(Article publicat a l’Eco de Sitges – Cròniques de la Ribera)

L1320730.JPG

M’he assegut al cafè Montroig de Sitges a veure passar la gent. És dilluns de la Pasqua Granada i acabo d’arribar en tren de Barcelona.

A Sitges fa un dia d’estiu que contrasta amb el cap de setmana d’hivern que he passat a la Cerdanya. Hauríeu d’haver vist les tempestes que arribaven a Font Romeu per tots costats: dissabte venia de Puigcerdà i de la Vall d’Eina, i diumenge del Capcir. Nou graus de nit i matins de temperatura agradable.

Quan sóc a Font Romeu sempre que puc m’escapo a peu fins a Bolquera, al límit nord de la Cerdanya francesa, en plena frontera amb el Capcir i el Conflent. Un poblet de pagès que té el Canigó com a paisatge de fons.

Aquesta vegada la caminada de Font Romeu fins a Bolquera  va ser una mica èpica perquè, a mida que avançàvem plovia més i més, vèiem els llamps caient als cims. Tot i axò, la claror d’aquests dies previs a l’estiu ens animava a seguir caminant i sobretot ens permetia continuar gaudint del paisatge.

Sense  buscar-ho, sovint quan arribo a Bolquera conec algun dels seus pagesos. Fa anys vaig tenir una conversa amb un senyor gran que tenia una casa humil en una zona com enfonsada però tota envoltada d’un hort que a l’estiu treballava i del que en treia molt de fruit. No sé quina va ser l’excusa per parlar amb ell però recordo que em va tornar el somriure, em va dir quatre paraules en català de pagès però amb accent francès i se’n va tornar a la feina. L’estiu següent el camp ja no estava conreat, les finestres eren tancades  i no l’he tornat a veure mai més, la casa està tancada i d’això ja en deu fer tres anys.

L’estiu següent d’una de les cases més maques del poble en va sortir un matrimoni molt gran, especialment simpàtic. Eren nats a Bolquera però viuen a Ceret, capital del Vallespir. Mireu si eren acollidors que  em van regalar una melmelada que la mestressa havia fet amb prunes del pruner del jardí. Ara sempre que passo pel davant penso en ells però també en aquest cas, la casa és tancada. Diu que ja són grans, es queden a Vernet i un nét va de tant en tant a Bolquera a segar les herbes del jardí.

I aquest cap de setmana, també sense buscar-ho, he conegut una altra parella de pagesos del poble. -“Seu catalans?” va preguntar ella en sentirnos. Saben que als catalans del sud se’ns escapa el somriure quan detectem un pagès resistent a la francesització, els últims que aguanten. L’home és de Bolquera de tota la vida, i de generacions. Els seus fills porten el supermercat del poble i un hotel que en realitat és com un hostal. Ell és del Barça i ens explicava: “Ahir van guanyar la copa, ho vaig veure per televisió”.

“¡Què valents, venir des de Font Romeu amb aquesta pluja”, deia la dona exagerant la nostra “proesa”. El que és veritat és que vam arribar ben xops a casa i que les vambes encara s’estan eixugant.

Mentre escric aquestes línies ja a Sitges, segueixo mirant com passa la gent. No he pogut evitar escoltar els drames de la senyora argentina que se m’ha assegut al costat i que li està explicant a una amiga tots els seus problemes de feina. I, a l’altra banda del vidre, asseguts a la terrassa a peu de carrer del cafè, dos nòrdics corpulents s’abracen, s’acaricien i, com jo, observen com passa la gent.

Vaig a pagar a la barra i m’expliquen: “Ha estat un cap de setmana molt bo, ahir diumenge vam tenir moltíssima gent”.