Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/caldo3-1024x768-122434_1080x675.jpg) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php56/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/caldo3-1024x768-122434_1024x675.jpg) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php56/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1509 Per Nadal, un plat de sopa per a tothom

Per Nadal, un plat de sopa per a tothom

La sorpresa de la nit de Nadal del 2017 me la vaig trobar en un moment del tot inesperat. Havia decidit sortir a comprar unes mandarines al colmado internacional del carrer Parlament.

Quan passava en bici al costat de la carpa que des de fa vuit anys fa de mercat provisional de Sant Antoni, em va cridar l’atenció un grupet de veïns, en general joves, que arrossegaven un carret del que sortia fum. Al seu costat hi havia un altre grup de persones, sensesostres. El carro portava cartells on deia “Nadal” i un altre que identificava l’acció: “Vols sopa?”.

Eren nois i noies joves del barri de Sant Antoni, que estaven repartint sopa als vagabunds en plena nit de 24 de desembre.

-“No som de cap ONG ni de cap organització, som un grup d’amics que l’any passat vam decidir repartir sopa a gent que dorm al carrer”.

A banda de la felicitació, la pregunta era òbvia: “Ho feu també altres dies o només per Nadal?” No va caldre fer-la, una noia del grup la va contestar abans:

-“Ens estem plantejant fer-ho periòdicament. de moment avui ho fem per segona vegada i ja veurem. Vols que t’avisem si hi tornem?”

Vaig dir que sí i vam quedar que m’escriurien. Bravo per la iniciativa així en un barri, el de Sant Antoni, que té molts veïns que dormen als racons i als caixers.

Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/Besalu-1024x768-157123_1080x675.jpg) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php56/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1488 Warning: file_exists(): open_basedir restriction in effect. File(/usr/home/barcelona.st/web/wp-content/uploads/et_temp/Besalu-1024x768-157123_1024x675.jpg) is not within the allowed path(s): (/usr/home/guillemcarbonell.cat/:/home/guillemcarbonell.cat/:/usr/home/services/:/usr/share/php56/) in /usr/home/guillemcarbonell.cat/web/wp-content/themes/Divi/epanel/custom_functions.php on line 1509 10 del pont, Besalú

10 del pont, Besalú

Cada diumenge que sóc a Besalú, busco una terrassa amb vistes al pont per llegir el diari i observar.

Els diaris a Besalú ja no es compren al quiosc -l’últim va deixar de vendre’n fa uns mesos, ara ja només ven tabac i unes poques revistes-. Ara es compren a la gasolinera que hi ha sortint del poble, a la carretera d’Olot, on fan allò que mai no he entès de col·locar-los al revés com perquè no en puguis llegir els titulars.

El cas és que últimament he descobert el 10 del pont, amb una terrassa especial on anar a llegir les notícies després de passar per la gasolinera. És un local petit, que només té quatre taules i que està al davant de la Mikweh, els banys jueus.

Té unes grans vistes al pont i diria que tenen prou cura en la tria del que serveixen (i del que no serveixen). Per la banda dolça de la carta destaquen les madalenes banyades en xocolata; i per la part salada, els planxats, una espècie de bikinis.

Jo sempre demano un suc de taronja natural i un tallat i em poso a llegir el diari.

Ahir em va tocar seure davant d’una parella d’uns trenta i tants. Ella era de Madrid i comentava coses interessants de l’actualitat madrilenya, com allò que han fet de fer de circulació única per a vianants la vorera del carrer Preciados, suposo que n’heu sentit a parlar:

-“¿De dirección única una acera?, se sorprenia l’home.

-“Es que por allá pasa muchísima gente”, raonava ella.

Al costat de la seva taula i de la meva van seure dues noies amb els seus fills, d’uns 7 anys un i d’un parell d’anys l’altre:

-“Teniu cafè amb curri?” va demanar el nen gran.

Tot i que el riure va ser general, el nen no havia dit cap barbaritat, més enllà que per edat no li corresponia fer un cafè. Es veu que el curry coffee existeix i se serveix en alguns bar indis. Però al final al nen li van portar una xocolata amb nata.

Els dissabtes i diumenges el centre històric de Besalú sempre és ple, a l’estil turisme de masses, i aquest dia no era una excepció: no paraven de passar-hi guies amb una una bufanda lligada a un pal de selfie, en direcció a la Mikweh: grups de catalans, de gent d’arreu d’Espanya i d’israelians circulaven un rere l’altre.

I jo a la terrasseta, combinant l’escalfor del tallat amb el refresc del suc de taronja i llegint el diari: es veu que amb els nous canvis de nomenclàtors per fi Pepe Rubianes tindrà carrer a la Barceloneta, substituint l’Almirall Cervera, que va ser un mariner que va participar a la guerra de Cuba.

L’estimat comunista Antoni Gutiérrez Díaz també és notícia pel nomenclàtor, perquè li ha correspost l’espigó de la Mar Bella, que com a homenatge d’una ciutat com Barcelona no està gens malament.

(El Guti va ser company d’escola del meu tiet Benito, i m’agradava preguntar-li per ell, de qui sempre recordava que qui fou líder del PSUC ja era un comuista irreductible de ben petit, als Escolapis de Diputació)

Al 10 del pont no aneu a demanar-hi un vermut: dos clients en van demanar i no en tenien. I és que no és un bar orientat al turisme de masses i no sembla que vulguin servir Martini perquè ho demanin els turistes. És més aviat un agradable local slow, on tiar entre el que t’ofereixen, gaudir del moment i del lloc i deixar passar el temps.

Santi Vila a la presentació de les memòries de Nazario: “Si assimilem l’underground, qui farà la crítica? Qui és que no està subjecte a la subvenció del Conseller de Cultura?”

El conseller de cultura, Santi Vila, reflexiona en aquest vídeo sobre l’assimilació de la cultura underground per part de la cultura institucional. Són imatges i àudio gravats durant la presentació del llibre La vida cotidiana del dibujante Underground del dibuixant Nazario, que va tenir lloc a la llibreria ANTINOVS, del carrer Muntaner de Barcelona, especialitzada en temàtica gai.

Santi Vila feia de presentador-entrevistador de Nazario i, durant una de les preguntes que va efectuar a aquest personatge de la cultura underground de la Barcelona dels 70’s, 80’s, 90’s i fins l’actualitat, va fer llençar a l’aire la reflexió que sentireu. La pregunta queda sense resposta en aquest vídeo, però com a pensament del conseller de cultura actual és interessant per ella mateixa.

Santi Vila diu: “Un dels temes que surt al llibre La vida cotidiana del dibujante Underground, les memòries de Nazario,  és la defensa de la cultura Underground, el compromís de l’autor amb anar a la seva, lliure, tant en l’etapa com a il·lustrador, com a dibuixant i després com a pintor. Libertat que xoca amb un aspecte que avui en dia passa moltíssim: que tendim a domesticar la llibertat, a ensinistrar-la, a institucionalitzar-la. I això passa en tots els àmbits de l’expressió cultural i de la vida social.

Avui he assistit a unes jornades en què dos professors de la Universitat de València ens advertien: ‘Compte perquè la creativitat i la llibertat, allò que admireu la gent que han estat excel·lents, queda absolutament tocada per aquesta apropiació indeguda del mercat, que té una gran capacitat d’agafar-ho, processar-ho i traslladar-ho absolutament edulcorat. Fins i tot aquesta vivència tan absolutament intensa de Nazario des del punt de vista del sexe, avui en dia s’ha vist clarament en la comunitat gai com pot ser transformada en un producte cultural i en un producte d’oci.

Fins i tot les festes teòricament més underground ja tenen el seu sistema de màrqueting i de divulgació. Això, només pot ser així? Estem actuant correctament quan, per definició, l’alcalde de Berlín decideix que els seus museus han de tenir un museu dedicat a l’Street Art o han de tenir un museu dedicat a la música tecno? Que no havíem quedat que això era contracultural i contrasistèmic? El dia que fem el tomb i ho assimilem qui fa la crítica? Qui és que no està subjecte a la subvenció del Conseller de Cultura?

Amazon distribueix en tricicle a Barcelona el servei ‘Prime now’

Amazon distribueix en tricicle a Barcelona el servei ‘Prime now’

El de la imatge és el primer servei Prime Now d’Amazon que veig a Barcelona, en concret al barri de Sant Antoni. I m’ha sorprès saber que, al menys en aquest cas, el transport del producte comprat es fa en tricicle, a pedals. Imagino que deuen fer servir tot tipus de mitjans de transport però a poc a poc es va constatant que per a sorpresa de molts el pedal és el mitjà més pràctic, àgil, barat, ràpid per a transportar-se i transportar producte per Barcelona de Diagonal en avall. Amb l’avantatge extra que et permet arribar fins a la porta de casa del carrer més estret del Raval, el Gòtic o la Ribera.

Un cap de fibló s’endú 4 palmeres i 7 fanals a Sitges

Un cap de fibló s’endú 4 palmeres i 7 fanals a Sitges

IMG_20160228_124821[1]
De petits els germans miràvem el pare amb cara d’incredulitat quan, passejant per Sitges, ens explicava que de més jove i en dies de tempesta havia vist remolins i caps de fibló, de mar cap a terra, des del passeig marítim de Sitges. De grans ja hem anat veient quanta raó tenia i com era de verídic el que ens explicava, i amb les últimes tempestes s’ha tornat a constatar…IMG_20160228_124631[1]

Després de mesos de sequera i de càlid hivern, per fi ha arribat una borrasca de cert fred i pluja que, a Sitges, ha anat acompanyada de caps de fibló.

IMG_20160228_124716[1]

I un d’ells ha escapçat quatre palmeres i set fanals, com mostren les imatges, fetes l’endemà al matí.

IMG_20160228_124655[1]

“Però els tornados que jo havia vist sempre eren a l’aigua, no tocaven terra”, explica ara el meu pare.

“L’Escola Pia de Sant Antoni, 200 anys fent de cruïlla entre tres barris: Raval, Poble Sec i Sant Antoni”

“L’Escola Pia de Sant Antoni, 200 anys fent de cruïlla entre tres barris: Raval, Poble Sec i Sant Antoni”

200 anys escolapis Sant Antoni

L’església dels escolapis de Sant Anton, a la Ronda Sant Pau, va acollir fa uns dies l’acte de presentació del llibre “L’Escola Pia de Sant Antoni, 200 anys al barri i a la ciutat”. De tot el que es va dir em quedo amb unes quantes idees molt útils per entendre el barri i la ciutat:

Quan els escolapis s’hi van instal·lar, el 1815, com que la ciutat encara estava emmurallada l’escola quedava a una de les portes de la ciutat. En caure les muralles, el centre geogràfic de Barcelona es trasllada i l’escola queda una mica desubicada perquè li apareix ciutat nova per l’altra banda.

I passa a donar, des d’aleshores, servei a tres barris socialment, econòmicament i políticament diferenciats: el Raval, Sant Antoni i Poble Sec. Ha estat i continua sent -potser ara més que mai- una escola cruïlla. Dic ara més que mai perquè tot i ser un centre catòlic, la religió és optativa i sobretot hi conviuen alumnes de religions molt diverses, cosa que en el seu origen hauria estat impensable.

Els escolapis han estat sempre un ordre religiós molt liberal. Jo vaig fer BUP als escolapis de Balmes i COU a Diputació, al Jaume Bofill, una mena de macro-pre-universitaria amb 9 classes de 40 alumnes, experiència vital que queda per sempre. I és la idea que m’ha quedat dels escolapis: hi vaig aprendre compromís amb la llibertat, amb la diversitat, amb el catalanisme, amb la cultura, etcètera. I tots els escolapis que he conegut són així. Doncs bé, segons un dels autors del llibre, Ignasi Fernández Terricabras “quan els escolapis arriben a Sant Antoni ocupen un convent que no era seu i inicialment s’impliquen molt amb el barri. La situació de l’educació a Barcelona era lamentable. L’aportació dels escolapis va ser clau i en especial en un moment de revolució industrial”.

Cauen les muralles, es deplaça el centre geogràfic de Barcelona i l’alumnat dels escolapis passa a provenir fonamentalment de tres barris i tres sectors socials diferents: fills d’obrers del tèxtil que viuen al Raval; fills de menestrals de Sant Antoni; i fills d’anarquistes del Poble Sec, de gent immigrada que havien vingut per exemple de Múrcia a construir la ciutat.

A més, es comencen a obrir les escoles religioses de Sarrià (Escolapis, Jesuites, La Salle…) i els industrials i juristes prefereixen enviar els seus fills, fins aleshores interns a l’Escola Pia de Sant Antoni, a escoles de la zona alta de la ciutat. En part perquè es considera que l’aire que hi trobaran serà més nét i més sà. El col·legi de Sant Antoni perd els interns i reconverteix els dormitoris en noves aules que acullen ja només els fills de la menestralia i de famílies obreres

En paral·lel, a Barcelona apareixen nous models pedagògics laics, nacionalistes i anarquistes que són “deliberadament competidors” del model catòlic, la qual cosa deixa en una posició incòmode els escolapis i la seva tradicio liberal.

S’obre el “Centre Obrer Calasanç”, on alumnes dels escolapis donen classes nocturnes a obrers del Raval.

Però el model d’escola catòlica no acaba d’encaixar a la nova època.

“Durant la segona meitat XIX els escolapis perden el signe distintiu d’implicar-se amb la realitat que els envolta i d’educar les classes populars” i el barri en part els abandona.  Els escolapis s’havien anat dissociant de sectors importants del.seu barri”.

Per això, mentre que durant el segle XIX l’Escola Pia de Sant Antoni és aliena a les cremes i revoltes periòdiques contra les propietats de l’Església i no pateix atacs, sí que en pateix posteriorment, durant la Setmana Tràgica (1909), quan l’escola és cremada per grups anarquistes i queda en runes. Les fotos de la destrucció de l’escola durant la Setmana Tràgica suposen l’inici del fotoreportatge a Barcelona.

Passen 30 anys i es repeteix la història, pels mateixos motius: durant la revolució de 1936, en començar la guerra civil, cinc escolapis de Sant Antoni són assassinats a mans de grups vinculats a la FAI, l’escola torna a patir desperfectes i la comunitat supervivent ha de fugir.

Durant l’acte, l’economista Joan Subirats va donar testimoni com a exalumne del període de la segona postguerra i última etapa del franquisme: “Jo vivia al Raval i els anys 60 venir a aquesta escola significava arribar a un oasi de llibertat”. Subirats també va destacar la importància del paper de l’agrupament escolta de l’escola en aquella època.

Durant el final del franquisme i sobretot la transicio de 1970, l’escola es troba amb la possibilitat de reorientar el seu “paradigma”. Coincideixen diversos canvis: politic, social, eclesiàstic (a partir del Concili Vaticà II) i de model educatiu. I menció també per a la transcició pedagògica a partir de les influències del moviment de Rosa Sensat i, un canvi no menor, l’arribada de les nenes (alumnes) i les dones (mestres) a l’escola.

Durant els primers anys del 2000 la religió esdevé optativa i arriben a l’escola families de diferents fes: “Una cosa que hauria estat impensable fa 40 anys no suposa avui en dia cap problema!” Tota una revolució pedagògica.

Buf! La història d’un barri i d’una ciutat concentrada a la cruïlla del carrer de Sant Antoni Abat i la Ronda Sant Pau de Barcelona.

A l’acte hi van intervenir el director de l’Escola Pia Sant Antoni Ramon Beringues, alguuns dels col·laboradors del llibre com E. Canet (“Aquest és un projecte de ciutat, d’identitat de Barcelona, i per això vam tenir i agraïm el suport) i Ignasi Fernández Terricabras, l’economista i exalumne Joan Subirats; i Eduard Pini, provincial de l’Escola Pia, que va cloure l’acte llegint el text d’una jove exalumna, amb la intenció de posar els alumnes acutals al centre de la commemoració dels 200 anys.

Molt, molt, molt interessant. Gràcies i que per molts anys!

llibre sobre els 200 anys de l'Escola Pia de Sant Antoni