Us presento el segon llibre que m’enduc al calaix de la redacció del diari Ara, les fantàstiques memòries d’Agustí Calvet, Gaziel. Hi descriu la vida a Barcelona i a les redaccions periodístiques des de 1893 a 1914.  Explica com va viure la setmana tràgica des de casa i amagant-se a les porteries del carrer Balmes. Conté una història d’amor immillorable. I informa de la primera guerra europea que ell va viure a París. Unes línies d’exemple? Així veia la redacció de La Veu de Catalunya:

“En aquell moment, amb la gran calor estiuenca, la Redacció era mig deserta. Això contribuí a fer que jo la trobés més sòrdida. Després de la sonada i la crema de 1905, en plena Rambla de les Flors, entre la Virreina i la Boqueria, la redacció de La Veu de Catalunya havia anat a parar al carrer Escudellers, el mateix casalot vell en els baixos del qual ja tenia la impremta. La majoria dels redactors entràvem pels tallers gràfics i ens enfilàvem per una escaleta de cargol fins a la Redacció, instal·lada a la part més llòbrega i humida de la casa. La impressió que em produïren una organització i una instal·lació tan rudimentàries i pobres erra per avorrir el periodisme des de les beceroles”.

Després va ser director de La Vanguardia, de 1920 a 1936 però la guerra civil acabà amb la seva carrera periodística.

Al calaix de la redacció hauré de fer espai, perquè també hi tindré altres llibres que al meu parer no poden faltar en aquesta aventura…

(continuarà)

No hi ha cap article relacionat.