Era aquella una època feliç, sense passaports i sense visats. Anar de Barcelona a París, o de Madrid a Lisboa, era tan fàcil com anar de Vic a Granollers, o de Reus a Tarragona. Tot això avui sembla mentida però aleshores era veritat”. Ho explica Eugeni Xammar a la pàgina 113 del 60 anys d’anar pel món, el seu llibre de memòries dictades. Pels pèls però encara va poder gaudir de l’època que Stefan Zweig tan bé descriu a El món d’ahir. Després, a partir de la primera guerra mundial, el món ja se li va complicar a ell que tant va viatjar i en moments difícils, amb passaports, visats i fronteres. Però havia pogut tastar el món anterior.


Ahir Xammar va tornar a l’Ateneu, a la sala Verdaguer i en la intimitat de 17 persones més dos ponents, els periodistes Enric Vila i Joan Safont. Ell va passar moltes hores al palau Savasona i, tot i un incident de joventut que li va costar el carnet de  soci de la casa, després hi va tornar quan visitava Barcelona com a resident a Berlín.


Veureu que els vídeos que vaig gravar són estèticament una mica clandestins, però l’important és l’àudio és bo i interessantíssim. D’altra banda, com que se m’acabava la bateria, de la intervenció de Safont me’n falta la part final, en vaig reservar per quan parlés Vila.

Llàstima, perquè va fer un resum esplèndid i molt clar de la vida de Xammar, a veure si un altre dia completem la part que falta: bàsicament a partir del moment en què, ja com un exiliat (i no com un expatriat que havia estat fins aleshores) Xammar deixa d’escriure, perquè el seu país ha perdut la guerra i amb ella tot plegat. I el seu retorn a l’Ametlla, amb el temps just de dictar les memòries a Josep Badia i morir el 1973.


Si puc, més endavant acotaré alguna de les gravacions amb temes intessants que van sortir sobre Pla, Gaziel o Eugeni d’Ors. De moment us les deixo aquí, tal com les vaig enregistrar.