’ha trencat el vincle veïns-comerciants, que ha anat perdent els veïns de classe mitjana que alimentaven la Rambla…

OB- Està clar que el veïnatge ha canviat rotundament amb la immigració. Ha fet que els substrat de les arrels de veïnatge hagin desaparegut i fins que no se’n creïn de noves costarà molt. Ciutat Vella són 10 problemes diferents, perquè no és el mateix problema el del Raval que el del Gòtic, el del Born, el de la Barceloneta. Hi ha barris que han trobat unes formes de reivindicació que funcionen bé i d’altres que no les han trobat. L’autoritat municipal és insuficient i s’hi han destinat pocs esforços planificadors i pocs esforços econòmics.

Si tu ara fossis responsable d’urbanisme, què faries?

OB- Concretament per Ciutat Vella jo el que faria és una actuació clarament dedicada al barri, fer una comissió de control de Ciutat Vella en la qual s’intervingués no només en els problemes urbanístics sinó també en els de neteja, la promoció de nous comerços, peatonalitzacions o no de carrers, el transport, etcétera. És prou important com perquè es ressolgui no per camins normals de l’urbanisme, la neteja, la policia sinó per una acció unitària de tots aquests serveis conjuntament i sobretot amb la intervenció en la realitat immobiliària.

I fiscalitzar quines botigues es posen a la Rambla! Pensa que actualment a la Rambla pràcticament no hi ha cap botiga “normal”. Tot són o souvenirs, o canvi de moneda, o fast-food, o petits comerços en situació de degradació i és clar, això no té cap sentit! El carrer més freqüentat d’Europa hauria de tenir unes botigues normals i corrents! Amb usos diversos, típicament ciutadans, que aglutinen una realitat col·lectiva. Això no es resol simplement vigilant sinó intervenint, expropiant botigues, exigint determinats usos en la vida comercial.

Sembla mentida que passi això, no? La resta de la ciutat més o menys funciona, s’hi viu bé, està prou neta! Evidentment són realitats molt diferents però sorprèn que després de tants anys de denúncia no s’hagi resolt la situació de Ciutat Vella…

OB- Resoldre-ho és complicat i car però jo crec que una ciutat com Barcelona, que té un cert prestigi, amb una certa anomenada, que no tingui resolta la confortabilitat de Ciutat Vella és molt greu! Jo crec que hi donen poca importància.

De la teva aportació a Barcelona quina acció destacaries?

OB- La Vila Olímpica. És d’aquells temes dels que estic molt satisfet perquè ha donat la resposta que volíem donar. És un barri nou que s’ha integrat completament en la comptabilitat de la forma i la sociologia de la ciutat. Avui en dia la Vila Olímpica és un barri model que funciona perfectament bé. I que la gent ha assimilat d’una manera total.

En comptes de ser una unitat autònoma i díscola, la Vila Olímpica és una unitat que forma part de les diverses unitats existents de la ciutat. I d’altra banda ofereix uns usos insòlits en una ciutat com Barcelona! Això que tinguis les platges a tocar, sistemes de comunicació immediats i una forma de ciutat tradicional però amb tota la comoditat dels habitatges, dels espais públics i dels serveis, jo crec que és fantàstic! No és tan sols l’obertura al mar de Barcelona sinó l’exemple de com una ciutat com Barcelona pot recrear nous barris en unes condicions òptimes.

Jo en canvi no acabo d’entendre la zona Fòrum, Diagonal Mar, penso que era el lloc on es podia fer una operació semblant i no ha sortit igual de bé, s’ha desaprofitat l’ocasió…

OB- Al final tota cosa que es fa moderna és una millora substacial. Però en realitat jo crec que s’ha perdut una mica la continuïtat de la ciutat. A Diagonal Mar estàs una mica perdut, amb una arquitectura massa impositiva i amb uns elements d’espai públic interessants però que perden la cohesió de Barcelona.

Malgrat tot crec que en el futur tot aquell sector millorarà perquè s’ha jugat a la cosa d’alt valor econòmic i això sempre acaba funcionant. Però estaría millor que s’hagués pensat en algun tipus de vivendes més uniformes, potser menys edificis representatius i més vivenda popular.

És una llàstima perquè és un barri que en certa manera es pot dir que ha quedat a mig fer. A la plaça del Fòrum li falten encara moltes coses, tardarà molt a tenir vida com tenen ara les places de la Vila Olímpica.

La Vila Olímpica és un barri que viu en normalitat, Diagonal Mar no és ben bé un barri que visqui en normalitat.

… si volien fer gratacels s’haguessin pogut atrevir a fer un barri de gratacels més contundents, amb un skyline més maco…

OB- Sí, jo crec que té aquests problemes de forma de l’espai públic i tot això. En canvi estic banstant esperançat amb el 22@, crec que està funcionant bastant bé i que és un exemple de com utilizar la trama de l’Eixample de Cerdà d’una manera diferent, amb una major llibertat arquitectónica. Algunes mansanes estan demostrant la possibilitat d’una nova manera d’entendre l’Eixample de Cerdà.

Per exemple?

OB- Les dues illes on hi ha Mediapro, la UPF, la col·lecció-Museu de Vilacasas i l’editorial RBA. Són dues illes que expliquen com pot funcionar aquesta nova manera de col·locar gratacels utilitzant la continuïtat dels carrers i de la xarxa Cerdà.

3) Catalunya

Com veus Catalunya?

OB- Contradictòriament. Per una banda podria dir que Catalunya està en el millor moment de la seva història: mai havia tingut tantes llibertats, mai tanta consciència nacional, mai havia estat tan bé. Però també podríem dir que mai no havia estat tan malament, atenent les possibilitats i les condicions que podria tenir en aquest moment.

Està en una possibilitat d’exercir la seva sobirania i no li deixen. Està en condicions d’assumir-la perquè ha arribat a una certa maduresa política -al menys de criteri general de la població- però en canvi té una imposició colonialista espanyola que fa que això no pugui ser.

Per tant encara és pitjor com de malament ens tracta Espanya! Perquè en aquest moment en que creix la mentalitat independentista i sobiranista només tenim la negació i el fre per part dels poders espanyols. Mai Catalunya havia tingut tan plena consciència de nació però mai havia estat tan maltractada pels que li han de cedir o no cedir aquest dret nacional.

Hi ha com un mur, no?

OB- Una sordera total, amb tota la barra, els partits polítics, en realitat tots depenen de Madrid i a l’hora de la veritat no s’atreveixen a pronunciar-se. Per això vaig estar tan satisfet de l’editorial comú dels diaris: és la primera vegada que hi ha un grup més o menys “institucional” de catalans, de la societat civil, que es pronuncia dient les coses pel seu nom, amb un mínim de garantia. I mentre això passa, els partits estan tots callats sense saber què dir i sense aconseguir una unitat, que és el mínim que se’ls pot exigir.

4) Arquitectura

Sempre havies volgut ser arquitecte? T’agradava l’urbanisme des de sempre?

OB – No, no. Durant tot el batxillerat vaig pensar que estudiaria història! A mi el que m’interessava era la història, una mica lligat amb la tradició del meu pare que havia escrit bastantes coses sobre història de Catalunya i especialment sobre història de Barcelona: del teatre, dels monuments, d’històries fraccionades i de personatges barcelonins. Va fer el catàleg de catalans il·lustres. De manera que la història sempre m’era molt present i la biblioteca del meu pare era d’uns 6.000 llibres bàsicament dedicats a la història de Barcelona.

Però també em feia por  perquè en aquell moment estudiar història volia dir una possiblitat de guanyar-se la vida molt limitada, com a màxim anar de professor universitari o fent una feina d’aquestes que en aquell moment era la ruïna absoluta. Jo estava escruixit quan veia l’ambient de misèria que hi havia al voltant dels meus pobres professors de l’Institut Menéndez Pelayo, els anys 40 i 50.

Aquesta era una de les  raons que em feien dubtar. D’altra banda, la família de la meva mare tenia un taller d’indústria mecànica i a tots els feia il·lusió que jo estudiés enginyeria.  Però a mi no m’agradava gens!  Fins que un dia de l’últim curs de bartxillerat en que, parlant amb en Josep Martorell que era company meu, em va dir que ell ja havia decidit què estudiaria: arquitectura.

Se’m va obrir la ment!  D’alguna manera sembla la cosa tècnica dels enginyers i en canvi és una carrera humanista, amb una tradició d’arquitectes dedicats a la història: Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch… I em vaig engrescar molt en tot aquest món del professional arquitecte dedicat a més a la política, a la història, a la literatura, als coneixements humanístics, etc. 

Vaig pensar que la carrera d’arquitecte podia donar una sortida econòmicament més rentable i  amb obertures cap a aquests temes humanístics que a mi en aquell moment m’interessaven. I gràcies a aquesta reflexió, al dubte entre estudiar enginyeria o història em vaig adonar que en realitat, sense jo adonar-me’n, tenia vocació en aquesta actitud semi-professional i semi-humanística.

Els referents que has tingut en l’arquitectura els vas tenir de seguida o els vas anar trobant?

OB – Els primers referents quan vaig començar la carrera, l’any 1942, eren els del moment. No teníem ni idea que existia una arquitectura moderna, no sabíem res de res! El que sabíem era Gaudí, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner, l’arquitectura del Noucentisme, l’arquitectura clàssica que aleshores es feia. Hi havia un desconeixement total de quin era el pols real de la modernitat dins de l’arquitectura europea d’aquell moment. Això va venir més tard, estudiant!

Recordo el dia en que vaig descobrir que durant la República hi havia hagut el “Grup d’Arquitectes i  Tècnics Catalans pel Progrés de l’Arquitectura Contemporània” (GATCPAC), i que hi havia un arquitecte important que era en Sert i que havien publicat una revista important que es deia “Ser”.  

Tot això ho vaig descobrir a la biblioteca durant els primers cursos i també a través de referències del meu propi pare que em va il·lustrar una mica sobre la cultura arquitectònica de l’època de la República. I això és el que ens va fer canviar, no tan sols a mi sinó a tots els meus companys i pensar en la necessitat d’una renovació de l’arquitectura, pensar que l’arquitectura que es feia en aquell moment a Catalunya era absolutament despreciable i que el que calia fer era una petita revolució a favor de la modernització.

Suposo que amb els edificis deu passar una mica com amb els fills! Que un cop els has fet…

OB – Sí !!! Tots tenen la seva vida pròpia…

I que són teus però…

OB – … en reconeixes les seves qualitats i defectes!

Dels teus edificis, n’hi ha alguns dels que estiguis més orgullós i d’altres als que els vegis més defectes?

OB – Sí és clar. No em costaria gaire fer una llista de les 10 o 12 coses que continuen agradant-me més de les obres que hem fet. Subratllaria no tan sols obres que tinguin en sí mateixes un valor propi sinó aquelles que responien a unes necessitats col·lectives més importants. Hi ha un moment que per una sèrie de raons complexes ens van encarregar moltes escoles a tot Catalunya, unes quantes de promoció pública i d’altres de promoció privada. Escoles que volien continuar la pedagogia de la Generalitat i que eren privades perquè no podien ser  públiques. 

Vam fer l’Escola Garbí, l’Escola Thau… En pocs anys vam fer més de 40 o 50 escoles! Que en conjunt és una obra considerable perquè vam intentar trobar noves maneres d’organitzar l’espai escolar, amb aules obertes, una vida col·lectiva, més autònoma. Penso que és un conjunt d’obres que per si mateix mereix una consideració. No tan sols de qualitat arquitectònica, em sembla, sinó també de preocupació social.

I dels vostres edificis d’habitatges què en destacaries?

OB – Hi va haver una època que vam rebre molts encàrrecs d’habitatges, sobretot a partir d’un client que es deia  “Metales y platería Rivera”, durant un temps vaM fer molts habitatges pels seus treballadors i ens en van encarregar molts. Va ser també una experiència interessant perquè, modestament i sense voler exagerar, vam intentar fer un tipus de vivenda modesta i popular una mica diferent, amb unes tipologies noves  que també penso que globalment van ser una aportació. Però potser menys important que les escoles, perquè el tema habitatge ha anat evolucionant tan ràpidament que ja no sé si els models que vam treballar són vàlids o ja no ho són. En canvi els de  les escoles penso que sí, sense cap dubte.

Sabries definir la teva arquitectura?

OB – Em costaria definir-la però si he de fer una aproximació, més que el que hem lograt podria dir el que volíem que fos, si hi hem arribat o no és difícil de saber!

Sempre hem estat preocupats que aquesta voluntat de servei de l’arquitectura, no fos una exhibició purament escenogràfica i teatral sinó una manera de donar un servei a una societat que la necessita. La capacitat servicial de l’arquitectura per nosaltres ha estat un tema fonamental.

Sense oblidar que servicial no vol dir servil, és a dir: l’arquitectura no ha de donar allò que demana el poble -poc coneixedor de les transformacions modernes- sinó donar-li un producte que serveixi però que al mateix temps sigui educatiu: transformar el que el poble espera perquè esperi coses de més qualitat i exigència. 

Hi ha alguna obra de la que no estiguis prou orgullós…?

OB – El que dèiem abans, a aquests fills que són les obres, a tots els hi trobes defectes! Més que dir una obra representativa dels defectes et diré defectes que es troben més o menys en totes les obres. Els defectes més importants de les nostres obres serien que ens hem mogut en una època de dificultats econòmiques i tecnològiques. Algunes de les obres antigues nostres vistes des d’ara fan angúnia, en el sentit que estaven produïdes amb uns sistemes tecnològics molt antiquats. I això es nota de manera evident, la manca de capacitat econòmica i de coneixement tecnològic s’acusa en moltes obres.

Què ens ha passat que en els últims 15 anys hagi hagut una expansió urbanística tan lletja a l’interior de Catalunya? S’hagués pogut fer diferent? Què es podría fer ara?

OB – Oh i tant! contestar això seria tota una lliçó de política i d’urbanisme una mica complicada de resumir però és evident que hi ha hagut una mala utilització del territori. Jo crec que les ciutats han de créixer ordenadament, tancades en uns àmbits que no envaeixin el paisatge. La ciutat no pot ser un suburbi, ha de ser un urbs. Això s’ha d’ordenar a través d’una formalització de carrers, de places i de l’espai públic.

I això no ha passat, els propietaris de terrenys no edificables han guanyat la partida i han convertit tot Catalunya en zones més o menys edificables. Amb la qual cosa s’ha produït aquest excés de construcció per raons purament especulatives i en canvi sense necessitat real. La demostració és la quantitat d’habitatges que estan fets i no s’ocupen…

… i de naus industrials!

OB- Sí , també de naus industrials. L’ocupació del territorio s’ha fet d’una manera desordenada. El creixement perfecte d’una ciutat és que s’edifiqui de manera compacte i que no la deixis extendre cap al paisatge perquè aleshores crees una cosa que és horrible, el suburbi o la perifèria. Avui dia desgraciadament Catalunya està plena de suburbis.

A l’Àrea Metropolitana hi ha alguns nuclis urbans, que són els antics, i entre mig el que hi ha són suburbis on no hi ha ni carrers, ni places, ni significació, ni identitats urbanes. És el problema d’un règim econòmic basat en el poder de les propietats privades.

El que és dramàtic és que en aquest tema ja estàvem molt malament durant el franquisme però és que amb la democràcia s’ha empitjorat! Jo crec que l’aspecte urbanístic pitjor de l’economia s’ha produït amb la democràcia. Amb l’eufòria econòmica i amb la llibertat falsament democràtica de l’ús del terreny.

Hi va haver un fet crucial durant els governs del PP, es va fer un canvi en la llei del sól i es va establir que tot terreny no protegit per alguna raó especial de patrimoni era edificable. Amb la qual cosa, el control del creixement de la ciutat pràcticament va desaparéixer.

I s’ha rectificat després això?

OB- No. S’ha rectificat d’una manera que no és una solució, dient que amb l’assoliment dels plans generals ja s’establia una limitació prou potent. Però ja s’ha vist que els plans generals es canvien i es requalifiquen amb unes facilitats que fan que el control sigui pràcticament zero.

Si tu tinguessis el poder de fer-ho, quines decisions prendries per frenar això i canviar-ho?

OB- Unes lleis molt dràstiques sobre l’utilització del terreny. L’ideal seria que tot el terreny tot fos propietat municipal. El primer que s’hauria de fer és que els ajuntaments expropiessin o compressin una gran quantitat de terreny de manera que el creixement de la ciutat es fes sempre en terrenys ja contol·lats econòmicament per la municipalitat. I per tant, que el preu o la situació del terreny no comptés en l’especulació generada.

I segona cosa, caldria establir radicalment uns límits de creixement de manera que fins que no estiguessin completades les ciutats dintre d’aquests límits no es permetés una sortida enfora, una ocupació del paisatge. I per tant, fer una defensa del paisatge que encara no està ocupat per la ciutat.

Però amb l’experiència recent això sembla bastant imposible…

OB- Això és impossible perquè tenim uns règims de neoliberals. És a dir, el problema és la política. Mentre les esquerres en aquest país siguin tan de dretes no hi ha solució possible. Perquè el que s’ha de fer és un esforç d’expropiació de terrenys, uns ajuntaments que tinguin la capacitat intel·lectual, ideològica i econòmica per ocupar el terreny d’expansió de la ciutat i regular-lo d’una manera rígida al marge dels interessos dels propietaris.

Els ajuntaments van acabar trobant un fons de finançament que no els arribava per altres bandes, no?

OB- Bé, jo no crec que tan sols sigui un problema de manca de finançament sinó també d’una falta d’ideologia: no hi ha cap ajuntament que sigui prou socialista per reclamar la propietat pública del terreny. I ja ho entenc, eh? Perquè el primer ajuntament que faci això, el primer partit polític que ho demani perdrà les eleccions! És tot el país que és molt neoliberal i molt neocapitalista.

Però estàs d’acord que és molt greu, oi?

OB- Molt greu! Per desgràcia és un fenòmen universal.

A mi em fa la impressió que aquí passa més que a d’altres països. Potser a Itàlia també però vas a França i no tens aquesta sensació…

OB- A França, a Alemanya i a Anglaterra passa menys però el drama de les ciutats italianes és el mateix que el de les espanyoles.

Recordo un debat a l’Ateneu sobre l’any Cerdà en que comentaves que així com amb la caiguda de les muralles el creixement de Barcelona es va planificar molt bé, després han caigut noves “muralles” -el creixement cap a l’àrea metropolitana- i no s’ha planificat gens bé…

OB- És que és genial: el poble de Catalunya tira a terra les muralles en un acte revolucionari però al mateix temps imposa un pla d’actuació amb traçats de carrers, de condicions d’edificabilitat, més bé o més malament, millors o pitjors, més ben o pitjor realitzat, però amb un pla evident. En canvi quan la ciutat supera l’eixample de Cerdà no té un pla clar sinó només això que diuen els “plans generals” que són idees molt globals però que no determinen exactament les condicions d’edificabilitat dintre d’un entorn compacte i homogeni.

I ara existeix? Es té aquesta visió o tampoc?

OB- No. En teoría sí, en teoría hi ha uns plans generals que són vigents però ja hem vist el que passa! Els procesos de requalificació modifiquen tots els plans generals, que per altra banda són insuficients perquè no marquen condicions estrictes de reforma i dels traçats de l’espai públic, etcètera…

5) L’Ateneu Barcelonès

Quan te’n vas fer soci?

OB- Me’n va fer soci el meu pare el 1943 o 1944. Als fitxers de l’Ateneu diuen que sóc soci des de l’any 1950, però va ser abans, perquè el 1950 el meu pare ja era mort! Posen el 1950 perquè hi va haver una modernització de la llista d’arquitectes i als que eren antics els van posar el 1950.

Què és el que més t’ha aportat l’Ateneu?

OB- Coses molt diverses i en èpoques molt diverses: de jovenet, aquesta sensació d’empalmar amb el món intel·lectual de la generació del meu pare. Per raons de ser fill únic i d’estar molt ben relacionat amb els meus pares coneixia molt els amics del meu pare: el senyor Borralleres –que ara és un personatge mític!- va viure dos anys a casa nostra a Olot. Jo li deia “l’oncle Quim”, com si fos un tiet patern.

Havia vist per casa els altres amics de la penya del meu pare. L’Ateneu era com la referència a la intel·lectualitat progressista i catalanista de la generació dels meus pares. I per tant, pensava que sent de l’Ateneu tenia assegurada el coneixement d’aquesta continuïtat.

Després les coses han canviat! L’Ateneu va pràcticament desaparèixer durant una temporada, la primera postguerra. No va tornar a revifar fins els anys 50 i encara sotmès a les ordres franquistes -estava obert però amb una junta nomenada pel govern civil. La primera junta elegida democràticament no va arribar fins després de la mort de Franco.

Sempre m’he sentit atret per l’Ateneu perquè encara és l’únic reducte que pot ser operatiu d’una hipotética societat civil. És el lloc on d’una manera transversal –i no partidista ni gremialista- la societat civil es pot pronunciar. Ha fet en diferents èpoques i intensitats una feina cultural important: el manteniment de la biblioteca, actes autoformatius pels socis, creació d’opinió cara enfora…

És una entitat única en aquest sentit a Catalunya, en quant a potència i intensitat. Per això quan em van dir d’acceptar la presidència vaig pensar que seria una experiència interessant!

Tot el que hem fet és prou evident. Però jo crec que a l’Ateneu hi ha un problema fonamental, que sembla que no ho sigui perquè l’anem ressolent però que hi és: l’econòmic: l’Ateneu no es pot mantenir només amb la quota dels socis i si les augmentéssim perquè els socis ho paguessin tot seria pitjor perquè desapareixerien tots els socis! El nivell sòcio-econòmic del soci de l’Ateneu no permet que assumeixi totes les despeses d’aquesta casa, tenint en compte que una de les despeses és el manteniment del Palau Savassona.

Estem en un monument nacional que hem de mantenir i és molt car! Però també és gràcies a això que l’Ateneu es manté, si no tingués aquest edifici segurament hauria desaparegut o hauria estat una altra cosa. Jo crec que això té una importància tan gran que hauríem de trobar -i no la trobem!- una estabilitat definitiva. Que les noves juntes no hagin de destinar el 80% del seu temps a discutir els problemes econòmics i trobar solucions més o menys factibles.