El vídeo recull la intervenció que el periodista Francesc Marc Álvaro va fer sobre Gaziel durant la presentació del llibre Gaziel: ¿seré yo español?, que va tenir lloc el dos de març del 2018 a la sala d’actes Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. Francesc Marc Álvaro és autor del pròleg del llibre, un volum que recull el centenar d’articles que Agustí Calvet, Gaziel, va publicar al diari El Sol de Madrid entre els anys 1925 i 1930. Transcric a continuació la seva intervenció:

“Gaziel és un gran periodista que les noves generacions han de descobrir perquè ens interpel·la. Esperem que aquest llibre tingui un llarg recorregut també fora de Catalunya, que sigui un motiu per al debat a Madrid, a Sevilla, a València, a Bilbao… Que tal com ell volia hi hagi un debat peninsular, fins i tot tal com ell volia també a Lisboa, tot i que no sé si això no és demanar molt. Que ens permetés oxigenar aquests debats polítics, que tendeixen a enrarir-se, amb una mirada que des d’ahir parla d’avui. Gaziel ha estat definit de moltes maneres, però un altra gran periodista, Manuel Ibáñez Escofet, el va definir molt bé dient que era “un pensador dels fets que ha marcat la història”. Un pensador de l’actualitat.

Gaziel sabia transformar el que passava al seu voltant en un tipus de relat que ens feia pensar. Transcendia l’anècdota i anava més enllà. A Gaziel el movia un imperatiu cívic, que en un temps de Fake News com l’actual cal recordar: el periodisme té un imperatiu cívic que cal practicar: intentar que les coses surtin millor, que la gent visqui millor, que hi hagi més concòrdia i acord que discòrdia. I més justícia, l’equilibri entre el consens i la justícia, que no sempre va junt. Però el seu drama literari, periodístic i cívic és que és una veu solitària, no troba a l’altra banda ningú que li doni la rèplica de nivell, és una veu solitària, un home en terra de ningú, perquè quan s’adreça als il·lustrats, als liberals, a la gent progressista espanyola no té grans respostes. Tot i que cal destacar que l’acullin en un diari de Madrid en aquells anys, els de la dictadura de Primo de Rivera. Però no té al davant ningú que li doni una rèplica.

A la vegada hem de dir que la seva història és molt trista: més endavant advertirà de l’arribada de la guerra civil, de que el sectarisme i la manca de punts de contacte portaran al desastre, però tampoc ningú li fa cas. I després trobem un Gaziel desenganyat de la postguerra, quan escriu les seves memòries, les Meditacions en el desert.

“Seré yo español” ens dóna la foto del Gaziel que encara és positiu i vol canviar les coses, i canvi les memòries de postguerra mostren un home que ha predicat una altra Espanya i no se n’ha sortit. Gaziel creu sempre en la reforma però acaba els seus anys pensant que no se n’ha sortit.

Al pròleg el comparo amb Walter Lippmann, el gran periodista nord-americà de la mateixa generació que Gaziel, i els comparo perquè ens posa dos visions, ens permet estudiar Gaziel comparant-lo amb altres grans de la seva època. Quina és la gran diferència? Són el mateix: grans orientadors de la societat que estan al marge dels partits però que són gans ‘insiders’, guies d’opinió i homes que marquen tendència. Però, on és la gran diferència? Mentre que Walter Lippmann té vida periodística fins al final de la seva vida, perquè la societat nord-americana no és perfecte però és democràtica, la vida periodística de Gaziel s’acaba l’any 1939. Podríem dir que Gaziel és el nostre Lippmann truncat i això dol perquè subratlla el desastre col·lectiu de la nostra història, que amb la guerra va malbaratar moltes coses.

Per acabar, dues coses: des del punt de vista polític la majoria de les preguntes que es fa Gaziel en aquests articles no s’ha contestat. La gran pregunta de si és possible fer una Espanya diferent no s’ha contestat satisfactòriament. En el pitjor dels casos algú contesta que no, però és una pregunta pendent. L’altra és si es pot ser espanyol d’una manera catalana, que també és una gran pregunta que fa ell directament quan s’interroga “¿Seré yo español, amb les meves maneres de fer?”.

En Gaziel, per diluir una mica el debat i fugir de la frontalitat posava a dins els portuguesos, tot i que els portuguesos ja tenien resolta la seva situació i no segurament no volien tornar a dependre de Madrid. Però Gaziel ho deia perquè tenia al retrovisor el poeta Joan Maragall, que va ser un gran campió de la idea de l’iberisme. Però sobretot perquè pensava que en un context europeu la península era una unitat cultural de fet, que tenia tres nacions al seu interior: els castellans, els galaico-portuguesos i els catalans. I que això podia fer una unitat des de la diversitat. En el context en què ens trobem ara ja veiem que la prèdica de Gaziel ha arrelat poc i no hi ha ningú que avui això ho pugui defensar. Tant de bo algú s’hi enganxi!

Gaziel va rebre l’oferta de la propietat d’El Sol, diari dirigit intel·lectualment per Ortega y Gasset, per fer pedagogia de Catalunya a Madrid. Quantes firmes de Catalunya poden fer això, avui, en mitjans de Madrid? Quants mitjans de Madrid acullen firmes de periodistes catalans que els hi diuen allò que no els agrada? Perquè el que deia Gaziel no era còmode: parla d’imperialisme i d’una visió castellana tancada. En diaris impresos de Madrid cap, en algun digital sí que hi ha alguna firma catalana. És un drama que avui en un context de polarització i d’irritabilitat una veu com Gaziel no té plataforma per parlar i fer pedagogia. No hi ha un diari com El Sol ni la possibilitat que una veu com la de Gaziel hi pugui escriure”.