No sé vosaltres però jo vaig molt curt de referents espirituals. I per això fa unes setmanes em vaig marcar com un dels objectius d’aquest blog fins a l’estiu parlar amb gent que diu coses interessants sobre el tema, buscar quins poden ser avui en dia els meus referents espirituals si és que n’hi ha i presentar-vos-els. 

Vaig pensar en el filòsof i teòleg Francesc Torralba , autor de molts llibres i sovint present als mèdia catalans. Ell de seguida em va atendre molt amablement al seu despatx del rectorat de la Universitat Ramon Llull, per sobre el Passeig de la Bonanova. Jo no ho sabia però tots dos vam passar per la parròquia de Sant Ildefons i a tots dos ens ha influït molt el pensament i la forma de veure el tema de Mossèn Alemany, que es podria resumir en la frase “obrim finestres”, estar sempre oberts a les noves realitats i que entri aire fresc.

En definitiva em vaig acostar a Francesc Torralba per preguntar-li: avui en dia els que a Barcelona busquen omplir necessitats “espirituals”, a on van? A continuació podeu llegir la conversa que vam mantenir, per quan tingueu uns minuts.

( Ah! Dir que L’Álvaro Martínez m’ha ensenyat a utilitzar el sistema de “llegir més” a Word Press,  per textos llargs com aquest, gràcies Álvaro!) 

GC – On som i cap on anem en tema espiritual a Barcelona?

FT – Hi ha hagut molts canvis, la immigració ha portat noves fes, tot ha canviat molt i aquí hi ha hagut un trencament de transmissió de la fe cristiana en els últims 30 anys, de la mateixa manera que una llengua es perd quan la gent deixa de transmetre-la.

GC – Vivim un moment de “buidor espiritual”?

FT – La meva impressió és doble:  jo crec que ens trobem en un món en que els mecanismes de transmissió tradicional han fet fallida. Aquesta tesi de Lluís Duch, monjo de Montserrat, crec que és molt valuosa. Els mecanismes de transmissió de rituals, de valors, de cultes, de celebracions,  han fet fallida. No han estat capaços de suggerir i entusiasmar les generacions noves però en canvi es manté amb molta força la recerca espiritual. Però hi ha una dificultat de trobar els llenguatges, els canals, les formes d’expressió i de vehiculació d’aquesta necessitat espiritual.

Per tant una primera constatació és sí: la dificultat d’una transmissió, especialment de l’univers simbòlic i ritual cristià, però a la vegada una emergent necessitat d’espiritualitat.

A més aquí s’hi ha d’afegir un altre aspecte: l’arribada dels fluxes migratoris, que anirà a més com ha anat als altres països d’Europa, que en això ens porten 20, 30 o fins i tot 40 anys d’avantatge. L’immigrat no només és portador d’una llengua, és portador també d’unes creences. I per tant també enriqueix significativament la diversitat espiritual i religiosa del nostre escenari.

On anem per tant en la imatge de futur immediat? Anem a un univers plural espiritualment i religiosament parlant. Anem a un univers en que hi haurà pluralitat de cultes, de celebracions, d’indumentàries, de rituals de naixement, de casament o d’unió, funeraris… Però d’altra banda, l’aparició d’aquestes noves formes de religiositat o espiritualitat és una ocasió perquè els altres pensin la seva: quan tothom creu en el mateix l’activitat de pensar i reflexionar baixa:  per què he de pensar si tothom pensa o tothom creu com jo?

Però quan un es troba que el de la porta de davant de casa seva és musulmà, o budista, o agnòstic, o catòlic, o protestant, aleshores sí que es pregunta: jo per què crec en el que crec?

Estem en un context d’enorme interrogació en les pròpies creences i això pot portar a un procés d’enfortiment. Als que tenim unes determinades creences, aquesta emergència d’espiritualitat i de credos religiosos que fins ara estaven molt lluny ens obliga a enfortir, a pensar, a madurar a reflexionar allò que creiem.

 

GC – Però, ¿no som en un moment de post-qüestionament de les creences? És a dir, potser sí que fa 20 anys la gent se les qüestionava però ara realment ja no, ja es va fer, és com una “etapa superada”.

FT – Sí que som fills o néts del que jo mateix he escrit com la “cultura de la sospita”: es va qüestionar però també hem qüestionat els que ens ho van qüestionar.  Ens van posar el dit a la nafra,  però també hem vist que els que ens ho van fer també tenen nafres. Per tant és veritat que aquesta sospita sobre el tema religiós ja ha estat superada: molts imaginaven que “lo” religiós desapareixeria, senzillament seria una espècie com d’època de la humanitat ja passada però en canvi no és així: el fet religiós està viu, el fet espiritual també, estan vives les creences religioses (unes més que altres)…

Jo el que dic és que la presència de l’altre et genera interrogants sobre el que tu creus: si trobes una persona que fa practiques zen i tu fins ara no sabies ni que existia, naturalment que això t’interroga: “i jo per què no faig pràctica de zen?” El mateix si trobes una persona que fa ioga cada dia a les 6 del matí i això tu no ho feies, això t’interroga: per què ho fa? Què aporta això?

Però també al revés: si tu pregues cada matí i veus que l’altre fa un altre tipus de pregària et preguntes: “i això jo per què ho faig? Perquè sempre ho he fet? Perquè forma part de la meva tradició? No té cap element de pes, de qualitat pel qual valgui la pena fer-ho? Jo crec que sí que ens obre nous interrogants…

GC – ¿Poses al mateix nivell en recerca d’equilibri intern el ioga a una pregària?

FT – S’ha de distingir: conec molts cristians que fan ioga, tai-chi, reiki… Una cosa són determinats exercicis corporals i respiratoris que tenen com a finalitat el benestar emocional, el comfort, la tranquilitat mental, fins i tot la mateixa elasticitat corporal, un tipus de pràctiques que són assumibles des de qualsevol tradició religiosa. Això és un fet. Una altra cosa ja és la pregària, el diàleg interpersonal amb Déu. Per tant, en certa manera aquest diàleg íntim en que hi ha una petició i un agraïment. Personalment crec que la trobada entre pràctiques rituals diferents fa que no siguin “unitats” independents de les altres sinó que es permeabilitzen, fa que hi hagi fenòmens d’hibridisme.

Això també ho veiem amb les llengües –tu Guillem que posaves l’exemple-, jo parlo una llengua que és el català però si aquí estigués assegut Ciceró diria: “Aquesta cosa que parla aquest home em sona”. Perquè hi ha molts orígens llatins però també hi ha molts préstecs d’altres llengües. I a més a més hi ha castellanismes, anglicismes… La conseqüència és que al final dius: el català, quina “puresa” té des del punt de vista del seu “ADN”? Té moltes incrustracions i encara en tindrà més en el futur.  Seguint el símil, jo crec que aquesta trobada entre religions i espiritualitats el que farà és que anirem  incorporant una sèrie d’elements i de bagatges nous que no hi eren, com ha passat al llarg de la història, i això pot ser un enriquiment. Jo ho llegeixo en sentit positiu. No hem de ser petul·lants, aquestes pràctiques de l’extrem-orient d’autodomini, de corporitat, de control emocional, de control mental, tot això pot aportar molt i crec que aquesta trobada pot ser molt suggerent.

Això vol dir que acabarem en una espècie de sincretisme? No, no ho crec. Penso que aquesta trobada pot fer que cada indentitat creixi més, es desenvolupi més,  aprofundeixi més en allò de valuós que té i no acabi dissolent-se en un tot amorf.

GC – Avui en dia a Barcelona, la gent que busca coses diferents, on va?

FT – Hi ha una recerca per camins molt estranys i en ocasions fins i tot ple d’impostors. Aquí hem d’anar fi. Quan una persona té set va a buscar alguna cosa per beure però hi ha fonts i fonts. N’hi ha que poden tenir una aigua més pura i d’altres et poden donar una aigua intoxicada. Hi ha individus que et poden donar una ampolla plastificada amb un líquid que no saps què és o te’n pot donar un que saps que està contrastat perquè fa mil anys que la gent en beu. Tu em preguntes ¿on van les persones avui a resoldre la seva necessitat espiritual? Hi ha una varietat d’espais i de llocs enormes. D’una banda, la multiplicació de centres religiosos al nostre país.

Fa dos anys va sortir el “mapa religiós de Catalunya” obra del sociòleg Joan Estruch. Molt interessant! Posa de manifest, per exemple, que el lloc amb més diversitat religiosa de Catalunya és el Raval. És on hi ha més fluxe i també deu ser el més divers lingüísticament parlant.  I fins i tot culinàriament parlant.

Hi ha persones que van a una pagoda budista. També hi ha molts budismes a Catalunya. Més de 300 persones de diferents comunitats van participar al gener a la reunió dels budistes de Catalunya.

Hi ha persones que van a centres  de benestar corporal, emocional. Que a partir de diferents tècniques (de respiració, de meditació, d’alimentació, de lectura, teràpies de diversos tipus) assoleixen aquesta espècie de “tranquilitat anímica”.

Segueix havent-hi persones que van i se senten cridades a participar la seva espiritualitat en comunitats “tradicionals”. I dins de la comunitat cristiana també hi ha molta pluralitat. Tots són cristians però la manera com volen viure aquella fe és diferent segons si la vius en una comunitat cristiana o en una altra: uns accents més actius, més contemplatius, més participatius, més tradicionals, etcétera.

No puc dir llocs concrets però amb una petita recerca per Internet és impressionant la de centres d’espiritualitat i creixement personal que hi ha. Alguns lligats a escoles psicològiques, d’altres lligats a escoles psico-analítiques, a centres de teràpies afins. Hi ha moltes diverses coses.

GC – També hi ha modes, no? Per exemple, sembla que “queda bé” dir que ets budista…

FT – Sí, també hi ha modes i esnobisme. Jo mateix he de reconéixer que, quan m’acosto a aquest fenòmen, veig que hi ha molt d’esnobisme. Hi ha molta espiritualitat estètica, de façana. Fins i tot diria “de postís”. Mira, vaig estar durant un any cartejant-me amb una monja budista, de Katmandú. Ho vam publicar en un llibre: “Cartas sobre Dios y el Buda”. Aquesta monja que porta 30 anys en un monestir de Katmandú estava molt inquieta de l’ús instrumental que es fa del budisme a casa nostra. I de com una saviesa anterior al cristianisme (2500 anys llargs) és utilitzada com un mecanisme anti-estrès, com una carta de presentació que va associacida a paraules com “tolerància”, “pacifisme”, “ecologisme”,  “benevolència universal”, etcètera… I això també hi és: actors, actrius, esportistes, cantants que s’apunten al budisme.

Ara, s’ha d’anar amb compte, paral·lelament a aquesta adscripció purament social també està emergint una sèrie de grups i persones que adopten el budisme o d’altres formes religioses perquè realment volen canviar de vida, busquen i necessiten unes formes de vida més alliberadores, pacificadores, etcétera. Com en el seu moment podia passar amb el cristianisme: quants  s’apuntaven al cristianisme perquè estava mal vist no ser-ho? Perquè sinó podies perdre la feina, especialment als pobles: “vaig a missa perquè no sigui dit!” Allò també era una adscripció lliure? No, era una adscripció purament per contextos socials. Doncs avui no és tant el context social sinó que queda bé. Queda millor ser budista que ser cristià, d’això no hi ha dubte! Sembla nou…

GC – I  diferent, sembla que t’ho hagis pensat, que hagis canviat del que se’t suposava…

FT – Exacte, sembla fruit d’un procés de pensament i no només d’una herència que has rebut i que te l’has apropiat. Sí, pot haver-hi aquesta actitud però jo estaré molt de dir-me que tot és això. Ja dic que hi ha això com també hi havia el cristià de purament quedar bé però després cadascú feia el que volia!

GC – De les sectes ara no se’n parla gaire però hi deuen ser i potents, no? Deuen aprofitar d’aquesta situació, no? Al carrer es veuen molts cartells…

FT – Està molt ben vist el que dius. Aquesta necessitat espiritual, especialment quan va acompanyada de molta fragilitat emocional, de soledat, de desampar, en aquests casos les sectes tenen un camp de conreu enorme! Perquè la vulnerabilitat és el que fa que una persona entri fàcilment en una secta: sentir-se sola, sentir-se poc reconeguda, tenir molts interrogants, necessitat de referents, de seguretat. Nosaltres vivim en un univers líquid, allò de Baumann: estàs en un mar i tot és líquid: els referents, les solideses sembla que s’han esmiculat. I és clar, una secta et dóna: primer, grup; aparentment, caliu; el que en diríem calidesa, vivim en un món molt fred, molt competitiu,  molt àrid, on cadascú s’ha de buscar la vida sol i com pot;  i després, et dóna certeses: “aquest és el líder, aquest és la veritat i el camí”. I és clar: una persona que no suporti viure en un univers líquid i que troba una bombolla en la que poder entrar diu: “mira, aquí hi estic bé!” El que passa és que sota aquesta aparença sovint hi ha el que sabem: explotació,  instrumentalització de persones, aprofitament. Per tant, del fenòmen sectari no se’n parla gaire, com tu dius, però n’hi ha, operen i ho fan amb molta activitat.

GC – Per intuïció, més que mai no?

FT – Això no t’ho sabria dir, no l’he estudiat aquest fenòmen. Sí que veig que el camp de conreu és idoni, perquè hi ha molta fragilitat, molta soledat, molta inestabilitat, molta persona que necessita tenir xarxa, tenir vincles… I això és una ocasió. D’altra banda, els grups sectaris també operen a través de les xarxes virtuals, com fan els grups neo-feixistes i xenòfobs. Hi troben un camp enorme per operar.  I una persona des de casa pot començar a familiaritzar-se amb aquestes sectes i per tant els sistemes de captació també han entrat a la xarxa i això ens fa més vulnerables que abans.

Per això jo defenso la necessitat de cultivar la intel·ligència espiritual, és per això també, eh? A la darrera part del llibre parlo de les conseqüències de l’atròfia de la intel·ligència espiritual. Una persona intel·ligent espiritualment difícilment es deixarà caçar per una secta, difícilment serà un fanàtic, difícilment será una persona que patirà buidor existencial. Perquè sabrà fer la pregunta pel sentit i intentarà respondre-la. Una persona espiritualment intel·ligent difícilment serà un dogmàtic, un sectari. Serà algú que sabrà pensar les seves creences, distingir, avaluar. Per això jo ho valoro tant! Una persona que no té desenvolupada aquesta intel·ligència o que la té en un estat molt atrofia és molt potencial carn de canó de les sectes.

GC – I al mateix temps, a l’església Catòlica li està passant el que li està passant, que es veía venir, molts intuíem que havia de passar perquè anava com a cegues i molts ho estan observant amb aquella alegria…

FT – És veritat que fa molts anys, moltes dècades que es parla de la necessitat d’adaptar-se als temps, utilitzar llenguatges nous, posar-la al dia. El famós “aggiornamento”, aquesta paraula italiana tan bonica que es va utilitzar al Concili Vaticà 2on volia dir això: captem les necessitats del temps, sapiguem utilitzar un llenguatge proper, obrim les portes. Però et seré molt franc, jo crec que en això tampoc no es pot generalitzar, com en tot. Una cosa són posicionaments molt encarcarats, molt endurits, molt allunyats del que és el mar de la vida, el llenguatge i les necessitats de les persones: això es dóna. Però també hi ha comunitats que són poroses, que fan aquest esforç de deixar passar el que ve de fora però a la vegada dialogar amb això que ve de fora i establir llocs comuns, camps d’intersecció. I això també hi és. Potser no té tanta força, potser no es veu tant i potser al final només veiem el que publiquen els diaris de casos de bèsties que s’aprofiten de nens i és clar: el descrèdit és molt gran! Però jo diria que dins de l’església hi ha moltes comunitats i també hi ha qui malgrat tot ha fet aquest esforç d’acostament.

Hi ha inciatives com la de Xavier Murlans, un teòleg que fa molts anys que està fent un procés del que ell diu “els allunyats i els que tornen”. L’església ha generat molts allunyats, gent que se n’ha anat. Però que segueixen tenint necessitats espirituals, de diàleg, de rituals… I enlloc de dir “ja tornaran” opta per generar possiblitats, espais de diàleg, intentar entendre per què es van allunyar, què poden tronar dins de la comunitat. Hi ha gent així però no abundant.

GC – En tot cas, sembla que l’església està anant a cobrir un espai minoritari…

FT – Aquesta és la impressió, el que passa que depèn molt de països i del lideratge. Pots fer un anàlisi en el moment present però, depèn de quin líder hi hagi pot canviar radicalment. També depèn molt de països. Hi ha llocs on l’església efectivament està adoptant una actitud molt defensiva, de tancament, de “protegim-nos d’aquest món tan hostil i tan difícil” però hi ha llocs on és clau en tots els àmbits: educació, sanitat, projectes socials. Aquests no estan reculant, estan  a tots els àmbits alliberant i generant processos de millora de la salut, l’educació i la qualitat de vida de les persones. Jo crec que és el que l’església ha de fer. Més que retirar-se del món i quedar a una sagristia en una espècie de comunitat d’elegits i puritana, ha de fer-se present al món, ser sal en el món, ser singular en el món, i ser-hi sobretot per alliberar i per millorar la vida de les persones.

Naturalment que en ocasions també ha de fer un discurs crític! No pot callar les injustícies. Però també ha d’introduir uns rituals i un discurs que ajudi a viure: la situación dels treballadors, la dels joves i l’emancipació, la de les dones maltractades, la dels discapacitats, de la gent gran! Hi ha molts discursos i molt a fer!

GC – I enmig de tot això, el dubte on queda? Sembla que en aquest món on vivim la gent ha deixat de dubtar perquè ja té les seves certeses i potser viuen més feliços!

FT – Tens raó: el dubte sempre és angoixant. Quan un dubte de si l’estimen o no, de si s’ensortirà o no en un projecte, de quina carrera farà, a quina comunitat religiosa voldrà pertpanyer… El dubte és angoixant. Però l’angoixa també és un símptoma de que estàs vius, els morts no s’angoixen! Estar viu és també angoixar-se. Però tens raó: com que molts sovint l’angoixa és insuportable, “deixo de fer-me preguntes i em sumo al ramat social”! Això s’està produïnt en tots els àmbits: en l’àmbit religiós però també en el polític (gent que es pregunta “i jo què faig en aquest partit?”), en l’àmbit profesional (“jo què hi faig en aquesta feina?”). Per tant, com que el dubte sempre és angoixant i et pot arribar a fer un canvi de vida i no vols problemes, pot ser que quan aparegui el foragitis. Però jo crec que el dubte té una dimensió purificadora, s’ha d’afrontar, et fa créixer. Perquè quan un dubte, torna a fer-se la pregunta: “per què sóc això si podria no ser-ho?”.  Per què sóc cristià, o budista, o marxista, o metge…? O per què estic casat amb aquesta persona?

Això et pot portar a dir: doncs sí, o doncs no ho sé! El dubte ben digerit té una funció catàrtica, purificadora. Però moltes persones bandegen el dubte per por, fins i tot jo mateix ho faig en algunes ocasions! En l’àmbit espiritual també es dóna.

A mi m’agrada parlar de les autopistes de la vida: hi ha persones que prefereixen estar en les autopistes i n’hi ha que agafen camins alternatius. I veuen coses que no veien des de l’autopista, arriben a pobles que desconeixien, veuen un penyasegat que no coneixien. Qui va per l’autopista té pocs riscos, troba les àrees de servei, té un temps ja marcat, però clar: es perd moltes coses! El que dubte es troba cruïlles: “i ara per on vaig?” I troba coses noves.

GC – A Barcelona vivim processos espirituals similars que a la resta d’Europa? Quins referents espirituals hi ha actualment a altres països?

FT – Cada país és un món! Europa és plural espiritualment com ho és econòmicament, lingüísticament, educativament (tot i Bolònia!). Als països que tenen més fluxos migratoris que nosaltres des de fa dècades, la pluralitat és molt més gran. Aquí ens estem plantejant el tema de les mesquites però a França ja fa temps que ho van fer. Aquí ens plantejarem el tema de la burca al carrer però a Suïssa ja han fet un referéndum. O a Bèlgica.

També és veritat que ens estem plantejant coses que d’altres no es plantegen! Per exemple el tractament multi-religiós als hospitals. Hi ha un document molt ben fet de com atendre els processos de mort en hospitals públics on hi ha creients de diferents comfessions. O a les presons: un dret que té el presidiari és l’atenció religiosa de la teva creença. Fins ara hi havia serveis catòlics o evangèlics (els evangèlics han anat molt a les presons). Però ara ja trobes d’altres comfessions: i com s’articula això, qui ho paga, on es fa? A Catalunya això s’està movent molt i som pioners en el conjunt de l’Estat.

GC – Diries per tant que estem en un momento espirtualment interessant?

FT – Sí i tant. Interessant i inquietant. Vivim en una època d’immenses metamorfosis, és molt difícil identificar com serem s’aquí 50 anys. I ja no dic d’aquí 100, és molt difícil!  Mira com està canviant el paisatge humà, lingüístic, indumentari, religiós, espiritual d’una ciutat com Vic, tradicionalment catòlica, la de Torres i Bages, Jaume Balmes. Com està canviant el “rera-país”.Lògicament els centres urbans que acullen, molt més: Barcelona i els llocs on hi ha feina. A part d’això hi ha molta recerca espiritual laica, a mi m’agrada parlar d’espiritualitat laica emergent (ELE). Això està creixent molt. Hi ha moltes persones que volen un tipus d’espiritualitats sense esglésies, sense dogmes i sense Déu.

GC – Però sense Déu no és espiritualitat, no?

FT – Jo crec que sí. Per mi la diferpencia entre religiosistat i espiritualitat és que la primera és relació amb un ésser a qui dius Déu: diga-li Crist, Al·là… En canvi en l’espiritualitat no necessàriament hi ha aquesta relació. El budisme és una espiritualitat amb rituals, una ética, una saviesa. Però en el budisme tradicional no hi ha Déu. I ningú no dirà que no hi hagi meditació, espiritualitat, i tant! Però té com a finalitat el descobriment de les nobles veritats, del fons de la realitat, el viure en pau amb tots i amb un mateix. Però hi ha espiritualitat.

Per tant, crec que hi ha una espiritualitat laica emergent. Sobretot a França, estan pujant una sèrie de pensadors que reivindiquen l’espiritualitat sense Déu, sense Església i sense dogmes. I això és molt interessant d’anar estudiant i d’anar subratllant.

GC – L’espiritualitat laica seria un fenòmen post-religiós?

FT – A casa nostra força així. Però és clar, el budisme és una espiritualitat que no és laica, perquè té molts elements tradicionals, però sí que no és teo-cèntrica, perquè no té un Déu. El problema de les transmissions i aquest enquistament, aquesta dificultat d’arribar a les noves generacions ha fet que estigui emergent una espiritualitat laica, les persones busquen un tipus d’espiritualitat al marge de les religions. Per això molts parlen de l’espiritualitat “després de les religions” o “post-religiosa” o “en un món seculartitzat”. Sobre això s’està escrivint molt, hi ha gent interessant que està fent coses. Sobretot perquè es parteix de la idea que l’espiritualitat dins de les religions no es pot viure amb llibretat i creativitat. Aquesta idea vol dir: per viure-la en plenitud necessites obrir la porta i volar! En canvi d’altres, com és el meu cas, creiem que sí que es poot, però admeto que hi ha comunitats que són molt tancades i hermètiques on la gent diuu: “Aquí  m’ofego! Vull obrir la porta i marxar! Sense església, sense dogma” i fins i tot sense Déu. D’altres sí que tenen religiositat i relació amb Déu però fora de les institucions, això també es dóna molt: gent que no entra en un templa però que prega al metro, al bus, al bosc… I els teòlegs sabem que Déu és a tot arreu, no és exclusivitat de cap temple! El que passa és que hi ha llocs que sembla que s’hi presten més a tenir la “trobada”, però si Déu és a tot arreu també deu ser al mar, més enllà dels rituals i dels cultes, no pertany a ningú, ningú no l’ha vist mai. Però alguns no hem tingut aquesta necessitat, jo entenc que molts ho diguin però no és el meu cas.

GC – Quin consell espiritual li donaries a la gent d’avui en dia?

FT -És molt difícil i més a un col·lectiu tan gran! El que s’imposa sobretot és no deixar-se conduir per les modes, pensar a fons les opcions espirituals i religioses que hi ha. Nosaltres vivim en un espai de llibertat religiosa com mai hi havia hagut i per tant el marc és idoni. Hi ha molts països que això, ni parlar-ne. El que cal és més que sumar-se a les modes imperants analitzar a fons què és allò que em pot omplir més: comunitat, projecte espiritual, sistema de valors. I això és una reflexió que vol dir “pensar-hi”. Pensar les opcions espirituals i veure que alguns et poden fer naufragar. Dins d’això n’hi ha moltes de legítimes, no n’hi ha una, n’hi ha moltes! Encara que un se sent cridat a formar part d’una o d’una altra. Però més enllà d’això no podria dir res més.