Eugeni Xammar 2.jpg

Fa uns anys, tafanejant als prestatges de la llibreria Documenta, vaig comprar Seixanta anys d’anar pel món, les memòries que el periodista Eugeni Xammar (Barcelona 1888 –  l’Ametlla del Vallès 1973) va dictar pels pèls al seu amic Josep Badia. I de fet l’únic llibre que va deixar publicat.

D’en Xammar no n’havia sentit a parlar mai, no me n’havien parlat, no era un personatge de referència, al menys no ho era per mi ni pels de la meva generació. Em va agradar tant que el vaig rellegir i des d’aleshores és un dels meus llibres de memòries de capçalera.

Per això no me n’he pogut estar d’assistir a la inauguració de l’exposició Eugeni Xammar, el periodista que ens va explicar el món, que clou l’any Xammar i que estarà oberta fins al 31 de gener (2014) al Palau Robert de Barcelona. El comissari de l’exposició ha estat en Joan Safont, a qui veieu a la foto al costat d’un dels textos que s’ha triat i de què ell està ben orgullós.

L’any Xammar commemora el 125è aniversari del seu naixement i el 40è de la seva mort, dues xifres que no es pot dir que siguin del tot rodones però que han estat una gran excusa per posar el nom de Xammar sobre la taula i recuperar-lo.

I en certa mesura s’ha aconseguit. A la inauguració hi havia periodistes de totes les edats, la qual cosa suposa crear un vincle entre les generacions actuals i el periodisme de Xammar. M’he creuat amb els amics periodistes Cristian Segura, Jordi Nopca de l’ARA, Josep Playà de La Vanguardia. Amb els ateneistes Pep Montes, Anna Punsoda i Joan Safont, aquest últim comissari de l’exposició. Amb l’editor de grans obres d’Enciclopèdia Catalana Francesc Boada, que és de l’Ametlla i va conèixer en Xammar: “Mai passava desapercebut, era altíssim. El meu pare va ajudar en Josep Badia a fer els enregistraments”. I amb Carles Duarte, director de la Fundació Lluís Carulla i president del Conca, acabat d’arribar d’un agermanament amb l’Alguer.

Eugeni Xammar 3.jpg

M’agrada dir que podríem tenir l’Eugeni Xammar assegut a dinar amb nosaltres: de seguida es posaria al dia, opinaria de tot i compartiríem amb ell una mental·litat i ètica moderna, contemporània. I una claríssima nacionalitat catalana. No cal fer gaire ciència ficció per assegurar que viuria amb passió els temps, diguem-ne prerepublicans que estem vivint. Tot i que potser els viuria des de Berlin, és clar. Per comprovar-ho, aprofiteu: compreu Seixanta anys d’anar pel món i aneu a l’exposició.

Eugeni Xammar 1.jpg