L1010509 A principis de setembre vaig comprar el llibre “Resistents – La Cultura com a defensa”, publicat per editorial Meteora i que us recomano: és un recull de les imatges que Pilar Aymerich (Barcelona 1943) ha fet des de 1968 per revistes com Serra d’Or, Triunfo i Cambio 16-, fotografies que van formar part d’una exposició. De seguida em va semblar una apassionant fotocrònica de la Catalunya contemporània, inclou retrats de personatges com Josep Pla, Mercè Rodoreda, en Tísner o Eugeni Xammar, per posar només alguns exemples i els records del dia de l’entrevista. Moltes de les fotos les va fer acompanyant Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991), amb qui va formar equip de treball durant anys.

Pilar Aymerich,  una de les grans fotoreporteres catalanes contemporànies, va estudiar a la ja mítica Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i el 1966 se’n va anar a ampliar estudis a Londres, on va començar a fer fotografies. Amb el llibre a les mans, de seguida em van venir ganes de conèixer-la i entrevistar-la. Maria Dolors Sàrries, directora d’Editorial Meteora, de seguida em va ajudar a contactar-la i  pocs dies després Pilar Aymerich  em va rebre molt amablement al seu estudi de Gràcia, on  vam estar parlant més d’una hora i mitja.

 D’aquella conversa en vaig aprendre moltes coses: per exemple, que cada dimecres participa de la tertúlia “La Lamentable Penya” junt amb Joan de Sagarra, Josep Maria Martí Gómez, Eugeni Madueño, John Wilkinson i Ángel Alonso; que li encanten els gats; i que, com veureu a continuació, parlar amb Pilar Aymerich és reviure en directe la crònica del món cultural català de 1968 ençà. 

 

L1010531Espero que quan tingueu 10 minuts disfruteu tant llegint l’entrevista com jo m’ho vaig passar bé fent-la!  Ah, i no deixeu de veure 4 minuts de video (casolà) clicant aquí

1) PILAR AYMERICH i LA FOTOGRAFIA

– Com vas iniciar-te en la fotografia?

Jo estudiava direcció teatral a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual de Barcelona i quan vaig acabar, l’any 1966, me’n vaig anar a Londres  per ampliar estudis. M’hi vaig quedar tres anys. Imagina’t:  era l’època dels Beatles i de tots els hàppenings… Allà va ser on vaig començar a estudiar fotografiaa, retratant tot l’ambient que hi havia en aquell moment, del 66 al 68.

– Quina època que us ha tocat viure eh? Del 68 fins ara…

Amb tota l’explosió a partir de 1975: des del 75 al 79 jo estava tot el dia al carrer perquè sempre passaven coses. Tenies aquella sensació que si no ho retrataves era com si no passés! A alguns esdeveniments hi anaves perquè t’enviaven les revistes, però a d’altres t’hi dirigies de motu propi, perquè pensaves: “això m’interessa fotografiar-ho”. En aquell moment no te n’adones tant però a mida que passen els anys veus que en realitat has estat cobrint la història del teu país, has sigut com un notari de tot el que estava passant, fent crònica visual, i això també és important.

–  Al principi, tenies referents de fotògrafs clàssics?

Vaig començar molt per intuïció. Veia que la fotografia m’interessava, però no havia fet mai cap foto. Vaig escriure al meu pare demanant-li si em podia enviar una càmera, perquè jo no tenia diners per comprar-me’n una i em va enviar una Voigtländer d’aquelles antigues…  La càmera amb que ens feia fotos a nosaltres quan érem petites. I amb això vaig començar a treballar. Abans de fer escenografia a l’Adrià Gual havia estudiat dibuix a la Massana, sempre m’havien interessat les arts plàstiques ! Vaig començar a fer fotos i vaig veure que més o menys funcionava: a la gent li agradava el tipus de fotografies que feia. Ser fotògraf, en aquell moment, era una professió que aprenies sol, aquí no hi havia cap escola, apreníem equivocant-nos. Si un dia no et sortia bé et demanaves què havies fet malament fins que trobaves la manera, investigaves tu mateix. Anar aprenent l’ofici era anar fent fotos, avançar.

–  El concepte de la fotografia era molt diferent a l’actual, vivim un moment de moltíssimes fotos…!

Saps què passa? Com que hi ha tanta imatge aquesta ha perdut una mica el seu valor.  Amb el sistema digital la gent fa moltes fotos i no pensa: en fotografia, com en tot, abans de fer una foto has de pensar el que fas. És com  aquesta moda que ha sortit de la “Foto Casual”, l’anar fent fotos sense mirar. Per mi l’autor fotogràfic ha de pensar abans de fer la foto. Una mica és allò que deia Cartrier Bresson: “L’instant decisiu”. Als fotògrafs humanistes el que els interessa és la gent i el seu entorn. El que vols és donar una visió personal del que t’envolta i per fer això has de pensar, no pots anar fent fotos a tort i a dret. Però ara s’ha perdut una mica el pensament anterior, saber què vols fer.

– Ni que sigui en una situació ràpida…?

Sí, tu sempre et situes. Jo quan anava a les manifestacions primer m’interessava per saber què volia la gent que es manifestava, em ficava a dintre per buscar un moment que definís què volia la gent que estava allà. Cal pensar sempre què vols ensenyar.

– Per què et vas especialitzar en els retrats?

Em vaig anar dedicant al retrat perquè la figura humana m’interessa molt, per mi el millor és la figura humana: amb una cara pots explicar moltes coses !  També la gent t’especialitza, perquè quan les fotos que fas agraden i això també et dóna un motiu per anar-te especialitzant. També he fet molta fotografia teatral, perquè en haver estudiat art dramàtic coneixia bé tota la gent del teatre català. Però després el que m’agradava més era el retrat i el reportatge. Fa tres anys vaig fer l’exposició “Memòria d’un temps 1975-79”, sobre la Transició. En aquella època treballava per Triunfo i il·lustrava  les cròniques de Manolo Vázquez Montalbán. També vaig treballar molt de temps amb la Maruja Torres a Fotogramas.

 – Et van especialitzant però has de saber cap a on vas, no?

Sí, tu mateix vas triant. La teva personalitat va sortint en l’ofici: primer tens l’ofici i després et vas decantant cap a un cantó o cap un altre. I aquí comença a sorgir l’estil, vulguis o no a mida que vas avaçant vas conformant un estil, que és la teva manera d’expressar. 

– I que acostuma a ser inconfusible, en música aqulla veu, en art aquell traç, en periodisme aquelles paraules…

I  tant !

– Com arxives tantes fotografies?

Amb un sistema molt fàcil, tinc un arxiu fotogràfic, tots els negatius numerats, catalogats i ordenats per anys des del 1968, és la feina de molts anys! Les diapositives dels llibres de Barcelona formen un altre arxiu. I les còpies de contacte les tinc a banda: els retrats, els llibres, els reportatges generals. O per temes: transició, teatre… I amb l’arxiu digital faig el mateix, tinc els CD’s ordenats. Això ho vaig començar fent des de l’inici,  després posar-ho en ordre és dificilíssim. A més també deixo constància de detalls de quan es va fer la foto: la data, a on està feta, etc. Sinó després seria impossible recuperar el valor testimonial de la fotografia.

– Et va costar fer el canvi d’analògic a digital?

Vaig ser una de les primeres en utilitzar el digital! No és que m’entusiami però reconec que per moltes coses és important. A mi el retrat em continua agradant més en analògic, però ara ja tothom et demana digital. Tot i això hi ha feines, com la dels “Cementiris d’Ultramar”, que havia començat i he continuat en analògic. La perspectiva en digital és molt diferent, la llum és més suau i pots fer més desenfocs i això és important per retratar escultures. Són dos sistemes diferents! Que a la llarga cada vegada s’aniran assemblant més, però per segons quines coses prefereixo l’analògic.

– Ets fidel a una determinada marca de càmeres?

Sí, vaig començar amb Nikon. Després Olimpus va treure les primeres màquines electròniques petites, més lleugeres i que anaven bé per fer carrer. I més endavant, quan Nikon també en va fer de més lleugeres, vaig tornar a Nikon i és la que ara utilitzo. Tinc la D700, que és una meravella: pots fer fotografies a 3200 ASA,  pràcticament de nit! És estupenda.

– Quins fotògrafs de generacions més joves destacaries?

En van sortint: en Kim Manresa, Tino Soriano, Consuelo Bautista, Carme Sacanella. Hi ha hagut un recanvi de generació, més joves que treballin a mitjans no els conec. Per Internet hi ha molta cosa que supleix aquest valor però queda una mica en l’aire, no? És un moment difícil, sobretot en fotografia el trencament entre digital i analògic no és només d’eines de treball, és un trencament ideològic, de maneres de creació -i això influeix molt- i també de davallada d’un mercat. Perquè moltes fotografies que t’encarregaven abans ara ja no te les encarreguen perquè se les fan les persones mateixes. Molts periodistes van amb la càmera i fan les fotografies ells mateixos, és un canvi important.

blog montserrat roig2) LA TRAJECTÒRIA DE PILAR  AYMERICH

– Quan vas començar a fer de fotoreportera a Barcelona?

En tornar de Londres va coincidir que la revista Serra d’Or havia convocat un premi de reportatges i Montserrat Roig em va dir: -“Per què no ens hi presentem juntes? Tu fas les fotos i jo l’article”.  Vam fer el reportatge i vam guanyar el premi. D’aquesta manera totes dues vam començar a fer entrevistes per la revista Serra d’Or. Va ser on vam fer alguns dels intervius que corresponen a les fotografies del llibre “Resistents” que vas comprar. A més en aquella època començava la revista Triunfo…

– Ens pots explicar un record de cada mitjà on has treballat?

 Vaig començar a Serra d’Or  i en aquest cas està clar, el meu record de nou és l’equip que vaig formar amb Montserrat Roig. Tot el que vaig fer a Serra d’Or va ser amb ella. A banda de fer les entrevistes, ens divertíem molt perquè érem joves, teníem sentit de l’humor i ens ho passàvem molt bé.

– I de l’època a Destino què en recordes?

Si he de triar un detall, l’entrevista de Montserrat Roig a Josep Pla. Durant l’interviu la Montserrat li  va comentar: “doncs miri, jo escric…” i en Pla  va contestar: -“Senyoreta, amb aquestes cames que té, no cal que escrigui vostè! ” Ho va dir de debò! Li agradaven molt les cames de les noies!

– I la Montserrat com s’ho va prendre?

Fatal, fatal, deia: “Mira què m’ha dit, mira què m’ha dit!” Estava enrabiada.

– Tens fotos d’aquella entrevista?

El que tinc és una anècdota molt bona. Normalment sempre anàvem juntes a fer l’entrevista. Però en el cas de Pla em va dir: “No vol fotos”. Així que hi va anar amb l’editor de Destino, en Vergés, i jo no hi vaig anar. A la tornada la Montserrat em va dir: “Pilar, no hi ha fotos perquè a més no vol fotos. Ara, si tu vols anar al seu mas a Palafrugell i intentar a veure si es deixa fotografiar, prova-ho…” Hi vaig anar i en arribar la masovera em va preguntar: “Ai nena, que ens porta els llibres?” I jo: “Sí. sí els hi porto els llibres”,  tot i que no sabia de quins llibres em parlava! -“El senyor Pla l’està esperant”. Vaig pujar a dalt, amb una faldilla curteta i en Pla em va demanar: -“Porta els llibres?” i jo “Sí, sí. Senyor Pla”. I és clar, vaig aprofitar per dir-li: “Sóc una admiradora seva, podria fer-li una foto?”. Com a bon pagès, quan li feien fotos es vestia de diumenge, però aquell dia anava amb la colilla, el “guardapolvo aquell que portava, la boina… Hi havia un balancí al costat de la finestra i li vaig demanar: “Pot seure aquí?”. Li vaig fer mitja dotzena de fotos. Al final vaig dir: “Vaig a buscar els llibres, que els tinc al cotxe, i ara torno” Però vaig agafar el cotxe i vaig marxar, perquè ja dic  que no era veritat que jo fos la noia dels llibres !!! Ho he fet molt poques vegades això, una foto amb engany! Però en aquell cas, entre que la Montserrat estava tan enfada amb el que li havia dit i tal com era ell – que era un missògin!- vaig pensar: “Vinga va! … si pots fer la foto, l’enganxes, li fas la foto i fums el camp!” 

– Com era Josep Pla de prop?

Ja era gran! Un vellet que et mirava amb aquells ullets…

– I continuant amb la teva trajectòria, què destacaries del teu temps a la revista Triunfo?

Un record de Triunfo, per mi és la primera foto que hi vaig publicar, la dels tres ex-deportats catalans a un camp nazi. A Triunfo també hi col·laborava la Montserrat Roig i la fotografía la vaig fer pel primer reportatge que va escriure sobre “Els catalans als camps nazis”. El llibre va ser posterior, abans havia començat la investigació amb aquest article i després la va continuar. Vam fer la foto que surt a “Resistents”: Ferran Planes, Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella, és una imatge que va impactar molt i que va ser portada de la revista Triunfo. També ho va ser de totes les edicions que després es van fer del llibre “Els catalans als camps nazis”.  A més la i·lustració té una història: La Montserrat em va trucar: “Vine corrent, que tinc tres ex-deportats a casa, els estic fent una entrevista, vine per fer una foto”. Vaig agafar les màquines i vaig anar corrent allà. Era l’any 1972 i en aquell moment ella vivia al carrer Escorial, a Gràcia. 

Quan hi vaig arribar vaig trobar aquells tres senyors asseguts al voltant de la taula parlant amb un magnetòfon al davant. La Montserrat m’anava fent gestos com dient: “Que no fas fotos???”  Però per mi era tan fort veure i sentir tres ex-deportats dels camps nazis asseguts al voltant d’una taula, que volia expressar-ho bé en imatges. Vaig dir: “Surto un moment” i me’n vaig anar al carrer. Vaig estar fent voltes fins que vaig trobar un descampat amb una paret. Vaig tornar a pujar i quan la Montserrat Roig va acabar de fer l’entrevista els hi vaig dir: “Poden baixar un moment al carrer? Aquí la llum no és prou bona” .

 En arribar a la paret els vaig dir: “Es poden posar en filera com estaven al camp?” I automàticament els va canviar la cara, els havia vingut el record dels camps nazis! D’aquesta foto tinc un o dos negatius, no en vaig fer cap més perquè tenia la sensació que els estava extorsionant! Per mi és una foto que demostra la impotència que moltes vegades té la fotografia. La imatge no sempre et dóna el fet que vols reconstruir o donar a entendre i aleshores t’has d’inventar alguna cosa, o provocar-la!  I en aquest cas va ser això: era tan fort el record que en el moment de posar-s’hi automàticament els hi va canviar la cara. Molta gent quan veu la foto diu: “Què els hi passa?” De seguida veus que està passant alguna cosa. I per mi això és la fotografia, quan expliques alguna cosa i traspasses la foto, quan hi ha alguna cosa que et provoca voler saber més d’aquests personatges.

A Triunfo també vaig treballar amb Manolo Vázquez Montalbán, ell escrivia cada setmana un article sobre Barcelona en una secció que es deia “Cuestiones Periféricas” i jo l’il·lustrava.  De vegades també era al revés, li portava una foto a partir de la qual ell escrivia.

També recordo haver col·laborat amb en Toni Batista, que feia la secció de música. I amb en Domènech Font, que s’ocupava del cinema.

– Les entrevistes que vau fer amb Montserrat Roig han quedat recollides en algun llibre?

Es van publicar dos llibres, “Personatges”, que recullen els programes que ella va fer a TVE. Jo retratava cada un dels convidats abans de fer el programa, fotografiant-lo a casa seva o en un ambient que el representés. L’entrevista es gravava a l’estudi però en un moment de l’emissió passaven les meves 40 fotos i Montserrat Roig explicava en veu en off qui era el personatge, per situar l’espectador. També hi ha un altre llibre, que és bastant anterior: “Los Hechiceros de la palabra”, on vam recollir moltes de les entrevistes que havíem fet.

– I després de Triunfo?

Mentre treballava per Triunfo també feia moltes fotos per Cambio 16, el 1975 i 1976, a l’època de les grans manifestacions. Més tard vaig treballar molts anys per la revista “Jano – Medicina y Humanidades”, que dirigia Xavier Foz, era gruixuda i estava molt ben feta. Amb Montserrat Roig vam fer una sèrie d’entrevistes sobre la malaltia i la mort, a gent coneguda, com Joan Manuel Serrat. També vaig col·laborar amb l’escriptora argentina Lilian Goligorsky, en una secció que es deia “Chequeo a la fama”, en que vam parlar amb els especialistes mèdics més importants d’Espanya. En aquella época vaig començar a treballar per Fotogramas, amb la Maruja Torres, fèiem articles i entrevistes. Quan va tancar Triunfo, el mateix equip que el feia va publicar la revista “La Calle”,  on vaig treballar amb la Maruja Torres i amb un periodista que es deia Julio Luzán.

– Sempre treballaves per vàries revistes a la vegada?

Sí, per les revistes que hi havia a l’època, per exemple per Triunfo i Fotogramas, al Jano i Cambio 16. Anava variant. A Triunfo hi vaig col·laborar fins que va tancar, llavors vaig passar a La Calle. Per Cambio 16 vaig fer fotos mentre va funcionar la redacció de Barcelona, després ho vaig deixar. També vaig treballar per “El Viejo Topo”, quan el dirigia Claudi Montanyà, fins que es va suicidar. A  El País també hi vaig col·laborar amb Montserrat Roig i amb la Maruja Torres, a més d’imatges puntuals que em demanen. A tot plegat em va ajudar el fet que des de l’època de l’Adrià Gual vaig estar relacionada amb els sectors culturals i teatrals, coneixia en Favià Puigserver, la Maria Aurèlia Capmany, en Ricard Salvat; sempre he estat dins del món intel·lectual i m’ha agradat cobrir aquesta part de la societat.

– I televisió i llibres?

Després de totes aquestes revistes vaig col·laborar com a fotògrafa en diversos programes de televisió: amb Julia Otero a “La Lluna”, utilitzant el mateix sistema que havíem fet servir amb Montserrat Roig: fotos, una veu en off i després les entrevistes. Amb el Sergi Shaff també vaig fer algunes col·laboracions i després un altre programa amb Julia Otero per tot l’Estat. 

De llibres he publicat “Les metamorfosis de Barcelona”, amb Joaquim Molas, “Els cementiris de Barcelona”, amb Carme Riera, “Amigos” amb la Colita -de gats i gossos, ella feia els gossos i jo els gats!-  També vaig començar a fer molts retrats per portades de llibres i discos, treballs editorials i catàlegs de museus com l’Etnològic.

Cada època et va marcant el tipus de fotografia. Però al mateix temps vas seguint el que passa al voltant: de les Olimpiades a les grans manifestacions d’Aturem la Guerra d’Iraq.  Segons cap a on va la societat vas fent una cosa o una altra.

3) AMICS i COMPANYS DE PILAR AYMERICH

 – Explica’ns de la Montserrat Roig …

Érem molt amigues i ens trobàvem molt bé treballant juntes, vam fer molt bon equip des del 1968 a Serra d’Or fins que es va morir el 1991. Totes dues fèiem d’altres coses, però seguíem treballant juntes. Fins i tot quan li feien falta fotos seves em deia: “Va Pilar, fes-me un reportatge, que em treuràs guapa!” Quan va morir li vaig fer una exposició d’homenatge a la Galeria Eude, amb el Pen Club perquè és clar, tenia moltes fotos d’ella! L’Institut Català de la Dona en va fer un llibre. És una alegria saber que aquesta exposició, preparada ja fa molts anys, encara està voltant per Catalunya, perquè la demanen biblioteques i centres socials!

blog ovidi– Manolo Vázquez Montalbán i Ovidi Montllor, com t’han influenciat?

Ovidi Montllor era una persona extraordinària: amb sentit de l’humor, divertit, càustic, encantador! La Montserrat Roig era esvalotada, divertida, rèiem molt! Amb en Fabià Puigcerver, l’escenògraf, també. Tota aquesta gent ens aportàvem mútuament. Amb en Benet i Jornet també ens coneixíem de l’Adrià Gual i quan ens vèiem sempre ens feia pessigolles a la Montserrat i a mi, ens feia enrabiar! Són records tendres de l’època, de quan ets jove. Pensa que l’any 68 i 69 quan vaig tornar de Londres ens reuníem quan algú arribava de fora i portava discos d’en Brassens, Leo Ferré… Estàvem fins a les tantes a casa d’algú, amb una botella de conyac escoltant cançons que aquí estaven prohibides. I anàvem al cinema a Perpinyà. Era una mena d’embolcall, tots estàvem vivint les mateixes situacions, és clar, tots vivíem la mateixa època!

– Tot això que expliques sembla de pel·lícula, com quan els avis expliquen la guerra civil !!!

Sí és una mica “aquesta comença a explicar batalletes”.  Recordo quan Maria Aurèlia Capmany va entrar de Regidora de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona que deia: “Hi ha gent que desapareixerà i mai sentirem com era la Barcelona de la seva època”. I es va inventar la col·lecció de “Diàlegs de Barcelona”, en vam fer molts, 50 o 60 llibres.  Eren dos personatges parlant sobre la Barcelona que ells havien conegut. Jo feia les fotos a diferents llocs, segons quina era la Barcelona que el personatge tenia més viscuda.  Era molt interessant perquè era això: recuperar tota la història oral.

– I d’amics com com Vázquez Montalbán i Montserrat Roig, amb qui has treballat molt però que ja no hi són, què te’n queda: una inspiració? O en determinats moments penses: ella o ell hauria fet això…?

Queda el record. I sobretot quan són gent jove com l’Ovidi Montllor o la Montserrat Roig de vegades penses: “Què farien ara? Què dirien amb això que està passant?” Per exemple, què diria la Montserrat amb tot l’afer Millet? Quin article escriuria una dona tan d’esquerres i tan compromesa amb el seu temps?blog maria aurèlia– Què diria Maria Aurèlia Capmany de tot el fenòmen del nou Raval, la immigració, aquesta nova Barcelona…?

– No ho sé, faria uns esgarrips !!! Era cridanera i sempre volia tenir raó, totes ens barallàvem amb la Maria Aurèlia. Perquè era una dona molt forta, molta forta i el que deia ella anava a missa.

– Però l’entendria aquesta Barcelona amb botigues pakistanís o xineses?

– Sí, entendre-la sí, és clar. Una cosa és que l’entenguis i l’altre és que l’acceptis.

L1010616– La foto del periodista Eugeni Xammar és de les que més em va impactar del llibre “Resistents”. Recorda’ns aquella entrevista del 1972, com va ser?

– Vam anar a casa seva a l’Ametlla del Vallès, amb la Montserrat Roig i vam estar tota una tarda parlant amb ell. Perquè a més era encantador i és clar t’explicava unes històries de quan ell era corresponsal… Era la imatge dels reporters de l’època, t’imaginaves una pel·lícula d’aquelles del temps del cinema negre i ell amb el seu llacet, elegant, educat. Un periodista, veus? Encara que estigui malament dir-ho: “És que és un periodista de raça”.  En Xammar era un periodista de raça. I això es notava molt. A més era molt cosmopolita.

blog ventura gassol– Quins altres personatges dels que has conegut destacaries?

N’hi ha molts ! A mi m’agradava molt en Pere Calders: una persona extraordinària, amb un sentit de l’humor! Una ironia d’aquelles… ! Era encantador. La Neus Català em va impressionar molt quan li vaig fer les fotos; d’aquesta gent així gran molts em van impressionar: en Ventura Gassol va ser molt divertit, ens va cantar la Cançó dels Mariners. Era molt extrovertit i divertit. El filòsof Ferrater Mora era una persona molt interessant; en Vicent Andrés Estellés: persona càlida, agradable. La Lola Anglada era així, tota petiteta; en Víctor Alba, que havia estat condemnat a mort. El fotògraf Agustí Centelles; per no parlar de la Mercè Rodoreda !!! No es deixava fer fotografies i la Montserrat Roig em va dir: “Vine amb mi a l’entrevista però no la treguis perquè no es deixa fer fotos!” Durant l’entrevista vaig estar callada i al final de l’entrevista ens va dir si volíem prendre alguna cosa. Jo vivia en un àtic al costat de la Sagrada Família, on cultivava gardènies. I vam començar a parlar del cultiu de les gardènies. I a través d’això ens vam engrescar a parlar de plantes i li vaig dir: “ai, que li podria fer unes fotos?” Li vaig fer un reportatge, li va agradar molt i al cap d’un any li vaig tornar a fer un reportatge fotogràfic. De la meva generació pràcticament tots eren amics: en Joan Marsé,  en Vázquez Montalban, el Terenci Moix, el Ricard Salvat,  en Xavier Miserachs que era una persona extraordinària; en Fabià Puigcerver; en Joan de Sagarra, Lluís Permanyer, que els coneixia de fa molts anys;  els cantants: en Raimon, la Guillermina Motta, amb qui ens fèiem un tip de riure, és molt divertida! I l’Ovidi… és clar tots aquests, a banda de fotografiar-los,  érem amics, ens trobàvem als llocs, teníem les mateixes inquietuds,  anàvem als mateixos actes. Hi havia molta complicitat entre nosaltres.

blog rexach

4) EL PERIODISME D’AVUI EN DIA

– Trobes gent avui en dia que diguin coses com les que dirien ells?

Cada vegada n’hi ha menys, el periodisme està molt malament. Encara queden veus que tenen un amor per la professió i una honradesa, una ética, però pocs, cada vegada menys! Tot el periodisme ha estat contaminat per la televisió i els programes escombreria: s’ha contaminat tot! Això en aquella època no existia i vulguis que no eren molt més ètics, però molt més, molt més ètics…

– ¿Sí?  ¿En quin sentit?

En saber què és el periodisme, què significava. No estic fent un “sacerdoci” de la professió però sabies que estaves treballant amb material humà i hi havia més dificultats per publicar, sovint t’hi jugaves el lloc. Ara la gent no se’l vol jugar tant!  Hi ha molta més precarietat laboral, això també s’ha de dir. De vegades penso que sembla estrany: abans hi havia moltes menys revistes i hi havia bastants periodistes, però tot i això anaves fent, no hi havia tanta precarietat com ara!

– I no pot ser que idealitzis aquell moment?

Jo crec que no. No estic dient que tots fóssim meravellosos, simplement que en aquells moments el periodisme tenia aquesta vessant – i suposo que no passa només aquí, passa a tot el món! Els diaris tanquen per qüestions econòmiques però periodistes d’aquells de “pura cepa” com el Vázquez Montalbán, la Montserrat Roig, el Huertas Claveria… tu mira la premsa d’ara: n’hi ha molt pocs! Evidentment que en queden i sort en tenim, però n’hi ha menys. I els que ho són han de lluitar molt per continuar podent dir el que volen dir. Perquè hi ha moltes pressions, també.

– I creus que són èpoques i que d’alguna manera el que dius ressorgirà per una altra banda? O és un signe del temps i difícilment tornarem a tenir aquell tipus de periodistes?

No ho sé. Tot està canviant molt, suposo que a la llarga sí que sortiran d’altres veus, però no ho sé. L’actual és un moment molt pessimista en tots els sentits: polític, econòmic, social… i això influeix tota la societat. El recanvi que hi ha és molt fluix, perquè per la gent és molt complicat: nois i noies joves que ara comencen en el món del periodisme i de la fotografia ho tenen molt més difícil que nosaltres, hi ha una precarietat que abans no existia! Ja no demanen:  “Vés allà a fer unes fotos”, cadascú  funciona  amb el fotògraf de plantilla: que faci quatre cosetes. Sinó és molt difícil que t’enviïn a algun lloc. Tot aquest ventall l’està suplint el fotògraf free-lance que s’autofinança, que després ho vendrà o no però que ho fa per la pròpia voluntat de fer una cosa. O gent jove que té la necessitat d’anar a un lloc en conflicte per ensenyar el que hi està passant. Però tot això està quedant en mans dels freelances.

L1010516

5) BARCELONA

– Díga’ns tres qualitats i tres defectes que li trobis a la Barcelona actual

Coses positives? Que és una ciutat medirerrània, que té el mar davant, que tenim tot un llegat arquitectònic impressionant. Que a més s’ha anat cuidant i s’ha anat restaurant, això és veritat! Quan vas per l’Eixample ara et quedes parat de les cases que hi ha! Abans no hi veies res perquè era tot negre! Jo recordo la Pedrera ben grisa… Amb la Colita vam fer una exposició  que es deia “La Pedrera cara bruta!”, quan era un edifici de veïns que estava feta una porqueria, encara no l’havia comprat la Caixa de Catalunya. Tinc fotos del terrat de la Pedrera amb la roba estessa, el porter hi estenia la roba! És veritat que per aquest  cantó la ciutat està millor cuidada.

D’altra banda, jo espero que continuï sent tolerant. Hi ha ciutats que són obertes i n’hi ha que són tancades. Barcelona sempre ha estat una ciutat oberta. I a més sempre ha vingut gent de molts llocs, a Barcelona sempre hi ha hagut immigració, no l’hem fet només gent d’aquí, sempre ha sigut una ciutat de pas, que ha acollit a la gent i espero que ho continuï sent perquè és una de les seves riqueses, està per veure.

Però de sobte hi ha hagut com una degeneració de la ciutat, hi ha uns llocs que ja no són pel ciutadà. És allò de “vinga riuades de gent!” Defectes ara és molt fàcil perquè està feta un desastre! El model de ciutat que hi ha en aquests moments a mi no m’agrada, és un model de ciutat de serveis i prou: es para la mà perquè vingui la gent. Fa que siguem insolidaris, no és una ciutat acollidora com ho havia estat. D’una banda hi ha aquesta cosa de “quanta més gent millor” i d’altra banda hi ha aquest  elitisme com l’Hotel Vela i aquestes coses. I la societat que treballa i viu aquí veu que la seva ciutat va canviant i que no és la que ella voldria, Barcelona s’ha convertit en una ciutat de serveis, que no té en compte el ciutadà. A part de tot el problema de la Rambla, és una ciutat bruta, on la gent no es comporta, maleducada, estrident.

 

6) POLÍTICA

– Jo crec que mai no hi havia hagut tanta separació entre ciutadania i polítics,  això gent de la vostra generació que va lluitar per la democràcia com ho viviu?

És depriment, és clar! Hi havia l’esperança que la Transició tallés tota una sèrie de coses i que el món seria diferent, però el món és el que és! A partir dels 70’s hi va haver un gran canvi aquí, ja no només entre els joves, també entre la gent gran sobretot a partir del 1975, de la mort de Franco. Va haver-hi una revifalla que ha arribat fins avui, la societat és molt diferent del que era. Però potser sí que en  aquella època es vivia un moment més solidari, tots teníem un mateix ideal i aleshores és més fàcil. I ara en canvi ja no és així. De vegades dius: bé, potser vol dir que hi ha coses que ja estan solucionades i ja no hem de lluitar perquè se solucionin! Però  és un moment una mica depriment, en general, en tema econòmic però també polític i cultural, això es nota en la ciutat i en la gent. La cultura no és un bolet que surt “així”,  segons el moment que vius hi ha un moment cultural més ric o més pobre. I el moment cultural actual aquí és molt pobre i polític ja no diguem! 

 

L1010521

7) PRESENT i FUTUR

– Què estàs fent ara?

Estic preparant una exposició pel Museu d’Història de Catalunya sobre els 50 anys de la Nova Cançó, del 1959 fins l’actualitat. En sóc la comissària, hi haurà fotografies d’autors diversos com Xavier Miserachs, en Pomés, l’Oriol Maspons, Toni Catany, tots els de l’època.  Mostrarem com en aquell moment la fotografia també va fer un canvi: durant la dictadura no es podien fer fotoreportatges, o sessions gràfiques de documentalisme com ja succeia als Estats Units o a la resta d’Europa. Però en aquell moment aquí va començar i ho ensenyarem. També hi haurà fotos meves, tinc un reportatge molt bonic de Pau Riba, i també de Marina Rossell, Lluís Llach, Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet… En realitat els vaig fotografiar tots! Amb l’Ovidi Montllor érem molt amics, ens coneixíem des de l’any 1968, li vaig anar fent fotografies sempre. Amb motiu dels 10 anys de la seva mort vaig fer una exposició d’imatges des de l’any 1968 fins al 1995 en que va morir. Era curiós perquè vas seguint un personatge, vas veient com va canviant la seva cara i com jo també canvio en el moment de fer les fotografies. És tota una peripècia i una trajectòria. Seran 1000 m2, tot el primer pis del museu, l’objectiu serà ensenyar la fotografia de l’època.

– I en què més estàs treballant?

A banda de la feina del dia a dia, sempre tinc un projecte a llarg termini, que vaig fent perquè m’agrada, perquè m’hi sento bé i que culmina en una exposició o en un llibre. Actualment aquest projecte és  “Els Cementiris d’Ultramar”, un recorregut dels catalans que van emigrar a Amèrica Llatina a finals del segle XIX i començaments del XX, a través de l’escultura i l’arquitectura funerària modernista que hi van deixar. També serveix per veure que el modernisme va anar conformant aquelles ciutats. És un estudi que continua el treball que ja vaig presentar en una exposició fa dos anys sobre el cementiri de Montjuïc. Jo ja havia fet un llibre amb Carme Riera, “Els nous cementiris de Barcelona”  i he continuat la feina amb els cementiris d’ultramar: començant pel cementiri de Colón de la Habana, un dels més bonics de llatino-amèrica, és preciós! Després vaig fer el de Montevideo i el de Buenos Aires. Ara fa poc he estat a Xile, on també hi va haver molta emigració catalana que va deixar petja modernista en escultura i arquitectura funerària. Per exemple, empresaris de sucre o fabricants de tabac catalans que van anar i van morir a Cuba. Amb les seves particularitats: a Montevideo (Uruguai) hi anava més gent del món de l’ensenyament.  És questió d’anar buscant aquestes petjades que també han coformat les ciutats d’allà: a l’Habana hi ha molt de modernisme arquitectònic!

– De cara al futur, què que no hagis fet tindries ganes de fer?

Descansar! Però sé que no ho faré mai perquè sempre vaig d’un projecte a un altre! Des dels 16  anys que treballo! He canviat recentment els armaris pels negatius i em va sobtar la quantitat de negatius i rodets que tinc, és una professió que t’absorveix completament.

– És el que passa quan s’ajunten professió i vocació…

Sí, que forma part de la teva vida, la teva vida és això: fotografiar. A part dels amics que puguis tenir, és clar.

blog cesc

– T’agraden les fotografies que publiquen els diaris?

Hi ha molt bones fotos, hi ha molt bons fotògrafs als diaris. A més hi ha una cultura fotogràfica que abans no hi era. Aquí hi ha hagut uns pioners fotogràfics molt importants: Català-Roca, Xavier Miserachs. I nosaltres hem begut d’aquestes generacions precedents. El fotoperiodisme aquí ha evolucionat moltíssim i ara trobes als diaris fotos molt bones! Als anys 60 les imatges als diaris -a banda que pràcticament no portaven foto perquè els hi feia por la foto- era la típica oficial. I en canvi ara, encara que hi hagi la foto oficial, el fotògraf busca el seu punt de vista. I això és la cultura de la imatge que hi ha ara i que abans no hi era. 

– Quin consell els donaries a les generacions més joves?

No ho sé. L’únic que diria és que ho intentin, si volen ser fotògrafs que facin molta foto, que mirin al voltant. Ara, que ho tenen complicat: segur!